03.10.2015 - 23:00
Aquests dies, alhora que el Papa Francesc demanava l’abolició de la pena de mort als Estats Units, el cor se’ns encongia en un puny en recordar les últimes execucions ordenades per Franco el 1975. Els cinc joves antifeixistes sabien que serien executats des que van constatar les presses que tenia el règim a accelerar els seus Consells de Guerra. Pressentien que la del 27 de setembre seria la nit més llarga, els seus cors van deixar de bategar a l’alba. La seua història l’hem rememorat quaranta anys després dels afusellaments.
Ara, a punt de complir-se també el quaranta aniversari de la mort de Franco, evocar el passat és necessari per a mantenir viva la història. Si bé en l’àmbit estatal l’anomenada transició democràtica queda fitada fins a l’aprovació de la Constitució, en l’àmbit valencià el trànsit històric es perllonga en el temps fins la promulgació de l’Estatut d’Autonomia. La societat valenciana va ser durant aquest període un polvorí agitat per la guerra identitària, una batalla incendiada constantment pels poders més arrelats al Movimiento Nacional de tint més regionalista. Malgrat el soroll de sabres, els canvis econòmics, socials i polítics es posaren en marxa tot i la repressió i mà dura del règim; fins i tot molt després de la mort del dictador.
En una societat tan estanca i classista com la dels anys setanta no era gens fàcil, per moltes famílies treballadores, fer un pas avant perquè els fills estudiaren a pesar de les moltíssimes limitacions de caràcter econòmic. Els familiars il·lustrats eren llegendes del passat de la guerra i de les represàlies als vençuts. Aferrar-se a una beca era el millor salconduit, i en el cas dels xics més d’un se’n va anar al seminari per poder estudiar. Més enllà dels llibres de text o dels de lectura recomanada, la biblioteca domèstica es limitava en molts casos a la Bíblia i el Quixot, i en les de Benigànim a la vida i miracles de la Beata Agnès. Fins a segon de BUP (Batxiller Unificat Polivalent) no vaig poder comprar dos llibres com si em sobraren les pessetes. i va ser gràcies a haver guanyat un concurs de relats nadalencs. Recorde que, recentment inaugurada la llibreria La Costera, a Xàtiva, hi vaig acudir amb el val de regal. Dos van ser els títols triats quasi que a l’atzar: ‘El Preu de la meua Ànima’ i ‘El llibre de les meravelles’, i vaig completar el lot amb uns contes per als meus germans més xicotets.
El primer és obra d’una encara molt jove Bernadette Devlin, qui explica el conjunt de problemes socials, econòmics i polítics d’Irlanda del Nord. El Preu de la meua Ànima’ no és el preu pel qual estaria disposada a vendre-la, sinó el que tothom hem de pagar en la vida per conservar la nostra integritat. Conservar la integritat es va convertir, des d’aquella lectura, en un manament de vida. Bernadette Devlin va ser fundadora del Partit Socialista Republicà Irlandés (Irish Republican Socialist Party), i quan ho vaig llegir per primera vegada semblava inimaginable la presència d’una dona en política, més enllà de les històries del passat que el meu avi Nicolás m’havia explicat sobre Frederica Montseny, la ministra de Sanitat i Assistència Social durant la II República. En els llibres de l’escola i de l’institut no existia la II República, ni la CNT; hi havia poques dones, amb Joana d’Arc, Agustina d’Aragó, Santa Teresa de Jesús, Marie Curie, Rosalia de Castro o la reina Isabel la Catòlica com a excepcions.
