El bisbe Josep Pont i Gol

Nascut a Bellpuig (Urgell), als 12 anys ingressà al seminari de Solsona, on va fer els estudis eclesiàstics. L’any 1926 va anar a estudiar a la Universitat Gregoriana de Roma, on obtingué el grau de doctor en teologia i el batxiller en Dret Canònic. L’any 1931 fou ordenat prevere, i el 1939 va entrar com a formador del Seminari de Solsona.

El Dr. Pont, superior i formador del Seminari de Solsona, representava la cordialitat, la tendresa, la jovialitat. Segons alguns antics seminaristes, gràcies a ell, aquella casassa que era el Seminari esdevingué humana, i la disciplina, amorosa, sense deixar de ser exigent. El Dr. Pont era un home molt ordenat i metòdic. Tenia, a més, un gran prestigi com a professor. De fet, fou el millor pedagog que passà pel Seminari de Solsona, perquè sabia alternar el fortiter i el suaviter de la vella pedagogia.

Però en morir el bisbe Comellas, el Dr Pont fou ‘exiliat’ del Seminari. Amb tot, el nou bisbe Vicent Enrique i Tarancon, veient la gran vàlua de mossèn Pont i Gol, no tardà a rehabilitar-lo: canonge, canceller-secretari de Cambra i de Govern de la diòcesi, i secretari general del Sínode de 1949. fins que el 4 d’agost de 1951 fou preconitzat nou bisbe de Sogorb. Va ser consagrat a Bellpuig, el seu poble, pel bisbe Tarancon el 30 de novembre del mateix any. Home amable, senzill i acollidor, va prendre possessió de la Seu de Sogorb el 20 de gener de 1952, emportant-se com a secretari mossèn Antoni Deig, que uns anys més tard seria bisbe de Menorca i posteriorment de Solsona.

La mentalitat del bisbe Josep va ser postconciliar molt abans del Concili. El seu magisteri va ser discret, que podia desconcertar per la seua senzillesa. Més savi que magistral, i més itinerant que sedentari, com els bons pastors, mai no va dir aquelles grans coses que no diuen gran cosa. I ell que coneixia tan bé la història, preferia parlar d’una manera concreta: de la Cova Santa o de la nova parròquia del barri València de Borriana, del Canigó, de l’Abat Oliba o del Dr. Cardó. Va ser un home que mai no es va permetre de pensar o parlar malament de ningú. I quan algú li preguntava per què certes coses arribaven tan tard, responia que, en el fons, era el mateix problema de per què el Fill de Déu s’havia encarnat tan tard. Era la Teologia, no del retard, sinó de la confiança; una Teologia provident, capaç d’inspirar l’obediència més neta i l’audàcia més gran. La frescor i la contundència de la paraula del bisbe Josep era viva, perquè  d’una banda, no perdia la seua novetat, i de l’altra, perquè animava a veure amb esperança els esdeveniments nous i imprevisibles. Per això el bisbe Josep va destacar per la seua ajuda i per la seua sol·licitud als pobres i marginats.

L’any 1960, amb la segregació d’una bona part del territori de la diòcesi de Tortosa, es creava el nou bisbat de Sogorb-Castelló, del qual el Dr. Pont va ser el primer bisbe. Un bisbe recordat i estimat encara hui. Per mitjà d’un Decret Pontifici se segregaren, i també s’annexionaren diverses comarques a la vella Seu de Sogorb. D’aquesta manera els arxiprestats de la ciutat de Castelló, Albocàsser, Llucena, Nules i Vila-real, que havien pertangut a la diòcesi de Tortosa, passaven a formar part del nou bisbat.

El bisbe Josep, va estimar amb passió la primera Església que va servir en el seu ministeri episcopal: ‘coses, llocs, i gent que jo he estimat i he servit, i encara porte dintre del cor, com la festa de la Magdalena, el tercer diumenge de Quaresma, amb la canya a la mà, i ensenyes verdes per tot arreu’.

