Dissabte, 2 de maig de 2020

M’haurà de perdonar l’oposició, però si el que proposa el govern espanyol és d’allargar l’estat d’alarma, perquè així ho demana el comitè científic, no té massa trellat que s’hi oposen des del parlament. Que ho facen els de Vox, que del tema democràcia i serveis públic van curtets, ho entenc; de fet fins i tot que ho diguen els milers de votants que tenen i els seus mitjans afins no em preocupa massa, igual que han pujat, cauran. Però que ho facen la resta de partits, dóna una idea del destrellat que impera al parlament espanyol. Em ve ara al cap ‘la simulación del contrato en diferido‘ del PP que ens va explicar Dolores de Cospedal.

Com deia el meu amic Baldoví, quan passe tot hi haurà temps d’analitzar i demanar responsabilitats: ara s’ha d’actuar sobre la marxa i moltes vegades s’ha d’improvisar, perquè no hi ha cap altra manera d’afrontar una malaltia que anem coneixent dia a dia.

Jo, és que hi ha dies que als parlamentaris els diria, com diuen de Groucho Marx, ‘perdonen que no m’alce’, però resulta que ara he sabut que l’epitafi és fals. Marx va ser incinerat i el més semblant a un epitafi seu és una placa col·locada a l’Eden Memorial Park, el cementiri de Los Angeles on reposen les seves cendres, i on només es llegeix el seu nom.

M’ha agradat que finalment l’estat haja decidit de posar en marxa un fons perquè siga des de les comunitats autònomes des d’on s’afronte la lluita per a la desescalada, i per a la recuperació econòmica i social. Potser li han fet cas a la consellera Barceló, que ho va exigir en el Senat aquesta setmana.

Hui en el numeret diari de la presidenta Ayuso hem assistit a la celebració del dia de la Comunidad en Madrid a la Puerta del Sol. Una desbandà de gent. Redell, si hem deixat de fer les falles i les festes de centenars de pobles, no podia evitar l’acte de hui? Semblava una parada militar de les de Rússia a la Plaça Roja, una escampada de treballadors, bombers, policies, brigadistes, i la primera fila plena de vestits negres, això sí tots amb màscara.

Ahir, tornant a casa, un veí assidu de la COPE em parlava de com de malament està gestionant la crisi el govern espanyol. La veritat és que no va saber explicar-me com ho hagués fet ell, però almenys quatre vegades li ho va culpar tot al ‘Coleta’, i quan ja ho tenia tot més o menys clar m’acabà dient que ‘en tot açò el que té raó és Herrera, quan parla en la ràdio’. I jo, ja a soles pensava que  segurament no ho deuen haver fet bé, però que si no estigueren els d’Iglesias al govern de coalició, segurament no s’hagueren aprovat tantes ajudes socials. Una altra cosa és que finalment arriben a la gent.

Enguany fa cent anys d’una altra pandèmia, la que es va conèixer, encara que no ho fos, com la grip espanyola. En va morir més gent que en la I Guerra Mundial, i va afectar prop d’un terç de la població mundial. Aquella la va patir sobretot la gent jove.

Per fi, i després de quaranta-vuit dies hui hem tingut la primera gran eixida a l’aire lliure. Als pobles menuts ens beneficiem de no tindre cap horari marcat, i els camins i carrers tenien un altre aspecte. Jo que he pogut tornar a córrer, he tornat a sentir una sensació de llibertat increïble; supose que li deu haver passat a la majoria.

Mentre que des de molta premsa d’aquesta banda del món es critica la gestió que s’ha fet la Xina del coronavirus, resulta que les seues respostes corporatives s’han convertit en un punt focal per als analistes de Wall Street en els últims mesos: marques globals com Nike, Starbucks i Disney comparteixen les seues experiències a la Xina i donen crèdit als seus equips allà per a guiar-los a través de la crisi a occident.