05.08.2015 - 16:50
Les relacions econòmiques i socials del món contemporani prenen cada vegada més un caràcter global, on la divisió internacional del treball determina va incrementant els nostres patrons productius. Tot i això, al mateix temps, el territori ha esdevingut un factor determinant per a explicar la geografia econòmica del procés de globalització.
La setmana passada en aquesta mateixa tribuna, parlava de la importància de recuperar la idea de Comarques Centrals Valencianes com una nova estructura de governança local i regional que ens permetera d’assegurar els avantatges de localització del nostre territori. Aquest segon article pretén de situar l’argumentació en el context més ampli del procés de globalització. Un procés amb una dinàmica dual, i en part contradictòria, on l’economia es desvincula de la seua base territorial però on justament les estructures de govern local i regional, com ho podrien ser les Comarques Centrals Valencianes, hi juguen un paper fonamental.
Quan parlem de globalització econòmica, d’internacionalització, tothom sembla entendre que aquest fenomen implica en essència la desvinculació de les activitats econòmiques de la seua base territorial. Exemples ben representatius en són el finançaritzament de l’economia o la creixent importància de l’economia digital. En aquest sentit, sembla que la decisió de localització siga cada vegada menys rellevant, en tant que les mateixes activitats es poden dur a terme, fins i tot per etapes, a milers de quilometres de distància. No obstant això, una anàlisi de la geografia econòmica mundial ens desvela més bé el contrari: l’activitat econòmica es troba ara més concentrada i aglomerada que mai.
L’urbanista nord-americà Richard Florida, en un article publicat el 2008, constatava mitjançant una anàlisi de lluminositat nocturna l’existència d’una elevada concentració d’activitat econòmica i urbana entorn a corredors d’activitats identificables geogràficament, les anomenades macroregions. Un d’aquests corredors, l’onzè concretament, era l’Eix Mediterrani.
El que ens indica aquesta darrera anàlisi, i d’altres moltes que s’han publicat, és que el territori continua sent important i, de fet, és el factor que en última instància determina els patrons productius internacionals. Per recollir aquesta idea, el geògraf anglès Erik Swyngedouw va plantejar l’ús del concepte ‘glocalització’ amb l’objectiu de caracteritzar un procés combinat de globalització i re-configuració territorial.
Així doncs, cada vegada més, sembla més apropiat parlar d’un fenomen de ‘glocalització’ en què són essencialment els territoris i les estructures regionals-locals les que acaben determinant la concentració d’activitat econòmica en una zona concreta. La capacitat d’atracció dependrà de la generació de les infraestructures formals i informals apropiades per a potenciar el desenvolupament socioeconòmic. En aquest sentit, noves estructures institucionals cooperatives com les Comarques Centrals o l’Eix Mediterrani podrien exercir un paper importantíssim per tractar d’assegurar els avantatges competitius i de localització del nostre territori.