Bastants anys després vaig saber que Bernardette Devlin va tenir gran notorietat durant els disturbis esdevinguts a Derry -ciutat d’Irlanda del Nord- en 1969 coneguts com a Batalla del Bogside , uns disturbis que es van produir en el barri de Bogside entre residents del barri catòlic i la policia, quan ella era estudiant de psicologia i arran dels quals va ser detinguda. Aquell mateix any va ser elegida diputada a la Cambra dels Comuns, on representava l’Ulster amb només 22 anys, sent la parlamentària més jove del Parlament britànic. Es va fer famosa perquè, quan el ministre de l’Interior, Reginald Maudling, va declarar en seu parlamentaria que els 14 manifestants morts a Derry per trets de l’exèrcit -en l’anomenat Diumenge Sagnant- van morir perquè els soldats es van haver de defensar, la diputada que havia assistit a la manifestació li va aventar una sonora galtada dient-li mentider i afirmant que els manifestants anaven desarmats, i que els van disparar a traïció per l’esquena. Però d’açò res no transcendia en aquestes latituds de la Vall d’Albaida, ni en altres de la geografía de la península Ibèrica. El blanc i negre de la televisió i del NO-DO (Noticiero Documental) no sabien de manifestacions ni de parlamentaris elegits democraticament, ni de dones socialistes. Curiosament, i malgrat la censura imperant, el llibre va ser publicat a Espanya en 1974, un any abans de la mort de Franco. En 1981, vam tenir de nou notícies de Devlin en ser víctima d’un atemptat per part de grups paramilitars unionistes britànics.
Tornant a l’elecció dels llibres a La Costera, amb el poemari d’Estellés em van regalar un pòster amb una imatge del Penó de la Conquesta i a sobre impresa la inscripció dels quaranta-quatre versos d’Assumiràs la veu d’un poble. Un poema que respira la importància del poble com a col·lectivitat i el sentiment del poeta pel seu poble. La lectura d’Estellés ens porta les cròniques d’una societat i d’un sentir. Només el fet pronunciar el nom de Vicent Andrés Estellés ja és plaent, com recentment ho hem pogut gaudir en la Festa que ha homenatjat també Ovidi Montllor a Benigànim gràcies al compromís i al bon fer del Col·lectiu Cultural El Ganxo, que enguany compleix 20 anys de vida.
Abans, molt abans del naixement d’El Ganxo, a Benigànim es va gestar i va tenir un paper destacat un altre col·lectiu local de tarannà cultural, el grup Avant. Cultural, però també immers en inquietuds polítiques quan les llibertats en aquella etapa de la Transició estaven per conquistar, en l’horitzó acariciàvem un barrejat perfecte entre els meus predilectes, la Devlin d’Ulster i l’Estellés de Burjassot. Alguns dels participants en la iniciativa del grup Avant ja havien anat a la universitat, uns altres sense deixar el torn de la fàbrica venien a les reunions ben llegits de casa i plens d’atreviment pels nous temps que s’albiraven i uns altres, els més inexperts, ens movíem entre la inquietud i la rebel·lia front un sistema fosc i avivat pel nacional-catolicisme.
Els ressons del que succeïa fora del poble, o millor dit, del que esdevenia en la ciutat, sempre arribava pels conductes més insospitats. Algunes de les amigues i companyes d’institut tenien germans i germanes majors, i ens explicaven l’heroïcitat de les celebracions clandestines per la mort de Franco, cantant Raimon o Labordeta i brindant amb cava. Així ens va arribar el ressò de les primeres manifestacions a València, com la convocada per la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià, amb el lema ‘Per la llibertat, per l’amnistia, per l’Estatut d’Autonomia’. Un any després acabat d’encetar el tercer de BUP, la notícia que va córrer com la pólvora va ser l’assassinat a Alacant d’un jove militant del Moviment Comunista del País Valencià: li deien Miquel Grau i va passar mentre enganxava cartells. Un militant de Força Nova, de la ultradreta feixista, li va llançar una rajola i el va matar. Miquel no va tindre justicia, però sí una cançó que li va dedicar Al Tall i que diu així la lletra: ‘Per cridar vull l’Estatut / ai, ai, ai, ai! / Per cridar vull l’Estatut / a Miquel assassinaren’.
