El castellà és intexterminable

“El castellà és inexterminable”: això va afirmar el Sr. José M. Aznar el 16 de febrer passat en un acte organitzat pel Círculo Ecuestre de Barcelona. Segons ell, la llengua de Cervantes no es pot extingir, afirmació amb la qual desmenteix les mentides i les falsedats que el PP escampa sobre el perill que corre el castellà a Catalunya. En el mateix acte, el Sr. Aznar va dir una mentida més gran que una catedral: que l’objectiu de Catalunya no és tant la protecció del català, com “exterminar el castellà”. Com va dir el president Tarradellas, un polític no ha de fer mai el ridícul. I l’ex-president espanyol Aznar, amb la seua afirmació sobre el desig del govern català d'”exterminar el castellà”, a més de mentir, ha fet el ridícul.

En aquest 21 de febrer, Dia Internacional de la Llengua Materna, el Sr. Aznar hauria de recordar que, segons els entesos, unes 7.000 llengües desapareixeran del món el 2050. I que, a més, el valencià (una llengua minoritzada), és, per això mateix, una llengua vulnerable, ja que no té la protecció que té el castellà, amb un estat al darrere que protegeix aquesta llengua aferrissadament.

És fals que el govern català (i també el valencià) tinga per objectiu l’extermini del castellà. Només cal veure que a qualsevol poble de Catalunya o del País Valencià una persona pot viure totalment en castellà, sense utilitzar en cap moment la llengua d’Ausiàs March. Cosa que no passa amb els que volem viure en valencià i no ho podem fer.

Quan el PP parla de bilingüisme o de plurilingüisme, els valencians comencem a tremolar. En la seua trobada l’11 d’agost de 2018 amb el president Ximo Puig, cap del govern del País Valencià, la Sra. Bonig va creure que seria interessant “deixar en mans de les famílies el nivell d’aprenentatge del valencià”, un model certament “revolucionari” i “avançat”, segons digué l’ex-dirigent del PP valencià. Així, a les zones castellanoparlants, la Sra. Bonig recomanava que el reforç del valencià fóra “voluntari” i d’aquesta manera no “s’imposara a les famílies”.

Em sembla una idea excel·lent que els pares puguen triar el model i el nivell de llengua per als seus fills. Només hi ha una qüestió no resolta. Si els pares poden triar per als seus fills el nivell d’aprenentatge del valencià, supose que per la mateixa raó, els pares (i per què no ho poden decidir directament els alumnes?) també haurien de poder triar el nivell d’aprenentatge de l’anglés, de les ciències socials, de la geografia, de les matemàtiques i de les ciències naturals.

Amb aquesta idea “revolucionària”, la Sra. Bonig s’hauria carregat el currículum escolar o el pla d’estudis, perquè les famílies (elles i ningú més) decidirien el nivell d’aprenentatge de valencià dels fills. Un altre problema afegit seria quan en una mateixa aula, unes famílies decidiren que els fills estudiaren uns temes i unes altres famílies decidiren que “això” no val la pena.

Amb l’argument de la Sra. Bonig, amb les matemàtiques, els alumnes haurien d’estudiar derivades i integrals, però no equacions de segon grau? I estarien favor que els fills estudiaren les arrels quadrades o no? Perquè serien els pares, segons la proposta de la Sra. Bonif, qui decidirien si cal que aquests conceptes entraren en el nivell d’aprenentatge. Els alumnes haurien de fer àlgebra però no trigonometria? Pel que fa a la natura, caldria estudiar les cèl·lules procariòtiques o només les eucariòtiques? I el cervell humà? Caldria estudiar-lo o no? Perquè per a l’ús que fan alguns de les neurones, els alumnes s’ho podrien estalviar. I la botànica? Ja que si un estiu i un altre se’ns cremen els boscos, per què perdre el temps estudiant les plantes?

Pel que fa a la geografia, caldria que els alumnes estudiaren bé la comunitat autònoma de Madrid i també la de Castella la Manxa i la de Castella la Vella? O que estudiaren Andalusia i les Canàries? Hi hauria pares que preferirien una opció i uns altres pares en preferirien una altra.

Els dirigents del PP, que deuen haver aprés aquest nou model docent a Finlàndia, volen que l’aprenentatge del valencià siga “voluntari” i que siga una decisió dels pares. Segur que si se seguira aquesta idea revolucionària del PP valencià, s’instaurarà un Nobel de Pedagogia, que, evidentment, en la primera convocatòria seria per als dirigents del PP.

Bromes a part (perquè l’ocurrència de la Sra. Bonig no era sinó una autèntica broma), en aquest Dia Internacional de la Llengua Materna, al País Valencià cal defensar i protegir el valencià, que és la llengua marginada i minoritzada, i la que realment està en perill. El castellà és prou potent i està prou protegit, amb un estat al darrere. Amb tot, totes les llengües tenen el perill d’extingir-se. També el castellà. Encara que no a l’estat espanyol. Només cal veure què li va passar al castellà a les Filipines. I si el castellà, pràcticament, ha desaparegut a les Filipines, el valencià també pot desaparéixer a la nostra àrea lingüística si no el protegim a l’escola, a l’Església, als mitjans de comunicació…

Tant de bo siguem capaços de defendre la nostra llengua, per a evitar que un dia puga desaparéixer.