Diumenge, 15 de març de 2020

Matine com molts diumenges, hui encara digerint el decret d’estat d’alarma. Els va costar, però el van parir encara anit. No acabe d’entendre com en uns minuts van acaparar tot el poder i ens van restringir la nostra llibertat de moviments en nom del benestar general.

Quan escoltaves la gent de la Clínica Universitària de Navarra en aquest vídeo no pensaves que acabaríem així.

Divendres encara féiem acudits de com la gent esgotava el paper higiènic als supermercats, una compra que anava fent-se viral, i que provocava que quan estaves comprant, acabares emportant-te’n tu també. I hui al carrer poca broma, més aïnes por.

Hui els carrers eren buits i ningú no tenia massa clar quins moviments tenia autoritzats de fer si obria la porta del carrer. Havíem de tenir en compte que hui, a més dels bars, també tancaven la resta dels comerços, encara que les papereries romanien obertes (no sé quins són els seus articles d’extrema necessitat, però m’ha vingut bé per a comprar material escolar).

Dilluns comencen les ‘no classes’ per als xiquets i xiquetes des de casa. No tinc massa clar que això del teletreball siga massa efectiu, i no per la manca d’eines, sinó perquè segurament no s’ha format mai al professorat per a poder desenvolupar la seua faena d’aquesta manera; i també perquè no tot l’alumnat pot tindre accés a la tecnologia necessària.

Hui les nostres filles han contactat per videoconferència amb les amigues i amics, hi ha hagut algun moment que la pantalla semblava la del president del govern espanyol amb els presidents autonòmics. No ho dic per les banderes, sinó per la quantitat de gent connectada a la mateixa hora i participant en la conversa.

Mentrestant, el comerç tradicional es reinventa, i una de les carnisseries del poble, la Carnisseria Casa Paco, posa en marxa ‘la carnisseria a casa’: els passes la comanda per whatsapp i te la porten a casa, sense cues ni distàncies de seguretat. S’ha escampat de pressa per les xarxes socials al poble.

Demà els pares i mares treballant i els menuts a casa… i les forces de seguretat controlant qui va, on va i d’on ve pels carrers. Em recorda algun capítol del Cuento de la criada, o de Chernobyl. Tantes hores davant de la pantalla ja ens fa confondre la ficció amb la realitat. O potser no.