Diaconia femenina o diaconesses?

Aquest era el títol d’un article, aparegut fa uns dies, de l’amic Jordi Llisterri, on feia veure que en aquest debat que s’ha reobert al si de l’Església, no és el mateix la diaconia femenina que les diaconesses. La qüestió del diaconat de les dones està novament d’actualitat pel fet que el papa Francesc, dijous dia 12 de maig, en una trobada amb la Unió Internacional de Superiores Generals, va admetre la possibilitat del diaconat femení.

Cal recordar que la qüestió de la diaconat de les dones, abans de l’encontre de les Superiores Generals amb el papa, ja va entrar al Sínode sobre la Família de l’octubre passat, en una intervenció del cardenal del Quebec, Paul-André Durocher, qui recomanà als Pares Sinodals ‘l’establiment d’un procés que puga, eventualment, obrir l’accés de les dones sobre el diaconat permanent’. El cardenal Durocher demanà a l’assemblea del Sínode l’estudi d’aquesta qüestió, tenint en compte, com digué el cardenal quebequès, que ‘aquest ministeri, com diu la tradició, està orientat no ad sacerdotium, sinó ad ministerium’, és a dir, no en vista a l’ordenació presbiteral, sinó com un servei en l’Església. Així ho afirmava el Vaticà II en el número 29 de la Constitució Lumen gentium, quan diu: ‘En el grau inferior de la Jerarquia hi ha els diaques, que reben la imposició de les mans, no en vista al sacerdoci, sinó al ministeri’.

De fet, la paraula diaconia o diaconat vol dir servei, i ja els Fets dels Apòstols narren la institució dels set diaques, en aquest cas tots hòmens (Ac 6:1-6), per ajudar els apòstols en la distribució de les almoines. Va ser Esteve i sis hòmens més, qui foren presentats als apòstols, ‘i aquests, després d’haver pregat, els imposaren les mans’. D’aquesta manera, mentre que els apòstols es reservaven el ministeri de la predicació de la Paraula de Déu, els diaques estaven encarregats d’ajudar econòmicament els necessitats (Ac 6:2).

Però a més dels diaques hòmens, tots sabem que als orígens del cristianisme hi havia també diaconesses, com queda palès a la Carta als Romans: ‘Vos recomane Feba, germana nostra, que és diaconessa de l’Església de Cencrees’ (Rm 16:1-2).

Amb el temps, el diaconat es va convertir, llevat del cas dels diaques permanents, en un pas previ de cara a l’ordenació presbiteral. Cal recordar que la diferència entre el prevere i el diaca rau en el fet que el prevere pot celebrar l’Eucaristia i el sagrament de la reconciliació, a més del baptisme, la unció dels malalts i el matrimoni, i en alguns casos, la confirmació. Pel contrari, els diaques no poden celebrar ni l’Eucaristia ni tampoc el sagrament de la reconciliació .

Ja abans de la intervenció pública del cardenal Durocher al Sínode del passat mes d’octubre, el cardenal Carlo M. Martini, un prestigiós biblista i arquebisbe de Milà, recordà (en demanar fa uns anys la revisió del paper de la dona en les comunitats cristianes) que ‘en la història de l’Església hi haguera diaconesses’, i per  tant l’Església podia ‘pensar en aquesta possibilitat’. També el teòleg Karl Rhaner, el 1976, i en relació a aquest mateix tema, era favorable al diaconat femení, i per això afirmà: ‘Jo sóc catòlic, i si l’Església em diu que no ordena dones, ho admetré per fidelitat. Però si em dóna cinc raons, i totes elles són falses, davant l’exegesi i la teologia, he de protestar’. Rahner continuava així: ‘L’Església és infal·lible en qüestió de fe i de moral; i el tema de l’ordenació de les dones no és de fe ni de moral, sinó d’administració’.

En contra de l’ordenació de les dones, el setembre de 2001, es pronunciava el Prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, Joseph Ratzinger, el posterior papa Benet XVI, quan firmà una carta, aprovada pel papa Joan Pau II, en la qual es deia: ‘No és lícit de posar en marxa iniciatives que, d’una manera o altra, puguen conduir a preparar candidates a l’orde diaconal’.   

El més important de tot això és que ens trobem davant un debat obert i caldrà veure com avança. Però el quid de la qüestió serà si aquest debat porta (o no) a establir una diaconia femenina, com a servei de les dones en l’Església, com fan tantes dones en els pobles on no hi ha prevere, o bé s’institueixen diaconesses, amb el mateix ministeri que els diaques hòmens, i per tant ordenades.