D’herois invisibles i senyeres esgarrades. Silenci romput. Lluita constant

Per a un urbanita de la capital, agafar el tren que uneix les Comarques Centrals amb la ciutat de València és tot un esdeveniment. Encara i de moment: quan encara fa bon oratge, quan encara és la novetat. Segurament amb el temps serà una rutina que esdevindrà feixuga en les gelades matinades de cotxe fins a Xàtiva, en els foscos matins d’hivern a la intempèrie en les andanes de la seua estació. I és que sense vehicle particular pràcticament no pots anar des de la Vall d’Albaida ni tan sols a la Costera veïna. Coses de la mancança de política de mobilitat, coses de la desvertebració, coses de la invisibilitat de les Comarques Centrals. Bé, banalitats per a un Cap i Casal que tradicionalment no ha mirat més enllà de la Ciutat de les Arts i les Ciències, que s’ha limitat a furgar-se el melic i que renunciant al seu País s’ha conformat a ser un empelt bord.

Doncs aquestes frívoles incomoditats encara no destorben el gaudi que suposa veure el Benicadell de bon matí retallant-se contra el cel, quan el sol encara no ha superat el port de l’Olleria, amb una lleu boirina o espessos núvols colgant-lo, i el silenci dels carrers, i la quietud de la serra. I pujar al tren encara buit i, engronsat pel seu sotrac, imaginar temps llunyans d’exploradors i conqueridors superant les serres que amb forma d’embut protegien la Costera; ingènuament enyorar temps en què les alqueries de la Ribera, centres blancs d’atols cenyits per palmeres sobre verds mars de tarongers, tenien vida; rere la finestra tancada aborronar-se per la frescor humida que deuen sentir els turons llepats per llengües de boira i de flairós fum de fusta i brossa; i a poc a poc tornar a la realitat en els límits entre la Ribera i l’Horta, quan el ciment, els abocadors i les pintades comencen a embrutar i embrutir el paisatge.

I el tren que para.
I la gent que hi puja.
I el tren que marxa.
La bèstia engoleix
i ompli la panxa.
Budells plens
de dignitat devorada.
Volen que sentim vergonya
-que si cultura aldeana,
que si món global-
i abandonem tota esperança.
Ofrenes a velles deïtats:
ens posem la mordassa.
Renunciem al que som,
empeltem la nostra ànima.
Destinació: ciutat.
Llengua sacrificada.

Les gents del silenci antic i molt llarg se saluden, conversen, comparteixen inquietuds, confidències, il·lusions. En valencià. En el nostre català. Alenada de normalitat per a aquest País sense estat. Tren carregat d’esperances per a algú criat a la ciutat i forçat a fer de l’ús social del valencià reivindicació i reafirmació constant. I això cansa. I això desgasta. I sentir-se normal entre la gent agrada i ompli de goig. Encara no està tot perdut, però. Encara tenim temps.

.Encoratjament

I arribem a la gran ciutat.
Grinyols.
I el cuc buida el seu ventre.
Gemecs.
Converses que acaben abruptament. Presses per baixar. Presses per caminar. I la gent que se separa. I la gent que es dilueix entre les altres gents. Inconscientment, resignadament o servilment s’hi dilueix. I el primer sacrifici és l’idioma. A ningú no li agrada que el facen sentir foraster a casa. La majoria malda esforçadament per assimilar-se, per camuflar-se. I el botí transportat és ofrenat mansament en nom de velles glòries o de noves aldees globals. Tant s’hi val. I la capital dimitida devora els seus fills. Mers bocins informes de carn. Branques bordes d’empelt en altres prats. Fins la nostra desaparició.

.Desesperançador

No manquen, però, intents de resistència. La Vall d’Albaida -una comarca, una força- roman irreductible. La xarxa associativa teixida fermament principalment pel seu jovent entre diversos col·lectius queda palès en una potent capacitat mobilitzadora i contestatària. Lluita i dignitat que emergeixen no sols des d’associacions ciutadanes sinó també des de col·lectius artístics que renuncien al clientelisme que a voltes els ha emmordassats. Art amb dignitat i compromís social que massa vegades els ha condemnats a la invisibilitat. Eterna amenaça d’ostracisme i bandejament: censura pública i reprovació social; ofegament econòmic; i finalment rendició. Cercle viciós que cal trencar per assegurar la crítica al poder. I d’intents no en falten:

