Derrotes quotidianes

Hui moltes famílies estan preparant motxilles, xandalls, uniformes o allò que els demane l’escola que han triat per als fills. Alguns tenen l’alegria pel retrobament, uns altres la il·lusió de la primera vegada en aquell lloc. Tots, més o menys lliurement, segons els seus interessos i condicionants, començaran l’escola on han triat.

Però, què passa quan un xiquet o xiqueta amb necessitats educatives especials vol, posem per cas, canviar de lloc on viure? Una situació normal, un simple canvi d’escola sense més.

Enguany havíem decidit de vindre a viure a Ontinyent. En el termini ordinari d’escolarització, seguint tots els passos que la Direcció Territorial ens va dir, vam començar abans que ningú a fer els tràmits per al trasllat d’expedient. Era el mes d’abril quan vam iniciar les telefonades, visites i reunions; no poques. Però amb el pas del temps i la proximitat d’haver de resoldre en quina escola hauríem de matricular Arnau, tot es va complicar. Vam començar a pegar bacs d’un lloc a un altre de l’administració. Hem deixat pel camí temps, esforços i il·lusions. Moltes. Com si fos un malson, cada dia era més complicat que l’anterior i hem arribat al 10 de setembre sense escola al poble que havíem triat. Sí senyors: aquestes coses passen, i ben segur que el nostre no és l’únic cas.

L’administració no assumirà els seus errors i nosaltres no malbaratarem ni un minut més del nostre temps a escoltar les raons de cadascú per no fer-se càrrec de les seues responsabilitats.

Demà comencen les classes i nosaltres sentim el gust amarg de la derrota. Però seguirem ballant, lluitant pels drets de totes les persones, per superar les desigualtats. Ara ens ha tocat de lluitar per la diversitat funcional i ho farem perquè este món siga millor; no per resoldre el nostre problema concret. La faena és molta i el trajecte és ric, qui vulga en el camí ens trobem. Perquè quan descobrisquen que en la diversitat està la riquesa, aleshores hi haurà baralles per a tenir un xiquet amb diversitat a cada aula.

Miren: tenir un fill ‘diferent’ no és senzill; és meravellós, però no és un camí de roses. L’administració ens ho hauria de posar més fàcil; hauria de tindre més cura amb els més vulnerables, els més especials, perquè tinguen els mateixos drets i puguen aportar el que són capaços.