El fossar

El mussolet està parat sobre un de les tàpies del cementeri. És una paret alta que delimita el costat on soterraven els nounats sense batejar, els renegats i els suïcides. En alguns llocs, aquest apart de terra secular també acollia el cos de les prostitutes després d’haver-se marcit i haver deixat el món en pecat. Però en un poble tan menut dubte que no hi haja hagut mai una evidència tan irrefutable com per a apartar una dona i que meresquera un oblit tan gran. En tot cas, les dones, igual que els homes, hauran estimat de la millor manera que hauran pogut, unes vegades guardant les aparences i, altres, arriscant la salvació eterna.

Aquest mussol menut, que és conegut com a xot o cornudet i que al meu poble no té un nom específic, sempre manté un posat enganyós, ja que sembla imbuït en una joventut permanent conferida per la petitesa del seu cos. Sembla, doncs, un jovenet espavilat, despert, que manté una certa temeritat per deixar-se veure durant l’hora crepuscular abans que el negre de la nit el puga camuflar per complet. Al mateix temps, fa l’efecte que sempre té fred per la immobilitat que manté. Mai, quan he tingut la sort d’observar-ne algun, no li he vist fer cap moviment més que no fos deixar-se caure i planejar batent dues o tres vegades les ales fins a dissoldre’s en la foscor dels horts. Però és com si la curiositat que l’esperona pogués més que la prudència, com si la gosadia de mantenir-se a la vista, estàtic, sobre una paret o un cable, pogués més que la fragilitat que l’envolta com una delicada aurèola grisa.

Sembla que observa el món amb una atenció inusitada, tenint cura de tots els detalls que s’esdevenen al seu davant. Encara que la realitat deu ser que espera, pacient, qualsevol moviment que li puga proporcionar algun insecte per a empassar-se’l. La cosa és que fa l’efecte que manté el mateix posat d’un diletant culte que albira des d’una talaia per tal de veure com passa la vida dels homes. És com si, generació rere generació, s’estigués compilant un tractat del mundanal esdevenir humà des del punt de vista d’aquests mussols.

El plomatge sempre és ombriu i, de lluny, tan sols pot intuir-se un vermiculat de grisos que li dóna al cos l’aparença bidimensional, com una figura plana retallada en l’obscuritat creixent entre el sol esmorteït i el reflex blanc de la lluna sobre la paret emblanquinada del cementeri. Els xiprers flamejants també formen un marc d’una certa poesia, d’un cert romanticisme entre tísic i neurastènic, propi dels ulls invisibles que també t’estudien.

Quan passe de llarg, el sent cridar amb aquella veu curta, metàl·lica, com una esquella menuda que fa sonar amb insistència; i tinc l’efecte que està allí per a acompanyar els ossos dels descarnats, d’aquelles ànimes que encara leviten entre les quatre parets profanes sense possibilitat de redempció. Ja fa anys que el fossar es va clausurar com a tal. Es féu una reconversió que el transformà en un espai on ara s’ubica el contenidor de plàstic que recull les flors marcides i seques que es retiren de la part sagrada. No hi ha lloc per a més, de tan menut com era. I el mussolet, a poqueta nit, ve a vetlar els oblidats, a bressolar-los tal com sap, perquè puguen trobar assossec, almenys ací, a la Terra, ja que la Glòria els ha estat vedada.