El cine Avenida d’Atzeneta

En aquest exercici lent i assossegat en què em vaig aposentant a mesura que passen els anys, en els meus records apareixen llocs, esdeveniments i persones que ja no són entre nosaltres. Tot i que no sóc una persona massa gran, tinc la valentia de reconéixer que tampoc sóc un jovençol. I quan evoque episodis de la meua joventut, un dels llocs que m’apareix és el cine de Federo a Atzeneta.

Per a rememorar eixe temps sols necessite un poc de silenci i concentració —i si de cas el lladruc llunyà d’un gos a altes hores de la nit com el que ara sent— i poc més. En eixe cerimonial apareixen barrejats els records del final de la meua adolescència: la segona o tercera crida de l’amor, l’institut d’Albaida, l’autoestop per la comarca, les lectures, les cançons acompanyades de guitarra i diverses pel·lícules que només es podien veure a València o alguna ciutat més gran.

Una prova que les coses no només costen diners sinó també temps, la tenim en la construcció d’eixe cinema únic a la comarca. Tinc a la vista la sol·licitud d’autorització del tio José Maria Soler Lluch (oncle de Federico Soler Tormo, conegut com a Federo, hereu forçós), domiciliat a Atzeneta d’Albaida, carrer de Sant Roc, número 35, que adreça al Gobernador Civil de la província d’“obertura de un local destinado a cine de verano y que reúne las condiciones de seguridad e higiene precisas”, amb data de 22 d’abril de 1954.

Llavors les coses no anaven amb la pressa d’ara: la paperassa no n’era una excepció. Dic açò perquè des de la sol·licitud d’obertura fins a la inauguració del cinema van passar cinc anys. I per descomptat, en aquells anys, per a tot, fins i tot per a l’obertura d’un local públic o privat, calia el corresponent certificat de bona conducta, firmat per l’aleshores batle-president de l’ajuntament, Vicente García Benavent, amb les paraules protocol·làries següents: “es persona de buenos antecedentes y ha observado y observa en la actualidad una conducta intachable, sin que conste contra el mismo cosa alguna en contrario”.

El febrer de 1950, José María Soler Lluch havia adquirit per a la construcció del cinema “trozo de tierra secana en la partida de la Fuente, de caber una hanegada u ocho áreas y treinta y una centiáreas” (finca registral núm. 943) de Juan Bta. Roses Ballester, secretari d’administració local.

Als qui he consultat m’han dit que aquestes dues persones eren amics íntims, i així ho vaig poder comprovar personalment en els últims anys de la seua vida. José María va morir en 1976 i Juan Bautista en 1977. Tinc també a la vista l’escriptura mare de 1949 per la qual Adela Ballester Pla dóna al seu fill, Juan Bautista Roses Ballester, una série de finques, entre les quals la núm. 943 que José M. Soler Lluch comprà a Juan Bta. Roses Ballester en 1950.

L’estiu del 2019, Carlos Tormo Molina (nascut en març de 1939), conegut com a Carlos Vaello, em contava retalls de la seua vida i em deia que quan era jove no hi havia cinema a Atzeneta, així que els amics de la seua quinta, o una anterior o posterior, és a dir, gent com Joaquín Tormo, el de Facundo, Juan, Manya, Juan José Nácher Mompó, Eduardo Torregrosa († 2019), Antonio Sanjuan (casat amb Anúncia), Ramón, el Xato († 2021) i molts més, van comprar un picú amb els diners arreplegats fent lligasses. Les quadrilles d’amics i amigues de ball es reunien cada setmana en cases diferents per a organitzar festes, que eren reunions per a prendre alguna beguda, menjar alguna coseta i, sobretot, ballar. Entre les cases on recorda haver ballat es troben la de Rosa Nácher (mare del Llumeneret), la d’Eduardo Carolina, en el carrer Nou (una casa del tio Salvoret, el Carnisser), etc. Els discos de l’època eren els de Los 5 Latinos amb Estela Raval al capdavant —cançons: “Un telegrama”, “Quiéreme siempre”, “Dímelo tú”, “La Balada de la Trompeta”, etc.—, Gloria Lasso, el Duo Dinámico, Paul Anka, etc.

D’altra banda, a principis d’agost de 2019 vaig anar a ca Rosita Vañó, vídua de Federo, que llavors tenia noranta anys i plenes facultats, a preguntar-li alguns detalls d’aquell cinema. Em va rebre molt amablement, com si fóra de casa. Eixe dia ja tenia taula parada, havia fet el dinar per a alguns dels seus fills i estava esperant-los. Mentre xarràvem em va ensenyar la casa i em va explicar algunes de les fotos que penjaven a les parets, entre les quals una del seu difunt marit. Em va contar que quan es van casar, l’abril de 1958, van fer el convit entre les parets del cinema, encara en construcció, i que eixe dia va fer molta calor de manera que els comensals es van haver de cobrir els caps amb improvisades gorres de paper de diari. He contrastat aquesta anècdota amb la versió de la meua cunyada Adela i més persones, i em confirmen que així va ser.

Uns dies després d’entrevistar-me amb Rosita, la seua filla Elisa em va sorprendre amb una fotografia del convit, i em va dir que el seu germà Federo era qui tenia més detalls del cinema. Pocs dies després, la mateixa Elisa me’n va facilitar els plànols i més documentació complementària.

El cinema Avenida d’Atzeneta es va inaugurar en 1959. Els qui tinguen entre 75 i 80 anys o més recordaran perfectament que una vegada hi hagué un cinema molt concorregut en el número 2 de l’actual carrer de la Mare de Déu dels Desemparats. Al cine venien autobusos de tota la comarca i va ser una fita en els anys seixanta i setanta del segle passat.

Uns deu anys després d’inaugurar, recorde que hi vaig anar, fent autoestop des del meu poble, l’Olleria, a veure “El Graduado”, quan encara no coneixia la que seria la meua muller. Des d’aleshores tinc enredada en algun racó del meu encèfal la inoblidable cançó de Simon & Garfunkel en aquella pel·lícula, “Mrs Robinson”:

And here’s to you, Mrs. Robinson
Jesus loves you more than you will know
Whoa, whoa, whoa
God bless you, please, Mrs. Robinson
Heaven holds a place for those who pray…