Dejuni

  • «Contava que la microbiota silvestre era la gran menyspreada per la humanitat, malgrat tractar-se dels organismes més exitosos de la Terra i, a més a més, ser els nostres avantpassats.»

Pere Brincs
01.02.2020 - 23:05
VilaWeb

L’altre diumenge em vaig deixar persuadir per a assistir a una jornada sobre alimentació simbiòtica. Tampoc és que tinguera massa esperança d’aprendre res de nou; és més, amb el temps m’he convençut que saber defugir qualsevol concurrència d’erudició és la millor escola. Però la cosa és que tant la Marina, on se celebrava, com la mateixa paraula, simbiosi, podia dir-se que són dues de les meues debilitats i, finalment vaig decidir d’acompanyar el meu amic Carles, més decidit que jo a beure de qualsevol font de la saviesa que se li pose a tir. Em va dir que per a participar tan sols calia dur alguna cosa de menjar que es pogués compartir amb la resta dels assistents, ben acostumats, com sembla que estaven, a la vida comunal. Jo em vaig preparar un entrepà de pernil i vaig agafar un pot d’olives xacades preparades aquesta tardor.

Carles em va donar la ressenya d’on havia de celebrar-se l’esdeveniment perquè ell volia arribar puntual i jo els diumenges acostume a clarejar a vora migdia. Així que, després de perdre’m algunes vegades, com és natural en mi, quan intentava seguir les indicacions que m’havia donat, vaig arribar a una casa de camp, al bell mig dels tarongers, on vaig descobrir el cotxe del meu amic aparcat, com altres, en una llarga fila, talment com la processionària.

La finca estava envoltada per una tanca verda que preservava la intimitat dels habitants. Abans d’entrar, em vaig deturar uns segons i, efectivament, se sentia parlar algú des de dins, des d’on hi devia haver el jardí que encara no arribava a veure. Era un lloc agradós, verd, però surava una certa olor dels fems provinents d’algun abocador pròxim que ho desbaratava tot. Vaig obrir la porta i vaig veure una vintena de persones assegudes en seients diversos al voltant del dissertant que, al seu torn, semblava atrinxerat darrere d’una caterva de pots de vidre gegantins amb un contingut moix i multicolor damunt d’una taula improvisada. El meu amic em va veure entrar, s’assenyalà el rellotge i després em feu l’ensenya per dir-me que m’havia guardat cadira al seu costat. Ni la resta del personal ni l’orador semblaren adonar-se de la meua arribada de tan capficats com estava cadascú en els seus respectius papers. Em vaig asseure en silenci i em vaig fixar en l’home que parlava. Semblava un clon del professor Bacterio, arromangat fins als muscles i disfressat com si se n’anara de safari amb xancles i una camisa caqui plena de butxaques. Parlava com si allò que explicava fóra tan important i ho havia explicat tantes vegades que començava a estar cansat, de tant com li costava al personal d’entendre els seus descobriments. Contava que la microbiota silvestre era la gran menyspreada per la humanitat, malgrat tractar-se dels organismes més exitosos de la Terra i, a més a més, ser els nostres avantpassats. En el seu discurs amalgamava la consternació que li produïa aquella falta de sensibilitat, amb una certa actitud de visionari penitent. En això que el soroll d’un avió espurnejant altíssim al cel deixant una estela blanca va captar l’atenció de Bacterio.

Chemtrails -digué igual que si hagués cridat cos a terra!- i agafà un polvoritzador que contenia un líquid groguenc i començà a escampar-lo a tutti plein com si volgués anul·lar el malefici que ens havia de caure del cel, al mateix temps que una revolada de vent duia una nova bafarada de l’abocador misteriós. Jo vaig rebre amb desgrat les gotes que m’arribaren d’aquella aigua estranya, però la majoria se l’escampava per cara i braços com si es tractara d’un bronzejador.

-Aquests bacteris salvatges -deia l’amic de Mortadelo referint-se a la poció que acabava de nebulitzar- els conree jo mateix. Els extrac de la terra, de les pedres, de les branques i les fulles dels arbres i els mime amb sucre perquè cresquen contents i m’atorguen els seus beneficis. Són -com vos deia abans- els mateixos microorganismes que empre per a fermentar totes aquestes verdures que, per cert, -i es mirà el rellotge- ja va sent hora que tastem.

I, aleshores, agafà un dels pots de vidre que tenia a l’abast. L’obrí amb una mica d’esforç i el pot exhalà un soroll de gas com si hagués deixat marxar un geni que hi hagués estat una eternitat comprimit. Aleshores, una ferum, ara fàcilment identificable, començà a escampar-se i em féu desterrar la idea d’un abocador proper. L’orador continuà obrint a tort i a dret els pots que tenia davant com si alliberara l’ingredient principal d’una bacanal. Aprofitant l’enrenou que feren els assistents -la majoria anglesos i alemanys desqueferats- quan començaren a parar les taules i les cadires, em vaig acostar a l’orella del meu amic i fent coveta amb la mà li vaig dir:

-Eres un cabró. Ell rigué divertit. Vaig al cotxe per l’entrepà i ara torne -vaig afegir.

-No cal, home, que ací hi ha menjar de sobres -em contestà i seguí descollonant-se.

Jo discretament vaig obrir la tanca verda i com si hagués eixit d’un núvol pudent i tòxic vaig respirar fondo, vaig pujar al cotxe, i quan vaig tindre el cinturó de seguretat passat, vaig eixir d’allí, ara sense dubtar pel camí que havia de fugir, com si m’acaçara el mateix dimoni.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any