‘El clam de la terra’

Aquest va ser el títol de la conferència (que vaig poder seguir en directe per internet), que el jesuïta Jaime Tatay, professor de la Pontifícia Universitat de Comillas, va fer a la Facultat de Teologia de València el 10 de desembre passat.

La conferència del P. Jaime Tatay, l’última del curs de Formació Permanent, 2020-2021, va ser molt interessant i per això vull fer un resum de què va exposar aquest jesuïta. 

El P. Tatay va començar exposant el tema de l’ecologia i el moviment ecologista, una qüestió, com digué, ‘nova i antiga’, ja que el 1970, ara fa cinquanta anys, ‘les Nacions Unides van declarar el primer Dia de la Terra’. I és que ja aleshores ‘es va prendre consciència que les dinàmiques de l’ésser humà estaven ocasionant problemes, que a llarg termini podien ser molt greus’, com ‘la contaminació i els seus efectes perniciosos sobre la salut, el problema de la pèrdua d’espècies, la desforestació, la sobrepesca o l’erosió’. Com recordava el P. Tatay en la conferència, ‘aquestes qüestions es començaren a formular al voltant dels anys cinquanta i seixanta, quan aparegué el que hui anomenem la consciència ecològica i el moviment ecologista’, amb el naixement dels partits verds, que van recollir les idees i preocupacions sobre la consciència ecològica. Com digué el P. Jaime Tatay, ‘les religions, al principi no van veure amb simpatia aquesta qüestió i miraren amb recel i sospita el moviment ecologista’. I si les religions no van sintonitzar amb el moviment ecologista, també aquest veié en elles més un enemic que un amic. Aquesta postura de distanciament ‘anà canviant dins les confessions religioses, amb una clara evolució els últims cinquanta anys’, com també el ‘moviment ecologista va variar la seua posició en relació amb les religions’. De fet, ‘ara hi ha una “sintonia”’ entre el moviment ecologista i les religions, ‘amb un diàleg profund i fructífer entre “l’actor” ecologista i “l’actor” religiós’.

En el cinquè aniversari de la seua publicació, el professor Jaime Tatay ens recordà l’encíclica Laudato si, on el papa Francesc ens convida a ‘escoltar el clam de la terra i dels pobres’. 

Després d’aquesta introducció, el professor Tatay presentà ‘set claus religioses, que des de la Bíblia i el Magisteri’ ens permeten entrar en contacte amb el moviment ecologista. A més, ens presentà les tres oportunitats (o reptes) que planteja ‘la qüestió ecològica a la fe cristiana: l’oportunitat pastoral, que ens permet d’accedir a nous areòpags, l’oportunitat teològica, per a redescobrir l’Escriptura, la Tradició i el Magisteri i finalment l’oportunitat espiritual, per actualitzar la fe’.

Així, el moviment ecologista, que abans es veia com una amenaça, amb el pas del temps s’ha convertit ‘en una gran oportunitat de tipus pastoral’, ja que ‘és com un gran areòpag per acostar-nos a la gent que no és d’Església’.

La segona oportunitat, que el professor Tatay anomenà ‘teològica’, naix amb les nombroses publicacions sobre ‘la qüestió ecològica, des de la Cristologia, l’Escriptura o la Història de l’Església’. I és que la Teologia, segons digué el professor Tatay, cada vegada més ‘està reflexionant sobre la qüestió ecològica’.

La  tercera oportunitat és la que anomenà ‘espiritual’, ja que cada dia ‘hi ha un interès creixent per part de les tradicions espirituals a connectar amb la nova sensibilitat pel medi ambient i per la justícia’. I és que també ha crescut ‘la sintonia entre el moviment ecologista i alguns aspectes de l’espiritualitat’, com el fet de descobrir el Creador en la creació, tal com veiem ‘en l’espiritualitat ignasiana o franciscana, que inspira la Laudato si’.  

El professor Tatay ens proposà també ‘set claus espirituals que configuren l’acostament cristià a aquest debat de l’ecologia’.