Aielo de Malferit, 7 d’agost de 2015

Ja ho sé, em diràs que em repetisc, que sempre estic igual, però és que la situació no millora. L’optimisme i il·lusió que va travessar el país després de les eleccions ací no ha arribat. Encara no hi ha canvi. I això es nota. Cada vegada posen més entrebancs, però al remat la nit del 4 d’agost vam fer la vetlada ovidiana que et comentava: Ovidi 10×2. Cal recuperar i reivindicar la figura de l’Ovidi Montllor. Dignitat, compromís, solidaritat. Aquest és l’espill en el qual ens hem de mirar com a persones i com a societat. Posar les nostres misèries col·lectives al descobert. Prendre’n consciència. Primer pas per al canvi, per a la transformació. Ja fa temps que vaig assumir aquesta tasca com artista i és l’única cosa que li dóna sentit. Però tanta lluita cansa. Aconsegueixen aïllar-nos, i saben que lluitar des de la solitud, cridar en el desert, desespera. No em rendiré, però.

Una trentena d’amics es van aplegar al nostre xicotet homenatge. Amics que no em varen deixar sola en aquest aquelarre de resurrecció de l’esperit ovidià i que em van decidir a mantindre’m ferma malgrat les pressions de l’Ajuntament. Sembla mentida, sembla que estiguem parlant de fa cinquanta anys, però no, això també passa ara. L’Ajuntament ja havia censurat l’anterior projecte artístic d’homenatge: em va negar l’ús d’espai públic per a dur-lo a terme.

Eucarísticament vàrem compartir menjar i beguda, experiències i inquietuds, i quan els nostres esperits estigueren sadollats projectàrem el concert ‘L’Ovidi se’n va a Palau’. Ja fa deu anys d’aquest homenatge al Palau de la Música Catalana. Deu anys i continuem sense la normalitat cultural i política necessària per a reivindicar els nostres referents. Cacics! Encara estem així, encara en patim. Encara nois, encara. Continuen volent manipular el nostre treball. I no! No podem permetre que l’expressió cultural estiga emmanillada per autoritats partidistes. Reivindiquem la independència de la cultura respecte del poder. Els polítics han de ser, com a molt, gestors de les expressions culturals i no censors del seu contingut. Totes aquestes reflexions les vam compartir durant la vetlada –amb el vi que no podia faltar damunt la taula-, i m’alegra haver trobat companyes i companys que pensen com jo. No reeixiran en el seu bandejament.

Aquest homenatge el vaig plantejar com un projecte artístic participatiu, per això vam acabar la nit elaborant un llenç col·lectiu: cadascú de nosaltres hi va expressar la seua visió personal sobre allò que significa la figura de l’Ovidi Montllor. Vàrem pensar que seria un bonic record d’aquesta iniciativa -i una subtil reivindicació de la rebel·lia que va suposar la vetlada-, penjar-lo en un dels balcons del meu taller, acompanyant la senyera (on blau no hi ha) que ja decorava la façana per la festa grossa d’Aielo. Sembla que no va ser tan subtil com pensàvem: aquesta matinada algú ha arrabassat tant el llenç com la senyera. És un dels preus que cal pagar per assumir certes actituds. És un dels preus que cal pagar quan els que tenen el poder t’apunten amb el dit. Estigmatitzar i castigar. Recurs a l’abast dels intolerants. Penjant de la barana he deixat trossos de la tela esgarrada com a testimoni de la vergonya. Segurament sóc massa optimista o ingènua. Aquesta gent no en té, de vergonya.

Bo, continuem parlant i compartint projectes i inquietuds.

Besos,

Lluci

Projectes com Ovidi 10×2 i molts altres que s’han fet i es fan des de les comarques no poden romandre silenciats. D’heroïnes i d’herois invisibles n’hi ha ben pocs, i la seua invisibilitat és la nostra condemna al fracàs. Ens condemna a la resignació. Dits acusadors, reprovació social i institucional. Llast massa pesat en soledat. Llast massa pesat per als marginats en la marginalitat. Marginalitat cultural des de la marginalitat de les comarques. Quan només interessa la borra en el melic, quan la ‘capital de la marginalitat’ es limita a mirar-se’l i de quan en quan a furgar-se’l manca la caixa de ressonància que rompa el silenci no resignat de la gent sense místics ni grans capitans. Manca el ressò de les iniciatives que ens tornen la identitat. I assumint la veu dels seus pobles València esdevindrà comarca. I a la fi esdevindrà capital d’un País, d’un País de comarques. El nostre. El que volem. El que som. La veu de les comarques ressonarà en el cap i en el casal. I la nostra lluita ja no serà sorda. Perquè d’herois i d’heroïnes no ens en manquen, només cal trencar-ne la invisibilitat. La nostra. El seu silenci. El nostre.