09.07.2016 - 23:00
El Santoral oficial de l’Església ens presenta els hòmens i les dones que han viscut l’Evangeli amb sinceritat i generositat. Però a part d’aquells que l’Església ha reconegut oficialment, hi ha d’altres sants i santes, alguns dels qual han estat testimonis de l’Evangeli enmig de la pobresa, al costat dels mes necessitats. I un d’ells és el bisbe Leónidas Proaño, pastor i profeta de la nova evangelització a Llatinoamèrica.
Fill d’una família pobra, Leónidas Proaño, l’anomenat ‘bisbe dels indígenes’ va ser un pastor que sabia escoltar i animar, i que així va afavorir una Església indígena, donant la mà als humiliats per tal que pogueren alçar-se. Per a ell l’evangelització era ‘un despertar a l’esperança, un posar-se dempeus’. Per això va construir una Església lliure i alliberadora, on com a bisbe va anar descobrint els problemes de la gent per ajudar a trobar solucions.
Nascut el 29 de gener de 1910 a San Antonio de Ibarra, a l’Equador, Leónidas Proaño va saber des de menut com eren els pobres i què era la pobresa i la fam.
Va ser ordenat prevere el 4 de juny de 1936 i el 26 de maig de 1954 va ser consagrat bisbe de Bolívar, on hi va palpar de seguida els problemes que patien els indígenes. El 1956, en veure que la diòcesi era propietària d’unes grans extensions de terra, donà als indígenes una gran part de les terres de l’Església. És per això que el bisbe Proaño va viure per servir els més pobres i discriminats de la societat: els indígenes, que familiarment l’anomenaven Taita obispo, és a dir pare bisbe.
Home d’una gran sensibilitat per la justícia, el bisbe Proaño deia: ‘Tot el que he viscut, no ho he tret de les aules universitàries, sinó del poble, perquè la meua universitat ha estat el poble. I els meus millors mestres han estat els indígenes de l’Equador i de l’Amèrica Llatina’.
El bisbe Proaño, tal i com ara ens recomana el papa Francesc, va ser un pastor pròxim a la gent. Un home bo que observà els costums dels indígenes sense condemnar les seues creences, defensant sempre els seus drets. Així va descobrir la llavor de l’Evangeli en la forma de vida d’aquest poble, una forma de vida que ell proposà com a alternativa a la societat capitalista, individualista i conflictiva. Per això, amb senzillesa, el bisbe Proaño va aprendre dels indígenes la saviesa d’aquest poble antic, compartint amb ells el pa i la Paraula.
El seu suport a la causa dels indígenes, un poble assotat per l’egoisme social, la mentida institucionalitzada, la injustícia i la misèria, li va portar problemes. El bisbe Proaño deia: ‘M’han dit que sóc un bisbe “roig”. Jo em considere cristià i no tinc por a les calúmnies, les amenaces i la mort’. I afegia encara: ‘Si treballar per la pau, la justícia i els drets dels més pobres és ser “roig”, tant de bo ens tornarem tots “colorados”.’
El bisbe Proaño, que inicià la formació de les Comunitats Cristianes de Base, va fer realitat l’anunci de la Bona Nova als pobres, i a aquesta missió va consagrar tota la seua vida: ‘Déu m’ha elegit’, deia el bisbe Leonidas, ‘per contribuir a l’alliberament del poble indígena, des de la meu lloc de sacerdot i de bisbe’.
Per al bisbe Proaño, el seu servei al Poble de Déu era ‘buscar la veritat, perquè brille per damunt de tot. La veritat es diu amb la paraula. Res d’enganys’.
Profeta de la justícia i de la llibertat, el bisbe Proaño deia també: ‘Sóc un home intransigent quan es tracta de defendre els valors transcendentals. El que més he agraït als meus pares és l’educació en la llibertat i per a la llibertat’.
El bisbe Proaño, que desitjava una societat nova i una Església viva des de la realitat llatinoamericana, va donar veu als silenciats de la història (després de 500 anys de conquesta i de submissió) per tal de recobrar la dignitat del pobres, amb una consciència nova.
Proaño va morir en la pobresa el 31 d’agost de 1963, i va ser bisbe durant 31 anys, ja que li va ser acceptada la seua renúncia immediatament!
Proaño va ser per als llauradors de la diòcesi de Bolívar un exemple de compromís per la justícia i per la llibertat. Un bisbe que va transparentar en la seua vida la sol·licitud de Jesús pels pobres i pels més necessitats.