La primera clau és la ‘humilitat’, que el professor contraposà a la prepotència. Per això, ‘davant el món creat, amb la criatura a què se li ha donat la vida’, cal viure amb una actitud humil. I és que ‘el món creat és apassionant i l’aparició de la vida i l’origen de l’univers’ demana una humilitat per part de l’home. Aquesta va ser, com digué el professor Tatay, ‘l’experiència espiritual’ que va viure Job davant la creació (Jb 38-39). Per això, com que ‘ens esglaiem davant la grandesa de Déu’, lluny de creure’ns omnipotents, les religions han apel·lat a la humilitat.

La segona clau espiritual que ens oferí va ser ‘l’agraïment’, pel fet que la vida és un do, com canta Mercedes Sosa o els tres jóvens del llibre de Daniel (3: 57-88). Per això la Laudato si, com ens recordava el professor Tatay, ens demana una ‘contemplació agraïda del món’ (LS 214). Un agraïment que és com ‘una vacuna contra l’autosuficiència’.

La tercera clau, important en la Teologia i en la societat, segons el professor Tatay, és ‘la reconciliació’, com ens recorda també la Laudato si (66), per a fer possible unes relacions amb Déu, amb el proïsme i amb la Terra. I per això, després de les ruptures estem cridats a la reconciliació.

La quarta és la ‘lucidesa’ o també la ‘saviesa’. El creient està ‘cridat a ser savi, a ser lúcid’, cosa que també fa el moviment ecologista, que ens encoratja a ‘mirar més enllà de les nostres xicotetes preocupacions’.

La cinquena clau és la ‘sobrietat’ o ‘ascesi’, un valor que hui és menyspreat, davant el consumisme desenfrenat. Com deia el P. Jaime Tatay, la sobrietat ‘és una proposta que no fa gairebé ningú’. I pel contrari, les religions ens conviden ‘a viure d’una manera senzilla, sòbria’. Es tracta de viure amb el que és necessari, sense ostentacions. Per això, a partir de la Laudato si, el professor ens recordava el ‘santoral ecològic’, amb Sant Benet, el pare dels monjos, Sant Francesc d’Assís, Sant Bonaventura, Sant Joan de la Creu, Santa Teresa de Lisieux i el Beat Carles de Foucauld, citats pel papa Francesc a l’encíclica. Concretament, el P. Tatay citava Sant Benet, que demanava als monjos ‘viure en comunitat’, amb el característic ‘ora et labora’: la pregària, el treball i la lectio, per així compartir una ‘sana sobrietat’ (Laudato si, 126). El professor Tatay posava el monjo o la monja de clausura com a ‘icona de la persona sostenible’, perquè viu sòbriament, amb allò que és necessari, sense coses supèrflues. A la Regla Benedictina, són freqüents els consells del pare dels monjos a viure la senzillesa i la sobrietat. Només per posar un exemple, al capítol 55 de la Regla, Sant Benet demana que ‘cada monjo tinga dues túniques i dues cogulles, per a canviar-se i rentar-les’. Perquè ‘més, seria superflu’. Això mateix demana pel que fa al menjar o a dormir, perquè el monjo puga viure amb un estil sobri i senzill. 

La sisena clau espiritual que ens donava el professor Tatay era ‘l’acció-denúncia’ enfront de la indiferència, tan estesa al nostre món. És la ‘dimensió profètica’ del papa Francesc, quan denuncia les injustícies, com feren també els profetes i Joan el Baptista. Per això ‘les religions denuncien que el medi ambient és un tema social, ja que si fem malbé la terra, estem perjudicant la gent més pobra’.

Finalment, el professor Tatay ens donava com a setena clau espiritual la ‘integració’, enfront de la fragmentació que vivim. Per això ‘com a creients estem cridats a integrar’ allò que està disgregat. A fer realitat, com un ‘somni’, aquesta integració i així tindre ‘una visió de conjunt’, per a mirar més enllà i no quedar-nos egoísticament centrats en nosaltres mateixos.

El professor Tatay, que imparteix les assignatures d’Ecologia, Ètica i Doctrina Social de l’Església, Cristianisme i Ètica Social i també Medi Ambient i Sostenibilitat, va fer en aquesta magnífica conferència una assenyada aproximació entre les religions i el moviment ecologista, que convide a veure i escoltar.