De l’estrés hídric global al local

L’any 2007 va veure la llum el quart informe sobre el Canvi Climàtic de l’IPCC (1,2) (Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic) i entre les conclusions afirmava que l’escalfament global és ‘inequívoc’, com ho demostrava l’augment de les temperatures mitjanes de l’aire i de l’aigua. Afirmava també que ‘molts sistemes naturals en tots els continents i oceans estan afectats’. Entre les diferents afectacions, determinava en quines regions del planeta el canvi climàtic es preveu que provocarà una disminució de l’escorrentia superficial (l’escorrentia superficial es defineix com el flux d’aigua en qualsevol forma, que discorre sobre la superfície de la terra) i de la disponibilitat de l’aigua.

Tal com es pot veure al gràfic 1, una de les regions marcades amb un elevat risc d’estrés hídric provocat pel canvi climàtic és la zona mediterrània. Si s’observa l’interior del cercle amb deteniment, es pot veure que el País Valencià es situa en un risc entre alt i molt alt d’estrés hídric. A més a més, en la mateixa imatge, es defineix l’estrés hídric mesurat com la relació entre l’extracció i la disponibilitat d’aigua a l’any 2000.

Fem un salt. Fa dues setmanes, l’Agència Espanyola de Meteorologia feia públic l’avanç climatològic del mes gener per al País Valencià (3), on ens alertava que el gener de 2019 ha estat el mes més sec en el conjunt del país des del 2005 i ens colpia amb les dades mostrades al gràfic 2, on es pot veure la diferència entre la quantitat de pluja esperada (la línia roja, el punt més alt marca la quantitat de pluja esperada per a tot el mes) i el que realment ha plogut (l’àrea groga).

Entre altres municipis, assenyala Ontinyent com un cas particular. Durant el mes de gener passat, l’aigua de pluja acumulada ha estat de 0,6 l/m2, quan la que es considera normal (mitjana de precipitació acumulada entre 1981 i el 2010) és de 59,4 l/m2. És a dir, hi ha una anomalia negativa pràcticament del 100%.

L’avanç climatològic detallat per comunitats autònomes es centra en la pluviositat i la temperatura, ja que d’acord amb els conclusions dels informes (especialment a partir del quart) de l’IPCC, són els principals factors que provocaran canvis locals (desertificació en la conca mediterrània) i globals (desgel de glaceres i del sòl gelat, augment del nivell del mar…). Doncs bé, la dada de temperatura no és tan extrema com la de pluja, però és negativa. La temperatura mitjana del primer mes del 2019 ha estat 0,5ºC més alta que la que es considera normal per al gener.

Així doncs, tenim un mes de gener en què ha plogut un 99% menys del que era d’esperar i ha fet, de mitjana, mig grau més de temperatura. En aquestes circumstàncies la vegetació, tant la natural a les serres i les valls com la dels conreus, s’ha d’abastir amb l’aigua dels aqüífers. Aqüífers que no poden recuperar el seu nivell hídric perquè no plou, augmentant d’aquesta manera l’estrés hídric de què parlàvem abans.

És cert que l’Avanç Climatològic mostra una fotografia de comportament de les precipitacions i la temperatura d’un mes i que això pot no ser significatiu del comportament del clima. Tanmateix, si observem l’evolució de la pluviositat des de gener de 2015, podem observar que en bona part dels mesos ha plogut menys del que s’esperava (àrees ombrejades en gris en el gràfic 3). En aquest gràfic s’observa en roig la quantitat d’aigua de pluja esperada, en blau la que realment ha caigut i les àrees de gris representen l’anomalia mensual.

A banda de fer notar que la majoria de mesos l’anomalia és negativa, cal destacar la línia negra puntejada que és clarament descendent durant el període mostrat en el gràfic. Aquesta línia mostra la tendència de l’anomalia de pluviositat (lineal) i, per tant, ens permet d’inferir com evolucionarà la pluviositat a la Vall d’Albaida.

