El dret a la pròpia llengua i cultura

La carta que 152 preveres valencians han adreçat a l’arquebisbe Antonio Cañizares a propòsit del valencià a l’Església, (o millor dit: de la prohibició del valencià a l’Església), m’ha fet recordar alguns discursos del papa Joan Pau II en relació a la cultura i a la llengua dels pobles.

Joan Pau II, molt sensibilitzat amb els drets de les nacions a causa de l’opressió que va patir Polònia, defensava, en el seu viatge a Cuba el 23 de gener de 1998, la importància de la cultura com a ‘fet fonamental per a la vida de les nacions i per al cultiu dels valors humans més autèntics’. Ja uns anys abans, en el seu discurs a l’ONU, el 5 d’octubre de 1995, el papa Joan Pau II deia: ‘El nostre respecte per la cultura dels altres s’arrela en el nostre respecte per l’esforç que fa cada comunitat per donar resposta al problema de la vida humana’.

Però les paraules més valentes del papa en aquell mateix discurs a l’ONU (i que bé podríem aplicar a l’Església del País Valencià) apostaven pel respecte a les llengües dels pobles. El papa deia: ‘Estranyar-se de la realitat de la diversitat (o pitjor, intentar extingir aquesta diversitat) significa tancar-se la possibilitat de sondejar la profunditat del misteri de la vida humana. Per tant la diferència, que alguns troben tan amenaçadora, pot esdevenir, mitjançant un diàleg respectuós, la font d’una comprensió més profunda de l’existència humana’. Per què els bisbes i la majoria dels preveres valencians no només no són capaços de valorar la diversitat sinó que intenten extingir-la, arraconant el valencià al si de l’Església?

En aquest mateix discurs a l’ONU, el papa Joan Pau II feia un pas més en la defensa del dret dels pobles: ‘Ningú, ni un Estat ni una altra nació, ni cap organització internacional, no està mai legitimat a afirmar que una determinada nació no és digna d’existir. Aquest dret fonamental a l’existència no exigeix necessàriament una sobirania estatal’. I acabava el seu discurs així: ‘El dret a l’existència implica naturalment, per a cada nació, també el dret a la pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou aquella que jo anomenaria la seua originària sobirania espiritual’. Com a fill d’un poble massacrat unes quantes vegades, el papa polonès deia també: ‘La història demostra que, en circumstàncies extremes (com les que s’han vist en la terra en què vaig nàixer), és precisament la seua mateixa cultura la que permet a una nació de sobreviure a la pèrdua de la pròpia independència jurídica i econòmica’. Per això el papa Joan Pau II reconeixia el dret a la independència i a l’autodeterminació dels pobles, com afirmava en el seu discurs al Cos Diplomàtic el 14 de gener de 1984: ‘Alguns pobles esperen amb impaciència d’accedir a la independència i ser reconeguts com a tals al si de l’ONU. Nosaltres compartim llur esperança’. I afegia encara: ‘És desitjable que altres poblacions, com és el cas del poble palestí, puguen tindre una pàtria’.

També en el seu discurs a la UNESCO, el 2 de juny de 1980 a París, el papa Joan Pau II defensava el dret dels pobles a la cultura d’aquesta manera: ‘La nació existeix per la cultura i per a la cultura, i així és la gran educadora dels hòmens a fi que puguen ser més en la comunitat’.

I el 14 de setembre de 1987, el papa Joan Pau II deia als amerindis ‘Vos encoratge a custodiar i a servar les vostres cultures, llengües, valors i costums que heu mantingut tan bé en el passat i que forneixen una sòlida base per al futur’. I per això en un discurs al món de la cultura, a Eslovènia, el 19 de maig de 1996, el papa deia: ‘La vostra consciència nacional ha extret la seua força de la llengua i de la cultura que les generacions passades han promogut i desenrotllat. La mateixa independència d’Eslovènia té el seu últim fonament en la cultura’. I per això el papa reconeixia la independència d’aquest poble.

Uns anys abans, l’11 d’agost de 1993, en el santuari de la Mare de Déu d’Izamal, el papa es dirigia als representants de les comunitats indígenes en aquests termes: ‘L’Església afirma clarament el dret de tot cristià al seu propi patrimoni cultural, com una part inherent a la seua dignitat’. I és que com recordava Joan Pau II, i com sabem molt bé els valencians, ‘no sempre s’ha valorat degudament la riquesa de les vostres cultures, ni s’han respectat els vostres drets com a persones i com a pobles’. Per això el papa encoratjava ‘els pobles autòctons d’Amèrica a conservar amb sa orgull la cultura dels seus avantpassats’.

En resum: el papa Joan Pau II va defensar sempre ‘el dret de les minories a preservar i desenrotllar la pròpia cultura’, com manifestà en el missatge de la Jornada Mundial de la Pau, el 8 de desembre de 1988. Per això el papa Joan Pau II denuncià l’amenaça d’extinció cultural en determinants llocs, pel fet que existeix ‘una legislació que no els reconeix el dret d’usar la pròpia llengua’. No sé si el papa Joan Pau II estaria pensant en l’Església del País Valencià, que prohibeix, encara hui que la nostra llengua entre a les celebracions litúrgiques.

Els nostres pastors farien bé de rellegir els textos del papa Joan Pau II, per tal que aprenguen a respectar i a introduir la llengua i la cultura del País Valencià a l’Església. I farien bé d’acollir la carta dels 152 preveres valencians que volem que la nostra llengua siga la llengua de la litúrgia dels cristians del País Valencià.

Documents:

· Escrit de remissió Carta de 152 preveres a Mons. Antoni Cañizares demanant l’aprovació dels textos litúsgics valencians
· Carta a l’arquebisbe de València sobre els textos litúrgics valencians
· Relació de preveres adherits a la carta a l’arquebisbe
· Resum estadístic de les adhesions