En prendre possessió de la Seu Primada de Tarragona, l’any 1971, el nou arquebisbe declarava: ‘una part del meu cor es queda en aquelles boniques terres valencianes, al costat de la Mare de Déu de la Cova Santa i la Mare de Déu del Lledó’. El bisbe Josep havia recorregut les velles terres del Maestrat i de la Plana, les Valls del Palància i del Millars, i per això afirmava: ‘aquests camins els he recorreguts tots, durant els millors anys del meu servei de bisbe de l’Església’. El bisbe Josep sempre recordava que havia ocupat durant 19 anys, el lloc 75è com a bisbe de Sogorb, i al mateix temps ‘sóc el cap i començament d’una nova etapa d’aquell venerable episcopologi, en esdevenir l’any 1960, primer bisbe de Sogorb-Castelló’. Juntament amb el bisbe de Vic, Ramon Masnou, el bisbe Josep va ser l’única jerarquia que defensà la llengua que compartim valencians, catalans i mallorquins, com a llengua del Poble en la litúrgia i en l’ús públic. Durant els anys de servei al bisbat de Sogorb-Castelló, el bisbe Josep va afavorir la introducció de la nostra llengua a l’Església en totes aquelles zones de la diòcesi que eren valencianoparlants. Per al bisbe Josep, ‘l’Església no té fronteres, però es projecta sobre l’home concret, amb totes les seues circumstàncies. Per això l’Església es realitza en les diverses comunitats humanes, locals o culturals, distintes per la llengua, la cultura i la geografia’.

Clar defensor de la unitat de la llengua, en certa ocasió rebé l’encàrrec per part d’un dels responsables de la revista Cavall Fort, de sondejar la possibilitat i l’oportunitat d’iniciar una edició en ‘valencià’ d’aquesta revista infantil. El Dr. Pont afirmà amb rotunditat que no ho considerava necessari, pel fet que la llengua catalana de la revista citada, i el valencià que es parlava a les comarques valencianoparlants, no tenien cap diferència essencial, i tots els qui llegien Cavall Fort al País Valencià, no necessitaven diccionari.

De fet, Pont i Gol, amb  Jubany i Masnou, van ser els responsables al Vaticà II que la Lumen Gentium reconeguera a les minories nacionals el dret a la seua pròpia llengua i cultura. El bisbe Josep va ser decisiu per tal d’aconseguir que, a Espanya, el valencià fos llengua litúrgica, quan els bisbes espanyols defensaven que només ho podia ser el castellà.

El bisbe Pont i Gol va ser un bisbe plenament conciliar. Per a ell el Concili era alguna cosa més que una gran notícia: ‘És una mentalitat, un criteri, una línia a seguir: l’Evangeli vist amb l’autenticitat que els nostres temps reclamen’. I és així com el Concili va transformar el bisbe Josep. Es deia que el Dr. Pont havia tornat de Roma, després de la tercera etapa conciliar, amb una actitud més senzilla encara, amic del diàleg, defensor dels drets humans, compromès amb la renovació i l’aggiornamento.

En una homilia a Vila-real, el desembre de 1965, deia: ‘l’Església, renovada en el Concili, se’ns presenta com a Església dels pobres i servidora de la pau’. I continuava: ‘l’Església vol anar despullant-se de les aparences de poder, de la força de les riqueses, de la influència terrenal’.

El bisbe Josep desitjava una Església oberta a tothom, i per això creia que la missió de l’Església ‘no era obtenir triomfs, ni conquerir res: l’Església no vol dominar ningú. La missió de l’Església és la de ser ferment i testimoni enmig del món’.

Encara som molts els valencians que enyorem la bondat de pare del bisbe Josep, i la seua fidelitat al servei d’un poble al qual estimava i servia amb amor i sol·licitud pastoral. Com va dir el bisbe Deig, que durant 26 anys va ser secretari del bisbe Pont i Gol, el bisbe Josep ‘va ser un home senzill, fidel a l’Església i a Catalunya’.