Efecte Frankenstein

En la quimera que hom conrea d’engendrar idees pròpies, de treure conclusions més o menys originals quan pensa a escriure, sovint acaba demostrant tot el contrari. Sense anar més lluny, el que es cou en les sinapsis neuronals d’aquest qui escriu ja ha sigut explicat per altres en millors termes. Però és difícil de resistir-se a l’autocomplaença quan es pensa que escriure és l’única forma de generar uns pensaments que no es tindrien si no se sostinguera un llapis a la mà. Però aquestes conclusions personals, al capdavall, resulten com l’aire respirat i contrarespirat per una multitud -també per u mateix- i això et crea la il·lusòria fantasia que aquest aire nodridor és exclusivament per al teu nas.

I conte tot açò quasi -o sense quasi- com a excusa. He estat tota la setmana rumiant com poder anomenar aquella inèrcia exclusivament humana que ens fa recompondre, de forma benèvola, i amb multitud de peces d’orígens distints, tot un seguit de projectes. Aleshores, vaig pensar que quedaria bé de batejar aquesta tendència com a ‘efecte Frankenstein’, per a referir-me a la dèria de muntar amb peces alienes i allunyades entre si un experiment que acaba sent monstruós.

Però, amb una mica que m’he documentat, resulta que aquest efecte ja s’havia patentat, que ja s’havia descrit molt abans. És cert que el terme que pensava haver inventat s’aplica a l’àmbit ecològic o ambiental. Es parla, doncs, de l’efecte Frankenstein quan hi ha una introducció benintencionada d’una espècie forana en un ecosistema, la qual cosa té conseqüències insospitades que acaben creant monstres incontrolables. És el cas de les tortuguetes de galtes roges amollades benèvolament a les marjals, quan han deixat de complir el seu ofici de mascotes, i que han fet desaparéixer les tortugues autòctones; o de l’elodea, la planta d’aquari que entapissa, egoista, també molts medis aquàtics després de ser llençada al riu, perquè fa pena desfer-se’n i tirar-la directament al poal de la brossa. Doncs això, l’excusa és que m’he quedat sense títol i, per tant, quasi sense article perquè no puc batejar com pretenia les meues especulacions setmanals. Això és frustrant. Dec ser massa pretensiós, potser.

Amb aquest efecte, no volia referir-me al desig que fa que algú vulga de posseir al mateix temps el nas del David, el llavis de la Gioconda, els pits de la Venus o les orelles dels elfs, parts icòniques quan van separades però, tal vegada, desproporcionades quan la cirurgia intenta ajuntar-les. Pretenia, simplement, referir-me a una sensació, a un aspecte més immaterial i subtil.

Volia dir que, en certa manera, veig per tot arreu el somni del Dr. Frankenstein quan s’agafa d’ací i d’allà les bones qualitats que ens enllumenen, sense atendre d’on vénen, i es reuneixen per a fer un monstre que pren vida pròpia i sovint se’ns escapa de les mans. Passa en l’enginyeria social que pretén tindre una més bona sanitat, una més competent ensenyança, una sanejada economia, unes regles de convivència harmoniosa o una suculenta dieta, tan sols ajuntant els pedaços del que funciona en altres cossos, en altres països. Tendim a copiar, a trossos i a mossos, els costums forans sense escrúpols, per tal d’aconseguir una perfecció tan quimèrica com al·lòctona. Aquells que ho proposen, és a dir, aquells que viuen d’intentar sutures impossibles, diuen només importar, de forma benintencionada, models que funcionen allà lluny. I a això mateix és al que pretenia anomenar com a ‘efecte Frankenstein’; però el terme estava ja pillat, així que ho deixarem córrer fins que trobem un altre títol més adient.