El bisbe Pere Casaldàliga: la veu dels pobres

Aquest 27 d’abril, festa de la Mare de Déu de Montserrat, fa cinquanta anys del nomenament del claretià Pere Casaldàliga i Pla, el fill de cal Lleter de Balsareny, com a administrador apostòlic de la Prelatura del Mato Grosso. Nascut a Balsareny el 16 de febrer de 1928, inspirat en l’aire fresc del Vaticà II, el 1968 el P. Casaldàliga va arribar al Brasil i va ser nomenat bisbe de Sâo Fèlix el 1971. (Vídeo: Pere Casaldàliga. Les causes i la vida)

Home valent i sense por, arrelat en les Benaurances, el bisbe Pere, com a testimoni del Regne, s’ha fet solidari de la causa dels indígenes i al llarg de la seua vida ha denunciat un sistema, com deia ell mateix, que ‘fa de la humanitat un negoci’. El bisbe Pere ha treballat sempre per aconseguir una Església més senzilla i més pròxima als pobres. Una Església formada per comunitats que han de ser ‘llavor, ferment i sal’ del Regne de Déu.

El bisbe Pere ha somiat sempre amb una humanitat fraterna i pacífica i ha defensat que la pau només serà possible si ‘se socialitza la riquesa’. Bisbe dels pobres i defensor dels indígenes, el bisbe Pere somia amb ‘una esperança pasqual que és invencible’. Malgrat que va ser incomprès i calumniat pel Vaticà durant el pontificat del papa Joan Pau II, amb el papa Francesc el bisbe Pere veu ara l’Església com una ‘primavera eclesial que hem de viure amb entusiasme’. Per això el bisbe Casaldàliga vol una Església que siga ‘poble de l’esperança, poble de la Pasqua’, que visca amb ‘una esperança confiada en el Déu de la vida, de l’amor, de la llibertat’.

El 9 de març de 2007, el bisbe Pere va rebre el 18è Premi Internacional Catalunya, per la seua meritòria tasca entre els més desvalguts, en especial els indígenes i agricultors sense terra, amb els quals ha col·laborat en la transformació del Mato Grosso brasiler.

Per defensar els pobres que no tenien terra i posar fi a l’abús de l’esclavatge, el bisbe Pere, arrelat en les benaurances, va haver de plantar cara als terratinents i al govern militar, i cosa que li costà ser amenaçat de mort diverses vegades. Per això el papa Pau VI li va donar suport públicament: ‘Qui toca Pere, toca Pau’.

El bisbe Pere és un home valent, com Jesús, que tampoc no va mirar a una altra banda i s’enfrontà als fariseus i als mestres de la Llei, fins a expulsar els mercaders que havien convertit el Temple de Jerusalem en una cova de lladres. Per això l’Església tampoc no pot dissimular davant l’opressió dels poderosos, que sempre trepitgen els més dèbils de la societat; com el bisbe Pere, que al llarg de la seua vida ha denunciat la mentida i la injustícia dels poderosos. Aquest pastor de l’Església s’ha jugat la vida per defensar la dignitat del Temple de Déu, que és la dignitat de les persones més vulnerables.

Per això, com el bisbe Casaldàliga, els cristians no podem maquillar el missatge de l’Evangeli i tampoc no podem callar davant la injustícia com si no passara res. El comentari del Missal de Montserrat al diumenge quart de Quaresma, diu: ‘No és veritat que, massa sovint, hem vist en l’Evangeli un missatge tranquil·litzador, d’acord amb els interessos de la prudència humana? Però heus ací que alguns cristians presenten la figura d’un Crist, ferment de veritable revolució, germen de renovacions constants i de canvis necessaris’. I afegeix encara: ‘No convé de vegades que l’escàndol remoga una opinió adormida i desvetlle el sentit dels valors autèntics? Contra certs costums, certes lleis, certes activitats ¿no seria ben desitjable una protesta, una revolució?’. El bisbe Pere ha defensat sempre fer realitat aquest somni: un Evangeli que és Bona Nova, anunci de consol per als afligits, de pau per als qui tenen el cor ferit, d’esperança per als abatuts i desesperats.

El testimoniatge del bisbe Pere és una crida a denunciar els qui trepitgen els més dèbils i els qui han convertit la política o l’economia en un mercat d’interessos i en una cova de lladres.

El bisbe Pere Casaldàliga, profeta i poeta, va escriure unes paraules que són ben actuals: ‘Jo sóc jo i les meues causes. I les meues causes valen més que no la meua vida’, perquè ‘si no hi causes grans, la vida no té sentit’. I afegia encara, com si ens ho diguera a nosaltres: ‘Els valents són els qui vencen la molta o poca por que tenen. Sigueu lúcids. Sigueu ferms. Estigueu units. Responeu a la persecució amb esperança. Responeu a la por amb unió’.

Malgrat que el Parkinson ha doblegat la seua figura, la mirada del bisbe Pere és plena de tendresa i de dolcesa. Aquest cinquantenari del nomenament de Pere Casaldàliga com a administrador apostòlic de la prelatura de Sâo Fèlix, és un motiu d’acció de gràcies per la vida i per l’obra del bisbe Pere. Com fa cinquanta anys, el bisbe Pere és un home de Déu, un profeta i un poeta que ha estat per a l’Església un testimoni del Regne. La seua existència ha estat guiada per aquelles paraules que va dir fa temps: ‘Si no hi ha causes grans, la vida no té sentit’ i per això és un referent de la Teologia de l’Alliberament i de l’Església dels pobres.

En aquest 27 d’abril cal recordar la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat que va escriure el bisbe Pere, on demanava a la Moreneta que enfortira ‘en nosaltres aquella esperança’ que ens fa forts davant les dificultats.