15.01.2021 - 18:42
|
Actualització: 15.01.2021 - 19:42
Aquests dies hem conegut un cas poc freqüent i que a més d’u li haurà resultat molt estrany: una jove valenciana, Montse Medina, ha decidit de deixar el món de l’empresa, on ha triomfat durant molts anys, per a entrar a un monestir. Alguns deuen pensar que no és normal el pas que farà aquesta jove. Jo diria que realment no és freqüent als nostres dies aquest canvi de vida, però sí que és normal, perquè els qui optem per la vida consagrada en un monestir som persones completament normals. Tan normals com els qui decideixen de casar-se o deixar una empresa i anar-se’n a viure al camp a treballar de llauradors.
Com dic, molts es deuen haver estranyat que aquesta jove de trenta-sis anys, fundadora de la startup Jetlore i que va fer el doctorat en aeronàutica a Stanford, haja canviat el món dels negocis, amb el seu treball a la consultoria Deloitte, per la vida a un monestir agustinià com a monja contemplativa. Però en aquest canvi no hi ha res d’anormal, perquè l’aposta d’aquesta jove valenciana per la vida consagrada és tan normal com l’aposta que hauria fet si s’haguera casat o si haguera deixat la vida que portava per formar part d’una ONG i se n’haguera anat a treballar al Tercer Món. És veritat que el canvi ha estat més ‘brusc’ que no el que fan la majoria de xiques. Però és tan normal com si haguera decidit de casar-se o deixar la ciutat i l’empresa per anar-se’n a viure a una zona rural.
I és que Jesús, de la mateixa manera que va cridar Pere i Andreu, Jaume i Joan i també, Corneli i Cebrià, Antoni el Gran i Benet de Núrsia, Bernat de Claravall o Ignasi de Loiola, Teresa de Jesús, Teresa de Lisieux, Carles de Foucauld, Joan XXIII i Pau VI, Ignacio Ellacuría, Òscar Romero, Pere Casaldàliga o Hèlder Câmara, continua, també hui, cridant xics i xiques a seguir-lo, tant en la vida consagrada com en el presbiterat o en el matrimoni.
Seguir el Senyor en ple segle XXI no té res d’anormal ni és cosa de bojos. Només cal deixar-se seduir per Jesús i, ple de goig per la vocació rebuda, seguir els passos del profeta de Natzaret en aquest camí apassionant que és esdevenir testimonis del Regne enmig de la nostra societat. Com ha decidit de fer Montse Medina, que en el seu perfil a LinkedIn ha explicat la decisió de deixar el món de les finances per consagrar-se a Déu, fent un gir de 180 graus a la seua vida. I és que com diu en la carta on notifica la decisió, ‘s’ha obert una nova etapa en la meua vida, que comporta deixar la meua carrera professional’. Els qui optem per la vida consagrada no som uns fracassats ni uns amargats, que deixem el que fèiem per ‘tancar-nos’ en un monestir. Hem viscut plenament i ho hem passat bé fent el que fèiem, però hem fet el gran gir a la nostra vida per a seguir Jesús i per a servir el Regne i els hòmens i dones, sobretot els qui pateixen més.
Montse Medina, seleccionada entre les 10 top talents d’Espanya menors de trenta-cinc anys per la MIT Technology Reviewesprés, rebé la medalla de bronze en els Stevie Awaerds for Women in Business de 2017 a la Dona executiva de l’any.
És considerada una bona catòlica per anar a missa els diumenges, però en veritat, com ella mateixa reconeix, estava ‘enorgullida per la glòria, el poder i els diners que anava guanyant’.
Després de dotze anys triomfant segons els paràmetres del món, Montse Medina ha afirmat ‘haver trobat el seu tresor’, en relació amb el passatge evangèlic (Mt 13:44-46), on Jesús ens exhorta a buscar i a acollir el do de Déu que és la vocació. I per això ha afirmat que ‘com diu l’Evangeli, vull vendre tot el que tinc en aquest món per comprar-lo’.
El que m’ha sorprès de la carta de Montse Medina (i que no acabe d’entendre) és l’expressió amb què comença el seu text: ‘Con mucho pesar tengo que despedirme de Deloitte’. I dic que no ho entenc perquè quan algú pren una decisió radical com és consagrar-se del tot a Déu, no ho fa amb ‘mucho pesar’, sinó ple de goig, convençut que el camí que emprèn és molt més il·lusionant i molt més important que no les renúncies que farà. Ningú comunicaria el seu matrimoni dient que ‘con mucho pesar’ emprèn aquest nou camí. Supose que pels anys treballant en el món dels negocis, aquesta jove encara sent ‘pesar’ per deixar la faena i els companys de treball. Però estic convençut que aquest nou camí que emprèn, el fa convençuda i plena de goig.
El que queda clar és el pas valent d’aquesta jove que, com ella mateixa reconeix a la carta, abans buscava ‘el meu propi interès. I m’enganyava a mi mateixa, perquè lluny de fer-me feliç, aquesta actitud em provocava un buit cada vegada més gran’.
El camí que comença aquesta valenciana mostra, malgrat que cada vegada són menys les joves que entren a un monestir, que Déu continua cridant xics i xiques a seguir-lo per mitjà dels consells evangèlics per a ser testimonis del Regne enmig del nostre món.
Amb la vocació a la vida contemplativa, com diu, molt encertadament, ‘no deixe el món pròpiament, sinó la mundanitat, per a entregar la meua vida en oració i ofrena per aquells a qui Déu estima’. Tot i que Montse Medina no diu en l’escrit a quin monestir d’agustines entrarà, ha triat el de Santa Anna, a Sant Mateu..
Seguir el Senyor és una aventura apassionant, perquè com a missatgers de l’Evangeli en la vida contemplativa o activa, en el presbiterat o en el matrimoni, esdevenim hòmens i dones empesos per l’Esperit, artesans de joia i d’esperança i sembradors de consol i de pau. Seguir el Senyor ens fa profetes i servidors del Regne per a portar en la nostra vida una llàntia que il·lumina les foscors del nostre món. Seguir el Senyor és acollir el seu amor i compartir-lo amb qui convivim. Viure la vocació que Déu ens dóna, com farà Montse Medina en un monestir contemplatiu, és fer un camí de plenitud i de goig, perquè, sentint-nos estimats per Déu, aprenem a estimar els altres amb un amor indivís.