Les primeres eleccions democràtiques que es van celebrar després de la mort de Franco van ser les de 1977 al Congrés dels Diputats, i poc després es va constituir l’Assemblea de Parlamentaris del País Valencià, on s’agrupaven els diputats i senadors elegits en les tres ‘províncies’ valencianes. Mentre els polítics feien el seu camí, els estudiants féiem el nostre. Així, en 1978, a l’institut de Xàtiva organitzàrem el primer Aplec d’Estudiants del País Valencià. El cartell el va fer Manuel Boix, amb un cavall blanc i una enorme figura del poeta, l’autor del ‘Llibre de les meravelles’. Qui m’ho havia de dir, que estaria tan prop del mateix Estellés, ja que va recitar els seus poemes en la plataforma que instal·làrem en un dels claustres. I a més tinguérem, entre d’altres, l’actuació de Lluís Miquel i els 4Z. Aquell estiu del 78′, a les festes de Benigànim, vaig llegir per primera volta en públic alguns, uns pocs, dels quaranta-quatre versos d’Assumiràs la veu d’un poble. El llibre de festes lluïa l’escut municipal i quatribarrada en la portada com a senyals d’identitat i la salutació amb dedicatòria del qui fóra President del Consell pre-autonòmic del País Valencià, Josep Lluís Albinyana.
Quan el 1979 es van convocar els primers comicis municipals, alguns ja portàvem uns quants Aplecs a la gola i alguna que altra manifestació a les cames en el currículum de la Transició. En aquell moment, el més habitual era dir als pares que quedàvem per a estudiar, de manera que segons l’agenda de les mobilitzacions i saraus, dilluns mira per on sempre teníem exàmens. En aquelles flamants eleccions municipals, a Benigànim la UCD (Unió de Centre Democràtic), candidatura encapçalada per Paco Salvador Oliver, va obtenir el 79% dels vots i el PCE (Partit Comunista d’Espanya) quasi el 21% de l’escrutini, repartint-se 9 i 2 regidors respectivament. Paco Salvador, que ja era alcalde en temps de Franco, ho seguiria sent també sota les sigles d’Aliança Popular i del Partit Popular, consecutivament. En vespres del segle XXI, al meu poble, la Transició semblava no arribar a la fi. El 1999 es va presentar el PP i per primera vegada en vint anys no va guanyar les eleccions. El PSPV-PSOE, amb la llista liderada per un encoratjat José Ramón Vayá, tancava un temps massa arrelat en l’etapa anterior.
Vint anys d’un poble sota la mateixa vara de comandament pot ser una eternitat, els mateixos que el Partit Popular ha tingut el poder del govern de la Generalitat. Preparem-nos de cara al 20 de novembre per a ressuscitar històries del passat, les de la por, les de les ferides per tancar, i les mitges veritats i de proeses d’un roig encés. Els que vivíem aquest moment en plena joventut tenim un enfocament amb la perspectiva afegida del que hem aprés després. La mirada dels nostres majors és necessàriament des d’una altra òptica perquè ells sí que ho van patir de valent. Sense ells, sense la seua audàcia i la seua lluita tot hauria estat encara pitjor per a generacions que venien darrere. Erem els joves d’una Transició, els que sempre hem provocat la impressió d’estar furiosos, tal vegada perquè el que va venir després no va ser tan just i net com pintava, ni tan profund com les cançons dels aplecs. Però com se sol dir, va valdre la pena viure-ho, i com canta Loquillo, encara hui en dia caminem sense aliats i estimem com vam somiar.
És un apunt de la memòria d’una generació, d’homes i dones inconformistes que vam beure de les fonts per bandejar el franquisme, allà quan el silenci -com succeïa a Benigànim- començava a donar pas a la paraula i quan aquells joves no érem ni majors d’edat per a votar el referèndum de la Constitució. En honor a la veritat, la cançó de Loquillo és un homenatge a una generació, a la dels jugadors de bàsquet dels anys vuitanta. Si saltem molt alt com ells potser aconseguirem la lluna, si no sempre ens quedarà la possibilitat d’atrapar-la amb un ganxo, com diuen que fem en el meu poble i com possiblement vam fer en la Transició.