Si observem la inclinació de la lineal, veurem que s’ha fet un 20% més negativa. És a dir, cada any ha plogut de mitjana un 5% menys del que era esperat durant els 4 anys mostrats al gràfic. És ben possible que la inclinació de l’anomalia varie en funció de la pluja dels pròxims mesos i si agafem un registre més ampli; ara bé, és indubtable que la tendència continuarà sent la mateixa: ploure menys del que es considera normal.

La lectora haurà vist que en el gràfic 3 hi manca la dada de desembre de 2016. La raó és el comportament que van tenir les pluges durant aquest mes. Aquell desembre a Ontinyent van caure 453 l/m2 quan la quantitat de pluja esperada era de 54,9 l/m2. El problema però és que aquesta quantitat d’aigua va caure sobtadament durant tres dies: del 16 al 19 de desembre. La resta de dies del mes van tindre un comportament pluviomètric com el conjunt de mesos del gràfic. Fet i fet, el desembre de 2016 va ser 0,8º C més càlid del que s’entén com a normal (9,5ºC).

És important recordar que en episodis de pluges torrencials, la major part d’aquesta aigua es perd per l’escorrentia arrossegant bona part del sòls fèrtils i poc fixats per la manca de cobertura vegetal. De manera que aquesta aigua discorre violentament sense infiltrar-se fins als aqüífers.

Dèiem abans que la tendència ens dibuixa un escenari on la quantitat d’aigua de pluja cada volta serà menor (malgrat episodis puntuals de pluges fortes o torrencials). Cosa que ens confirma a escala local allò que l’IPCC dibuixava en el gràfic 1 a escala global: l’estrés hídric es situa en un risc molt alt.

Si, tal com afirma el quart informe de l’IPCC, l’estrés hídric es defineix com la diferència entre l’extracció d’aigua i la disponibilitat d’aigua i si, tal com ens diuen les dades, cada cop la quantitat d’aigua disponible és menor, només podem mitigar aquest estrés disminuint la quantitat d’aigua que s’extreu dels aqüífers. Per la qual cosa és urgent una nova cultura de l’aigua basada en criteris ecològics i de sostenibilitat. Tanmateix, el mateix informe de l’IPCC alerta que una de les incerteses respecte a les respostes al canvi climàtic és que ‘existeix una comprensió limitada sobre com els planificadors del desenvolupament han d’introduir el factor clima en les seues decisions’. En altres paraules, només la pressió popular farà possible que els polítics locals i globals incloguen el ‘factor clima’ en totes les decisions. I què vol dir incloure el factor clima en les decisions polítiques? Vol dir canviar la perspectiva: és necessari que siguem aliats del medi natural, restaurar els sòls, garantir la recuperació i la viabilitat dels nostres boscos, reduir les emissions dels gasos d’efecte hivernacles, protegir els embornals naturals de CO2, canviar la cultura de l’aigua i un llarg etcètera que desborda els límits d’aquest article.

Com deia Joseph Romm (4), el canvi climàtic tindrà un impacte més gran en la teua família, amics i en tota la humanitat del que ha tingut internet. Tanmateix sembla que, com va dir Barack Obama (5), els nostres cervells estan fets per ignorar el canvi climàtic. O no va ser l’any 2000 que es va assecar totalment el Pou Clar?

Bibliografia

1. Kirby, A. (Unep). El Clima en peligro. (2009).
2. IPCC — Intergovernmental Panel on Climate Change. Available at: https://www.ipcc.ch/. (Accessed: 20th February 2019)
3. AEMET. Resúmenes climatológicos – Página 1: Comunitat Valenciana – C. Autónomas – Agencia Estatal de Meteorología – AEMET. Gobierno de España.
4. Romm, J. Climate Change: What Everyone Needs to Know. (2015)
5. Escrivà, A. Encara no és tard. (Edicions Bromera, 2016).