El comiat

He de triar els llibres que m’acompanyaran la resta de la vida, com qui obri un tallafoc al bell mig d’un bosc mil·lenari. Mentre escric, evoque la biblioteca domèstica, les caixes dels llibres adormits, els títols en tot temps postergats. Com si estigués al seu davant, els veig a les prestatgeries mantenint la darrera disposició que segueix la Classificació Decimal Universal: Ciències, Llengua, Religió, Filosofia, Literatura…, com una casa vella reformada en distintes èpoques per a aixoplugar-ne els habitants. Observe, tal qual, l’estructura amb què ha crescut any rere any, com arbres que s’aixequen, silenciosos, uns al costat dels altres.

No he sigut mai un lector voraç perquè no he pogut entendre tot allò que m’hagués agradat, o allò que hauria d’haver llegit, i sé que la saviesa dels elegits està vetada per als plebeus. He sigut apassionat, això sí. I, aleshores, quan he llegit alguna cosa que ha sigut capaç de treure’m de les cabòries quotidianes, cada cèl·lula del cos s’ha deixat amerar per les essències més fines. Els llibres m’han fet passar de l’odi a l’amor, de la carcallada al plor i del vertigen a la mansesa d’una fresca praderia muntanyenca, de tant com m’he abandonat entre els renglons.

I ara, hauria de desmuntar tot aquest jardí de paper. No em sent capaç perquè ells viuen ací, aquesta és sa casa. Estan massa acostumats al gemec nocturn de les fustes que retornen al seu estat natural a les nits d’estiu després d’haver estat dilatades durant el dia. Com estan habituats a l’olor del fum humil de l’hivern, a la llum d’abril que entra per la lluerna i que, a la primavera, sembla una llum oblidada. Estan familiaritzats només amb aquesta pols i no amb una altra, als silencis llargs, als passos que arriben des del carrer quan les dones giren el cantó amb el cabàs al braç per a comprar a la fruiteria.

Per uns moments estic temptat de preguntar en veu alta: voleu vindre? També dic que, així, en general, sospite que no contestaria ningú. En general, els llibres són tímids. Hauria, doncs, de reformular la pregunta: algú em vol acompanyar? Qui sap si La metamorfosi, de Kafka, s’atreviria a preguntar:

-Que on vas?

-Doncs, no ho sé ben cert, però sé que he de fer-ho. Vosaltres no vos amoïneu, sabeu que aquesta és la vostra llar, que les baldes que vos sostenen seran vostres per a sempre. També sé cert que La perla de Steinbeck no deixarà que me’n vaja sol. Tampoc El fantasma de Canterville, ni Robinson Crusoe. Sé que El jugador de Dostoievski no s’aturarà tampoc a donar explicacions als veïns sobre els motius pels quals se’n vindrà amb mi. Com fidels cans, em seguiran malgrat que els falte en algun moment el pa o l’aigua.

Supose que es quedaran tots els volums de la Història Natural o els de la Història de l’Art, com acordions desballestats, o els llibres centenaris de l’avi, que no estan per a trots. Uns per xacrosos, els altres per pràctics, s’estimaran quedar-se, acostumats com estan a vegetar entre el dormison plàcid mentre no se’ls demane que aclarisquen cap dubte, com els diccionaris. Per sort, el de Pey, amb els cantells llardosos de tant d’emprar-lo, segur que se’n vindrà. Com ell, potser alguns que no espere diran d’acompanyar-me, però els hauré de convéncer que la marxa respon, per damunt de tot, a una decisió de pes.

Després de la primícia del comiat, també sé cert que la majoria dels llibres que es queden m’estranyaran només tant com siga imprescindible per a mantenir la cortesia després d’aquests anys d’amistat. Tots sabem que la vanitat és el major pecat dels llibres, potser perquè en quedaren marcats quan els dugueren al món, quan, amb lletres, s’embellí la petitesa de l’home perquè no semblara tan aclaparadora. En certa manera, jo ja estic acostumat a aquesta relativitat i per això no m’ha dolgut mai preguntar-los, subratllant amb un llapis, allò que volien dir; presentant-me amb humilitat per a escorcollar una vegada i una altra, més, com més gran ha sigut el desafiu.

Adéu Dioscòrides, adéu Verne, Tirant, Apuleu, adéu Jack London. Adéu. Encara que la vostra existència és universal i no em necessiteu, qui sap si alguna vesprada tornaré a fer-vos una visita i, potser, en aquesta ocasió algun de vosaltres vulga tornar a viatjar, igual que quan érem joves, sota el meu braç.