El canvi: d’un roure resistent a un fèrtil jardí botànic

En el nostre dia a dia, les persones necessitem d’arribar a acords per tal de tirar endavant els projectes de vida. A casa, a escola, a la universitat, als centres de treball, a les associacions, a les comparses, a les bandes de música… a tot arreu, persones de diverses condicions trobem en el diàleg una manera d’arribar a aconseguir unes condicions que s’acosten a allò que creiem just. Doncs bé, fa cinc anys, quan les majories absolutes més nefastes de la història valenciana omplien el panorama polític i social, eixes ganes de posar-se d’acord per un objectiu comú van donar l’empenta a un grup de mares i pares d’escoles públiques d’Ontinyent que no estaven disposats a acceptar l’eliminació d’unitats escolars en valencià sense cap justificació lògica.

Aquell grup de mares i pares va iniciar una protesta pacífica que treballava propostes, construïa alternatives i dibuixava somriures: van organitzar 62 nits de tancaments a l’escola pública Martínez Valls durant les quals van passar per allà tota mena d’artistes i intel·lectuals compromesos amb la causa. Conta-contes, músics, escriptors, periodistes, poetes, i també polítics progressistes que en aquell moment es trobaven a l’oposició, i hui, en bona mesura gràcies a lluites com la d’eixe grup de mares i pares, són consellers i conselleres, vice-presidenta de la Generalitat, president de les corts, portaveu al congrés espanyol, batles i batlesses… en definitiva, tot un seguit de gent que, dia a dia, ara té l’oportunitat de treballar per canviar les coses.

Tot el món va voler acudir a l’escola per saber què era allò que s’estava coent en aquell humil centre públic valencià de la capital de la Vall d’Albaida. Alguns, que llavors teníem 16 i 17 anys, hi anàvem amb uns quants amics i amigues amb qui compartíem l’activisme estudiantil a l’Assemblea de l’IES Jaume I, i sopàvem allà, amb aquelles mares i pares que defensaven l’educació pública i en la nostra llengua que volien per als seus fills i filles. I allà, junt amb moltes altres conegudes i estimades que van sacrificar hores de descans i comoditat personal per una causa justa, vaig retrobar Sílvia Urenya, amb qui m’unien familiars comuns però amb qui feia bastant temps que no coincidia.

Amb Sílvia, com amb tantes altres companyes i companys, prompte vaig saber que compartia el somni de canviar les coses a millor i la convicció que si gent tan diversa podia treballar pels mateixos objectius en aquells espais, la nostra veu havia de ser escoltada més enllà. En allò es trobava la bellesa essencial d’aquell moment, en la reivindicació que arrelava a la terra com un roure resistent, i amb eixa premissa vam seguir treballant quan la implicació social es va traduir en compromís polític.

Molta gent de diversos àmbits afectats per unes polítiques que havien oblidat la raó de ser, i havien pervertit el servei públic instal·lant la corrupció i els interessos personals com a finalitat de moltes –massa- conselleries, va decidir de passar de denunciar les injustícies a enunciar un nou relat de construcció social valenciana. Uns anhels de canvi que es respiraven també a les associacions de gent amb diversitat funcional, a les famílies de les persones dependents, a les petites i mitjanes empreses, els autònoms, a les entitats culturals i artistes condemnats a l’ostracisme per governs orgullosament incultes… Eixa ha estat la victòria que hui en dia ens permet d’avançar com a poble: passar de la protesta a la proposta d’un nou model per a la societat valenciana, més inclusiu, més cohesionat, sense deixar ningú enrere i, en definitiva, amb el benestar de les persones com a centre de l’acció política i l’ètica pública com a brúixola per a un bon govern.

Crec que aquest és un punt molt important: l’ètica pública i l’honradesa, tan present en molts casos en l’àmbit municipal, i sovint tan silenciada pel soroll mediàtic. I dic això perquè crec que és just que, de la mateixa manera que assenyalem les actituds poc ètiques en l’exercici de la política, hem de posar de manifest que, quan qui ens representa és gent normal i corrent que té el servei públic com a vocació, les situacions professionals i personals poden canviar i exigir una dedicació més intensa que faça deixar pas a gent nova, i és això justament que li ha passat a Sílvia Urenya, a qui vull agrair públicament totes les hores furtades a la faena, a la família, a les amistats… les nits sense dormir dedicades a pensar propostes i crítiques en positiu per millorar Ontinyent. Gràcies per acudir a plens, actes benèfics, concerts, presentacions, actes festers i representar-nos amb tanta dignitat malgrat altres obligacions, per damunt de tot. Gràcies per compartir les teues opinions i sensacions, fins i tot quan hem divergit, sempre des del respecte i la companyonia. Gràcies per ser lleial al projecte que tenim i defensem per a la nostra ciutat. Per comptar amb mi, per escoltar la veu de tothom, saber treballar en equip i seguir caminant sempre, malgrat tot.

Evidentment, del canvi polític a la Generalitat no tot seran flors i violes, probablement no hem avançat tan ràpidament com ens agradaria, segurament hi ha hagut errades i queda molta faena per fer. Però, el que és del tot innegable, és que la situació actual de la societat valenciana és infinitament millor que la ruïna social, moral i econòmica instal·lada en temps de l’antic govern.

A tall d’exemple, algunes polítiques que demostren el compromís amb la millora de la vida de les persones per part del govern del Botànic són ben clares: Ontinyent és l’única ciutat valenciana on s’han obert aules públiques per a alumnes de 2 anys a totes les escoles. Si parlem de dades a nivell de País Valencià, 424.000 xiquets i xiquetes ja no han de pagar els llibres de text, amb la implantació de la Xarxa Llibres impulsada per la Conselleria d’Educació amb l’ajuda dels ajuntaments. S’han aprovat 40.000 beques de menjador més que en 2015, i s’ha ampliat la plantilla de professors més que mai, comptant a hores d’ara amb 69.871 efectius i reduint la ràtio al 21’9, en nivells anteriors a la crisi. Amb el nou govern valencià, s’ha eliminat el copagament farmacèutic a un milió i mig de persones i s’han reduït les llistes d’espera per a les ajudes a la dependència, tot i que no ens donarem mai per satisfets.

S’ha avançat molt, però ningú pot oblidar que resta molt de camí per recórrer. Necessitem un finançament just per part de l’estat, i eixa és una lluita prioritària en la qual els valencians i valencianes hem de continuar defensant els nostres drets, perquè només amb més recursos podrem impulsar l’economia productiva i ampliar més encara el nostre estat del Benestar.

Ens trobem a pocs mesos de les pròximes eleccions municipals i valencianes, i aquell roure que fa quatre anys resistia davant les inclemències, ha crescut i s’ha convertit en un fèrtil jardí botànic que ja fa bona ombra. L’experiència del govern del Botànic a la Generalitat ha estat positiva per a Ontinyent i per a una gran majoria social valenciana. Sense caure en l’autocomplaença, podem afirmar que ha estat un govern que ha millorat la vida de la gent que viu ací, després d’anys de massa oblits. Entre totes i tots, haurem d’aconseguir que seguisca produint bons fruits, i que des de la intel·ligència col·lectiva, l’esperit d’equip plural i dialogant del Botànic també faça bona ombra junt amb el nostre campanar. Ontinyent s’ho mereix.

Nicolau Calabuig i Serna · Portaveu Compromís per la Vall d’Albaida