15.12.2016 - 23:05
Aquesta és l’actitud que el papa Francesc demana als cristians en l’Exhortació ‘El goig de l’Evangeli’ (203). I és aquest crit del papa el que ha propiciat la trobada de batles a Roma, entre els quals el de València, per denunciar la política d’Europa que posa barreres als refugiats que fugen de la fam, de la por i de la mort.
Sovint (i de vegades amb raó) s’ha acusat el cristianisme de ser l’opi del poble, ja que algunes voltes hem actuat com anestesiats (anestesiant els altres) o adormits, cecs i sords davant el crit de dolor dels qui són xafats pels poderosos. Fins i tot en algunes ocasions els cristians hem estat còmplices d’injustícies. I és que per por o per falta de valentia o de coherència, algunes vegades, en compte de denunciar les situacions d’injustícia, hem mirat cap a una altra banda, parlant de resignació o de paciència.
Però no és aquesta l’actitud que ens ensenya Jesús, que lluità contra el mal i denuncià la situació d’opressió dels més pobres i dels més fràgils de la societat. Jesús va saber estar al costat dels qui sofrien i dels qui es trobaven explotats per alliberar-los de les càrregues feixugues que els imposaven els poderosos. L’actitud de Jesús va ser sempre una actitud d’alliberament, i per això curà el sord, els leprosos, el cec o el paralític. Jesús va vindre per donar sentit a la vida, i més encara a la vida d’aquells que no trobaven cap motiu per a viure. Per això Jesús no freqüentava els palaus d’Herodes o de Pilat. Jesús vivia als carrers i a les places de Galilea, juntament amb els més pobres i senzills.
El papa Francesc, en l’exhortació ‘El goig de l’Evangeli’, ens crida al compromís amb la justícia en la defensa dels oprimits, com els refugiats. Com va fer Jesús. Com feren els profetes. I així ho expressa el papa quan ens exhorta a anunciar ‘un Déu que exigeix un compromís amb la justícia’ (E.G. 203). És aquest Déu que ‘derroca els poderosos del soli i exalça els humils’ (Lc 1:52). Déu dels pobres i dels oprimits, Déu dels qui ploren i dels desconsolats, Déu que allibera, i que per això mateix ens demana que també nosaltres alliberem els oprimits i els qui sofreixen. D’ací que la nostra fe ha d’anar acompanyada d’un compromís per la justícia.
Com deia el bisbe Ramon Buxarrais, l’Església ha de ser el lloc on qui ho passa malament puga sentir-se bé. No és això el que ens ha ensenyat Jesús i el que ens han ensenyat els bisbes Pere Casaldàliga, Samuel Ruiz, Kike Figaredo, Òscar Romero, Hélder Câmara, Enrique Angelelli, el capellà de Xàbia Antoni Llidó, assassinat per la dictadura de Pinochet, i tants i tants profetes del segle XX? No és això, fer una Església acollidora, el que ens ensenyen els cristians compromesos amb Caritas o en Mans Unides? No és això el que viuen els missioners que es troben al Tercer o al Quart Món, enmig de la pobresa i del dolor, com els Germans de Sant Joan de Déu morts per l’Ebola? I no és això el que hem de fer tots els deixebles de Jesús per tal de ser fidels a l’Evangeli?
El nostre Déu no és el Déu que es mira el món amb indiferència o amb curiositat. Ni tampoc no és el Déu de la por. El nostre Déu, perquè és el Déu amor, aposta per l’home i sobretot per l’home que viu en el dolor o en l’opressió, per tal d’alliberar-lo de totes aquelles cadenes injustes que el priven de viure amb plenitud.
Aquell que pensa que ser cristià es només anar a missa i a processons s’equivoca de dalt a baix. El cristià és aquell que, com Jesús, viu compromès amb l’alliberament de l’home i de la dona. El cristià és aquell que trenca les cadenes de l’opressió i que obri camins de llibertat i d’alliberament. Cristià, deixeble de Jesús, és qui amb valentia i generositat es juga la vida per tal de donar vida a aquells que els poderosos marginen o anul·len. El cristià és qui amb l’alegria de Pasqua obri camins d’esperança i dóna nou alè de vida a qui es troba en la fossa de la falta de sentit.
En l’exhortació ‘El goig de l’Evangeli’, el papa Francesc ens recorda que ‘L’Evangeli ens convida a córrer el risc de la trobada amb el rostre de l’altre, amb el seu dolor, amb la seua presència física que ens interpel·la amb el seu dolor i els seus reclams’.
Això és ha estat la trobada dels batles a Roma: un camí per acollir amb dignitat, els refugiats. I per evitar el que van viure Maria i Josep, que no van ser acollits a Betlem.
