Dos-cents

Estimat lector, més concretament, estimat Josep, Josep Albinyana:

Hem arribat als dos-cents articles, setmana rere setmana, des que arrencàrem ara fa quatre anys. Val a dir que havia començat a escriure el present paràgraf amb “Ja hem arribat…”, però he trobat més oportú llevar-li el complement circumstancial. “Ja” implica una condició meua particular, una fita personal, i, com que estava parlant en plural i no sé què opinarà vosté d’aquest adverbi, he optat per deixar que arribàrem, simplement, sense posar-li la condició subjectiva del temps.

Serà obligat d’agrair-li l’atenció amb què tracta els textos, la subtilesa de les correccions, la callada resignació d’haver d’estar estandarditzant cadascun dels meus “vore”, per “veure”, sense dir ni piu, i així, moltes altres coses. També he d’esmentar la llibertat amb què em permet de treballar a pesar que em fa l’efecte que sovint traspasse la línia editorial de la seua publicació -tot siga dit- sense cap nocturnitat ni traïdoria. És el que tenim els apàtrides de fortes conviccions contradictòries. No sé per què, en alguna ocasió l’he imaginat amb un dels meus escrits a la pantalla de l’ordinador, rascant-se el cap i pensant: “una altra vegada, a vore (veure) com isc d’esta”.

Jo vaig fent, amb més entossudiment que traça, amb més promiscuïtat que exactitud, i crec que així també vosté ho va entendre quan em va refinar el títol d’aquesta secció –Correus sense data–, per a encapçalar una miscel·lània de pensaments sense tro ni so. I en aquest sentit, he de reconéixer la seua generositat quan em permet de divagar enfilant-me cada setmana a qualsevol paret, baixant als inferns o quedant-me parat contemplant una floreta que ix al camí.

L’escriptura que, segons vaig llegir, té al voltant d’un vuitanta per cent de vanitat i un vint de tècnica, a mi em serveix per a doblegar la frivolitat, d’apaivagar el fet de creure que tinc alguna cosa important a dir, quasi com fan els monjos zen; i és això certament allò que em van demostrant els anys. Però, malgrat aquest exercici d’ascètica modèstia que m’aplique a complir, em deixarà presumir de tindre’l com a fidel lector. Entenc que també sofrit, però, al capdavall, vosté és el lector segur que cada setmana em permet de pensar que escriure serveix, si no es pot fer d’una altra manera més escultòrica, almenys, per a passar l’estona amb un cert sentit. Potser aquest siga el misteri dels lletraferits que impel·lits per “la diabòlica mania d’escriure” naveguen entre les ones de l’anonimat i l’autocomplaença. Si no, no li trobe cap trellat a conrear tal obstinació.

No vull pecar de falsa modèstia i dir que vosté és l’únic lector que tinc, tampoc és això. Sé amb certesa inapel·lable que dos amics també em lligen de tant en tant, la qual cosa em dóna una certa perspectiva. Ara, també he de dir-li que no són tan complidors com vosté i per poc que els preguntes -sovint paga la pena no fer-ho- t’adones que només s’han llegit el títol, o s’han adormit a mitjan pàgina o han llegit l’última frase per a dir que l’escritet va quedar rodó. Com pot comprendre, jo també els agraïsc aquesta deferència, encara que siga ranquejant, ja que l’amistat és l’amistat. Per cert, sé que vosté sabrà guardar aquest secret que ara li estic confessant.

Per això crec que el seu cas té més mèrit, ja que encara que ni tan sols ens coneguem de vista; tinc la certesa de saber que és un lector fidel, cosa de la qual no poden presumir tots els escriptorets amb alguna legítima aspiració. I sé que és lleial perquè no llig per damunt damunt -vull pensar que això de ser l’editor és, ara sí, circumstancial. Sempre encerta triar la frase que resumeix perfectament l’article que li presente, la qual cosa, també he de dir-li, em dóna una percepció -segurament falsa- que puc mantenir una certa coherència textual, encara que diu més del seu ofici.

Segurament, perquè quedara redó, hauria d’acabar dient allò que es diu en aquestes ocasions, tot això de complir molts més anys i tal, però trobe que no ho faré. Serà el que haja de ser i en pau! Cert és que, amb aquesta pneumònia col·lectiva que sofrim ha quedat interrompuda la secció Passant el coll de Llautó que em permetia de caminar, mirar i escriure pels pobles de la Vall d’Albaida, i per extensió també ha quedat ajornada la nostra presentació oficiosa. Doncs, això, serà el que haja de ser, i com ja li he dit tantes vegades: gràcies i seguim!