El discurs

Quan Marín va sentir el seu nom com a millor actor revelació de l’any, s’aixecà del seient i l’acompanyaren de la mà perquè pujara a l’escenari. Discretament, la dona que el conduïa el deixà a una distància prudencial perquè ell pogués veure el punt on s’havia de dirigir. I allí li entregaren el Goya, que a les seues mans semblava pesar un quintar. Per a començar el parlament s’agafà del llarg peu del micròfon com si fóra el màstil d’on albirar allò que tenia al davant i que els ulls no li podien mostrar amb suficient claredat.

Parlava amb una veueta prima, menuda. Feia coincidir cada inspiració, que li sacsejava tot el cos, amb cadascun dels punts, amb cadascuna de les comes seguint al peu de la lletra, segurament, el text que havia aprés de memòria per si tenia la sort de ser seleccionat. Mentre parlava sostenia el bust commemoratiu del pintor amb certa incomoditat; de vegades s’ajudava de les dues mans per a la qual cosa havia de soltar el micròfon, i feia l’efecte que en qualsevol moment el cabot de Goya se li esmunyiria entre els dits i li cauria pesadament sobre el seu peu o el d’algun dels dos presentadors que el custodiaven, causant l’estrèpit de rigor. Potser, fóra per apreciar també aquest perill que els espectadors sostinguérem la respiració i, aquells que pogueren les llàgrimes.

Aleshores, Marín, es convertí en Jesús Vidal, i a mi em va vindre al cap un xiquet que vivia al meu carrer i a qui deien Rateta. Era menut i prim, poca cosa per a l’edat, duia unes ulleres de cul de got a l’estil del Rompetechos d’Ibáñez. Però Vidal apuntava directament al cor amb tot un seguit d’agraïments i més agraïments, tants, que per un moment quasi va fer oblidar que aquell era el seu lloc en aquell precís instant. Digué que estava emocionat mentre feia un xicotet repàs per la seua trajectòria, i ho feu descrivint com eren les baranes que li havien flanquejat el camí per evitar que se n’eixira en agafar algun revolt excessivament tancada, en compte de descriure la carretera per la qual havia circulat durant la vida.

Hi va haver molt de nerviosisme contingut i la formalitat d’unes paraules senzilles ben triades i ordenades com: gràcies, voler, molt, intel·ligència, cor, companys, bondat, etcètera. Tampoc no es va oblidar de cap de les germanes i dels nebots, el nom dels quals va dir de carrereta com si relatara el llistat dels reis gots mirant el sostre de la classe. I també se’n recordà dels pares per coses que, de vegades, ens poden paréixer tan i tan trivials com haver-lo dut al món.

Marín, o Vidal, va ser efectiu perquè desaparegué sobre l’escenari i traslladà tota la responsabilitat i el mèrit a tots a qui ell pensava que l’havien acompanyat en aquella aventura. No pretenia ser original, ni dogmàtic i per això donà una lliçó en aquell món de fanfàrria on, fins a l’última ocurrència sembla estar més que assajada per acontentar l’ego insaciable dels consagrats i addictes. Ell prové d’un món menut  com un ou que en algun moment s’hagué de trencar per deixar-lo anar tot resistint angoixa i pors.

Però, a parer meu, trobe que els senyors i senyores de l’Acadèmia de Cine s’enganyaren perquè Vidal, o Marín, no és actor o, millor dit: el seu paper en ‘Campeones’, va ser real i no ficció cinematogràfica. Crec que és així, i per això va emocionar els espectadors, abans i ara, amb la seua veu humilment impostada, intentant de controlar una entonació i una modulació de manual, amb l’alegria de ser vist encara que ell no hi puga veure massa.

Ara, a Marín, o a Vidal, li diuen actor, encara que jo crec que no n’és perquè el seu paper és més important i vertader. Però me n’alegre que tothom ho crega. Com va dir ell: ‘te quiero, todo!’.