Diari de Sotaia

Des de fa setmanes que duc entre mans el llibre pòstum de Joan Pellicer. El llig lentament, fent-lo durar, perquè sé que haurà de reposar durant anys per a reiniciar-ne una segona lectura, com m’ha succeït amb altres llibres que he acabat estimant. Es tracta d’un dietari escrit a l’estil planià -a qui ell ‘tant s’estimava’- amb una càrrega considerable d’adjectius concatenats per a descriure l’oratge, els ocellets, algunes persones, els paisatges i, sobretot, les plantes. L’observació meticulosa, com s’assenyala en el pròleg, es recrea en paraules doctes que semblen fàcils d’entendre per haver estat escrites a l’ombra d’un marge, a la vora d’un camí o al refugi del Matissar, a Castell de Castells, i no perquè Joan parlara com la gent del poble, com se sol dir. És com si els cultismes mudaren en expressions familiars per haver estat fregant les herbes senzilles, les pedres i l’aigua de les fonts de muntanya.

No puc dir que tenia amistat amb Pellicer, però sí que he compartit converses i passejades amb la seua única companyia. Per això, accedir a aquest diari m’ha permés de llegir entre les línies del maquillatge editorial alguns trets del personatge que ja coneixia i altres que en sospitava.

Crec, sobretot, que Joan Pellicer era una ànima complexa, quasi inextricable i, per tant, un solitari vocacional. Per altra banda, resultava paradoxal la vida eremítica, d’anacoreta, que duia, amb el sentiment d’alienació, amb la necessitat de ser reconegut, ja que es confessava menyspreat pel seu propi país, comarca i poble. Potser, aquest abandonament mutu entre la persona i l’elit intel·lectual, va fer que esdevinguera poc o molt desconfiat, recelós d’aquells que se li acostaven per la popularitat assolida en el programa Medi Ambient als seus últims anys d’existència. Una prova d’açò va ser que aquelles institucions i prohoms que, a males penes, li permetien subsistir econòmicament, van ser els primers a escriure sentides necrològiques quan la seua sobtada mort ens va copsar.

Era, al mateix temps un home lliure. ‘Tinc pena de la gent que treballa tot el dia sota la llum de les perilles’, em deia quan va refusar un lloc de professor adjunt a la Universitat de València. Perquè, no cal explicar-ho més, aquell lloc no era el seu. L’addicció a la ruralia i a la sorpresa menuda, a la botànica diària, l’obligaren -segons diuen alguns- a unes quantes renúncies. Jo no crec que fóra així, no hi havia cap renúncia -trobe- en el seu tarannà. Potser desil·lusió, la desil·lusió característica i intel·ligent d’un neguit existencial íntim i fons. Per això era tan tímid com histriònic, tant eloqüent com callat.

I quan al pròleg del llibre es parla del mètode que emprava per a poder bastir una obra etnobotànica monumental com la que va concretar en la tesi doctoral, s’obvia que aquesta monumentalitat provenia del recorregut, quasi compulsiu, d’una topografia íntima i detallada, plena de vivències significatives. A parer meu, no va tardar tan sols vint anys a enllestir els seus estudis botànics, simplement, perquè era la seua forma de procedir, de viure. Per això, mirat des d’un punt de vista acadèmic, la seua forma de ser al món es considera una proesa. Una forma conscient i triada que suscitava recels, incomoditats i incondicionalitats al mateix temps. Un camí on foren omnipresents ‘dones, plantes i paraules’.

Era l’home renaixentista que sovint triava almenys una peça verda per a vestir-se, que per a dinar se separava del grup al que havia fet de guia per la serra per a menjar-se un ou bullit i una llauna de tonyineta tot sol, taciturn i absent. Després s’enrotllava un cigarret amb forma de trompeta com a postres i comentava que la gent a qui acompanyava només volia sentir-lo parlar i el que calia era tan sols silenci i ser-hi. Era l’home que, quan seia a taula amb companyia, reconeixia ser un sibarita per a confessar-te després, de regrés amb el cotxe, que li calia posar-se al dia en la intendència domèstica que confessava portar malament.

Llig entre línies i faig durar el llibre que gairebé he acabat. Sóc aficionat als dietaris, als llibres memorialístics perquè, en última instància, dec ser un escodrinyador, també de llibre. Potser tot el que vaig lligant siga mera fabulació, detalls i retalls viscuts i que ara veig literaturitzats d’una forma suficientment críptica perquè brille la forma i reservar el fons. Com, em sembla, feia ell.