30.08.2022 - 17:36
Aquest 31 d’agost commemorem el desé aniversari de la mort del cardenal Martini, el cardenal del diàleg, el cardenal que desitjava la reforma de l’Església, tal com fa ara el papa Francesc.
Nascut el 1927, Martini va ser un jesuïta d’una cultura immensa i un biblista il·lustre, que no sempre va coincidir amb la postura oficial del Vaticà. Nomenat arquebisbe de Milà el 1979, era la veu liberal i avançada al si de l’Església, ja que representava l’esperit d’obertura i d’aggiornamento del Vaticà II.
En una entrevista el 8 d’agost de 2012, el cardenal Carlo M. Martini descrivia l’Església “cansada en Europa i Amèrica”, amb una “cultura envellida” i amb una burocràcia que “augmenta”. El cardenal posava en qüestió “els nostres rituals i la nostra roba, pomposa”, i per això desitjava “hòmens lliures i pròxims als altres, com ho van ser el bisbe Romero i els màrtirs jesuïtes del Salvador”. El cardenal Martini veia en l’Església “tantes cendres damunt les brases, que sovint em sent impotent”.
Obert a la reforma de l’Església, aconsellava “al papa i als bisbes, buscar 12 persones ‘de fora’, per ocupar els llocs de direcció”, persones, deia, “que estiguen a prop dels més pobres”.
Amb llibertat d’esperit, Martini, que va ser creat cardenal el 1983, demanava a l’Església “reconéixer els seus errors i seguir un procés de canvi radical, començant pel papa i pels bisbes”. I és que, amb valentia, Martini reconeixia que l’Església “s’ha quedat 200 anys enrere”.
En el seu testament espiritual, el cardenal somiava “una Església que fa el seu camí en la pobresa i en la humilitat, que no depén dels poders d’aquest món”, en clara sintonia amb allò que el papa Francesc du endavant. Martini somiava també “una Església jove”, tot i que acabava reconeixent en el seu testament espiritual, que “hui ja no tinc eixos somnis”.
Amb veu profètica, Martini era un bisbe obert en relació amb la moral sexual, les noves famílies i els divorciats tornats a casar. I públicament va divergir del document de la Congregació per a la Doctrina de la Fe Dominus Iesus de 6 d’agost de 2000, en temps del papa Joan Pau II, per trobar-lo “teològicament bastant dens, ple de cites i difícil d’entendre”. I és que molt sovint els gestos del cardenal Martini, com els del papa Francesc, parlen, s’entenen i arriben més a la gent, per la seua claredat i senzillesa, que molts documents de la jerarquia.
El 30 d’agost de 2013, el papa Francesc, en rebre els membres de la fundació cardenal Carlo M. Martini, ressaltà “la paternitat espiritual que significà la figura de Martini per a l’Església”. El papa recordava com a l’Argentina “llegíem el que ens arribava d’ell” (que era jesuïta com Bergoglio) i com “féiem els exercicis amb els seus textos”. Per a Francesc, que d’alguna manera està portant a terme en l’Església l’esperit reformador i renovador de Martini, el cardenal de Milà “ens ha donat vida i ens ha ajudat en la nostra vida espiritual”.
A la mort, el 1978, dels papes Pau VI i Joan Pau I, Carlo M. Martini, a 51 anys, encara no era ni cardenal ni bisbe i per això, segons els vaticanistes, no va poder ser elegit nou bisbe de Roma. Després, amb el llarg pontificat de Joan Pau II (que el va crear cardenal el 1983), Martini es quedà a Milà. I el 2005, en el conclave que elegí Ratzinger com a papa, Martini ja tenia 78 anys i el Martini “rosso”, pel color dels cardenals, no pogué passar a Martini “bianco”, amb el blanc, el color dels papes.
Com va dir el papa Benet XVI en la mort del cardenal de Milà, Martini va ser “un pastor generós i fidel, un home de diàleg i de caritat”.
En una entrevista recent al diari italià Corriere de la Sera, Maris Martini, germana del cardenal, afirmava que el seu germà “no va voler mai ser papa”. A ell, deia la seua germana, “no li agradava el Vaticà. S’hi sentia asfixiat. Les cerimònies l’avorrien i les formalitats li molestaven”. Maris Martini deia també que el seu germà “no sentia la mateixa sintonia amb Joan Pau II que amb Pau VI”.
El cardenal Martini, un home clarivident i senzill, va viure tota la seua vida per a servir l’Evangeli. Va gastar la seua vida per a anunciar la Bona Nova del Regne i per a obrir nous horitzons d’aggiornamento i de renovació al si de l’Església.
