El batle fa coses: els mitjans i la seua traïció

Un passatemps barat que tinc els cap de setmana és fullejar les publicacions escrites del poble i comptar les fotografies del batle. ‘Uis! aquesta setmana rècord!’ –’Ais, hui s’ha quedat curt!’, i així passe de la manera més divertida possible els diumenges. Podríeu dir-me que tinc aficions un tant estranyes, però si penseu en la qualitat de la programació cultural del poble, em comprendreu ràpidament.

Aquesta pràctica de comptar les vegades que el senyor batle ix a les fotos s’ha estés a les meues amigues Maruja i Conxín. Quan arriba l’hora del café del diumenge ho comentem sempre àvidament:

-Xica, hui 25 fotografies del batle en menys de trenta pàgines!

-Apareix fins en la secció de futbol!

-Que ha fet un gol el batle, Maruja?- Cert, pense en silenci: ‘quin gol ens va ficar en 2015!’. Recorde amb certa vergonya aliena una fotografia de l’entrega d’un premi del comerç, on les guanyadores estaven d’esquena perquè el batle ocupara el pla de la fotografia. ‘Però, quina barra! Per a una vegada que guanyes un premi del comerç i et trauen de cul!’ Encara com, que la fotografia no era en blanc i negre i es podia deduir que es tractava de la veïna del quart pel vestit comprat en Racal fa uns anys i que tu tenies idèntic.

No caldria escriure-ho, però ho faré per si de cas algú malintencionadament manipula les meues paraules: tots els mitjans de comunicació tenen dret de defensar la línia editorial que troben convenient. I en aquesta idea, també s’inclou seleccionar les fotografies, les notícies que ofereixen als lectors o les idees que vénen bé als seus inversors. Una cosa distinta és manipular la realitat i silenciar la discrepància, enfosquir les persones que no comparteixen les idees. I tot perquè eixos mitjans coincideixen –o comparteixen– en una estratègia del polític de torn.

I encara és pitjor quan l’estratègia de deformar la realitat, silenciar l’adversari, castigar la discrepància i alabar sense crítica fins l’extrem el lideratge d’un polític coincideix amb l’estratègia d’un govern, en el nostre cas el municipal del PSOE, que sembla que juga a manipular i intoxicar l’opinió pública en benefici propi per justificar el seu sectarisme i una vulneració de la pluralitat política i la discrepància en la pràctica del govern.

En un poble com Ontinyent, a primer colp d’ull sembla que disposem d’una pluralitat informativa envejable. Però, a excepció d’un parell de mitjans com aquest on llegiu el meu article, en la resta es produeix una deformació gens discreta de la realitat que va més enllà de la línia editorial. No es tracta ja d’un problema de marca ideològica, sinó de vulneració total i absoluta dels drets dels lectors de saber la veritat. A Ontinyent, tot va de meravella. Les fotografies del batle es compten cada setmana per desenes, en situacions diverses i posicions inimaginables. El batle fa coses: ara menja en una fira gastronòmica que no organitza ell, ara acompanya un titular de l’ampliació d’aules escolars que no és de la seua competència, ara obre un seminari en el que no ha aportat ni un euro,  ara assisteix a un concert, ara somriu, ara una cursa, o un congrés de bous, i ara somriuen tots mentre supervisen una rotonda que no serà cap solució per al Llombo. I així segueix la pel·lícula, setmana rere setmana. Una pèrdua absoluta de credibilitat per sempre més. Ei!, i que els lectors/clients d’aquests mitjans no els reclamen imparcialitat no vol dir que de tant en tant no calga denunciar la fotografia d’aquesta terrible situació a Ontinyent.

Diguem-ho clar: a Ontinyent hi ha un bon grapat de mitjans que participen de l’estratègia del silenci a canvi del benefici del poder. Són aquells que es rebolquen en els diners a canvi de perdre qualsevol mostra d’ètica i professionalitat. Tot és una campanya de màrqueting polític revestida de periòdic local, i les informacions distorsionen amb desproporció i brutalitat la realitat d’un poble que no és –ni serà mai– uniforme. El periodisme a Ontinyent està en hores baixes i és un exemple cru del silenciament de la discrepància i de l’obscuriment de les crítiques, traint els principis fonamentals de l’ofici.

A Ontinyent se silencien determinades associacions i persones que treballen en àmbits no polítics. A Ontinyent, determinades ràdios, productores i periòdics en paper silencien conflictes d’interessos amb una mà, mentre amb l’altra participen empresarialment de l’organització d’esdeveniments. En aquesta ciutat s’amaga la crítica política d’altres partits i es colpeja implacablement contra mitjans que no ballen l’aigua. Ai xiques, però quan veus tantes fotografies, en color, de grans dimensions, repetides, ocupant planes i planes, és inevitable de pensar que la situació d’Ontinyent és immillorable, tot és de color de rosa: el batle fa coses i els regidors governen la ciutat per a les persones. Ara bé, les altres persones que no celebren amb alegria els èxits d’una governació tan sectària, són declarats sediciosos i estan penats amb el descrèdit i la proscripció local. Amb l’equidistància ben alimentada d’una oposició política incapaç, tot s’ha de dir.

Conxín, Maruja i una servidora seguirem comptant fotografies, perquè igual un diumenge qualsevol es bat el rècord. Ho apuntarem a la llibreta. Serà un rècord descarat en fotografies, acompanyat d’un rècord de desprestigi. Estigueu atents, no vos decebrà.