El joc del io-io i la constitució espanyola

No sé si l’articulista d’El País, Alba Regueira López, ha triat conscientment o no la celebració mundial del dia 6 de juny, el joc del io-io, per a dir-nos una cosa que mana la constitució espanyola que ja sabíem -i massa- tots, però que des de Madrid tenen un plaer inconfessable de tornar-nos a recordar de tant en tant.

Ella destapa la funda del boli, respira profundament i escriu en el seu correcte espanyol: “Només els parlaments aproven lleis als àmbits de la seua competència i només el Tribunal Constitucional pot determinar si un model lingüístic s’atén o no a la Constitució.” Això mateix, portat al joc del io-io, seria: “Només les federacions de jugadors del io-io fixen les tècniques de joc i només l’àrbitre, imposat per la Federació Constitucional, pot determinar si les tècniques emprades pels jugadors s’atenen o no a la Norma dictada per la Federació Constitucional.” És clar que després d’això en el io-io també tindran un afegit que diga que les normes de les federacions regionals es poden complir o no, a gust dels jugadors, però les normes de la Federació Constitucional S’HAN D’ACOMPLIR TANT SÍ COM NO, T’AGRADEN O NO T’AGRADEN.

I ara, deixant a banda l’exemple del io-io i posant-nos seriosos, explicarem als responsables autonòmics de la cosa lingüística quines són les causes de la disminució progressiva de l’ús social de les llengües dites minoritàries, que en el cas espanyol diríem minoritzades. Doncs la raó la trobareu en la mateixa Constitució: “Article 3: 1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla. 2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.” (Els redactors de la llei ja van calcular que les llengües sense el ‘deber de conocerla’ estaven condemnades a la desaparició a curt o a llarg termini.). Una mort lenta si es vol, però segura.

D’aquell article vénen les imposicions del 25 % obligatori de l’espanyol a les escoles, les negatives a exigir les llengües minoritzades als funcionaris d’una autonomia, de les conegudes escenes patriòtiques del Guàrdia Civil de torn: “Aquí se habla el español, que estamos en España!”. Està comprovat que amb aquest estat que patim ni les llengües nostres no podem conservar, però tampoc no podem fer res de l’economia, perquè cada any les inversions les decideix Madrid i es queda amb la part més grossa i nosaltres amb les molles. I si juguem al io-io amb el ministre dels Jocs i els Entreteniments, segur que perdríem sempre i, fins i tot, el ministre es quedaria amb la nostra cordeta i els disquets del joc (els nostres disquets, és clar).