El 14 d’abril de 1931 i el 27 d’octubre de 2017

El 12 d’abril de 1931 van tindre lloc a l’Estat espanyol les eleccions municipals (no era cap referèndum sobre monarquia o república), que van donar la victòria a les grans ciutats als partits que propugnaven la república. De fet, tot i que van ser unes eleccions locals, aquella victòria republicana va ser com un plebiscit contra el rei Alfons XIII i la monarquia. Per això Eibar i Barcelona s’afanyaren a proclamar la república i altres viles i pobles també ho van fer, amb la qual cosa el trencament de la ciutadania amb la dinastia monàrquica i el règim que li donava suport va ser evident. És interessant recordar que cap dels dirigents polítics que van proclamar la República, a Eibar, a Barcelona i a tantes i tantes viles i ciutats de l’Estat, no van ser acusats de sedició ni de rebel·lió. De forma pacífica, la República va ser assumida per la ciutadania de l’Estat i el rei Alfons XIII va deixar Espanya.

Per contra, el 27 d’octubre de l’any passat les forces catalanes guanyadores de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya, i que en els programes electorals propugnaven la independència del Principat, van proclamar la República Catalana de forma democràtica i pacífica, després que el referèndum del primer d’octubre assolira un resultat favorable a la independència de Catalunya, malgrat la violència policíaca.

El que va passar després ja ho sabem: presos i exiliats polítics a Europa en ple segle XXI acusats de rebel·lió, sedició i malversació. Si bé una gran part del Govern de la Generalitat i dos líders independentistes continuen a la presó a l’espera de judici, a Europa els exiliats polítics no estan empresonats. Encara més: la justícia alemanya, a diferència de l’espanyola, no ha considerat que el president Puigdemont (ni cap altre polític sobiranista) haja comès cap delicte de rebel·lió ni de sedició. Per això, mentre que el president Puigdemont es troba en llibertat, paradoxalment, els presos i les preses polítiques que són a l’Estat continuen a la presó.

La decisió de la justícia alemanya que no ha considerat que el president Puigdemont haja comès un delicte de rebel·lió ni de sedició, destrueix (com hem vist) la línia argumental del jutge Pablo Llarena en contra dels líders independentistes. Uns líders que en cap moment no van utilitzar la violència, ni el 20 de setembre, ni tampoc el primer d’octubre, ni encara menys el 27 d’octubre, quan va ser proclamada la República Catalana.

La justícia alemanya ha considerat inadmissible el delicte de sedició i de rebel·lió en els actes que el jutge Llarena imputa al president Puigdemont i als altres polítics empresonats o exiliats, i per això nega que el referèndum del primer d’octubre fóra una rebel·lió. Si la justícia alemanya no veu cap delicte de rebel·lió ni de sedició en el president Puigdemont ni en els altres polítics independentistes, la presó que el jutge Llarena ha imposat als líders sobiranistes és un insult a la democràcia. La decisió de la justícia alemanya ha tirat per terra la mentida del delicte de rebel·lió que el jutge Llarena atribueix al president Puigdemont i als polítics i els líders sobiranistes. Per això la justícia alemanya, en negar que el referèndum del primer d’octubre fóra una rebel·lió, deixa en ridícul la justícia espanyola obstinada a veure un delicte allà on no n’hi ha hagut cap.

I és que si no hi va haver rebel·lió ni sedició el 14 d’abril de 1931, per la mateixa raó tampoc no es poden imputar aquests delictes als qui van proclamar la República Catalana el 27 d’octubre de 2017, ni tampoc als qui van convoca el referèndum del primer d’octubre, on l’única violència que hi hagué la protagonitzà la policia espanyola, no els qui vam anar a votar. Per això si el jutge Pablo Llarena ha retirat totes les euroordres, no té cap sentit que les preses i els presos polítics continuen a la presó. I tampoc té cap sentit que el judici contra aquests líders independentistes s’haja de fer. Retirar les acusacions contra els polítics exiliats, que (cal no oblidar-ho) poden desplaçar-se per Europa lliurement, llevat de l’Estat espanyol, revela l’anomalia de la justícia espanyola. I és que després del ridícul i l’esperpent de la justícia espanyola davant Europa, l’única eixida que tornaria el sentit comú a l’Estat espanyol seria l’alliberament d’unes persones empresonades per uns delictes que la justícia europea no contempla. Però ja sabem que ‘Spain is different’.