29.06.2022 - 20:30
|
Actualització: 29.06.2022 - 20:34
El P. Bonaventura Ubach, biblista i monjo de Montserrat, va ser un infatigable viatger, un savi, un aventurer intrèpid que volia conéixer de prop les antigues cultures de l’Orient Mitjà i les primeres civilitzacions de la humanitat, així com adquirir materials per il·lustrar la Bíblia (que traduiria al català) i per al Museu Bíblic de Montserrat, que ell havia fundat el 1911.
El 30 de juny de 1922, fa cent anys, el P. Ubach, a 43 anys, eixia de Roma “a les 9 del vespre, cap a Brindisi i l’Orient bíblic, confortat amb la benedicció del papa Pius XI”, com escrivia ell mateix en el seu Dietari d’un viatge a les regions d’Iraq (1922-1923). El “Lawrence” o també l’anomenat “Indiana Jones” de Montserrat, que va fer diversos viatges a l’Orient, va ser, en paraules de l’escriptor Martí Gironell, “un personatge d’aventura”, un home d’una vida apassionant.
El 2 de juliol següent, en el vapor Viena, el P. Bonaventura Ubach eixí del port italià de Bríndisi per arribar dos dies més tard a Alexandria, on inicià la ruta cap al Caire, Jerusalem, Haifa, Alep (on arribà el 13 de setembre) i Beirut. El 30 de setembre arribà a Bagdad, on establí el campament base. Des d’Alexandria, escrivia: “Sóc feliç de trobar-me en el meu element: llengua, tipus, folklore, en la terra i sota el sol esplèndid d’Orient, respirant arreu una dolça poesia, desconeguda en qualsevol regió d’Occident”.
Les aventures del P. Ubach van ser tan extraordinàries, que l’escriptor Martí Gironell va novel·lar els viatges de l’anomenat “Lawrence de Montserrat” en la novel·la L’arqueòleg.
La vida del P. Bonaventura Ubach (1879-1960) és la història d’un savi (exegeta, arqueòleg, erudit i aventurer), que apassionat per l’Orient bíblic va recórrer les terres que, molts segles abans, havien estat l’origen dels textos bíblics.
Nascut a Barcelona el 1879, va entrar a Montserrat el 1894 i el 1906 viatjà per primera vegada a Jerusalem, a estudiar a l’École Biblique. Coneixedor de l’àrab, el siríac i l’hebreu, el va ser professor de llengües semítiques al Pontifici Institut de Sant Anselm a Roma, del 1913 al 1922. Però allò que més va marcar al P. Ubach van ser els trenta anys passats a l’Orient bíblic, i d’una manera especial el viatge que va fer per Mesopotàmia, que recollit en el seu dietari.
Quan ix als mitjans de comunicació (ara amb menys intensitat) la situació de violència a Alep, en guerra contínua, no puc sinó recordar el viatge que va fer a aquella ciutat i a altres viles d’aquesta regió ara fa cent anys. Alep, una de les ciutats més antigues del Pròxim Orient, va formar part de l’imperi selèucida i del regne armeni, després va quedar en mans de Roma, de Bizanci, dels perses i dels àrabs, fins que el segle XIII va ser ocupada pels mongols.
Quan el P. Bonaventura Ubach va passar per Alep, el 1922 i 1923, va trobar una ciutat on hi havia una bona convivència entre diferents cultures i religions, sense cap enfrontament ni cap mena de violència. Desgraciadament ara, Alep, la ciutat més poblada de Síria, declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO el 1996 i capital de la Cultura Islàmica el 2006, viu una guerra sagnant.
Però allò que més marcà el P. Ubach van ser els trenta anys passats a l’Orient Bíblic, i d’una manera especial el viatge que va fer per Mesopotàmia. Les impressions d’aquesta experiència recollides en el Dietari d’un viatge per les regions de l’Iraq 1922-1923, es van publicar el 2010, a cura del P. Damià Roure, monjo de Montserrat, amb motiu del 50é aniversari de la mort del P. Ubach.
En la seua estada a l’Orient bíblic, resseguia registres arqueològics i etnològics per tal de poder entendre millor la Sagrada Escriptura. De Jerusalem al Sinaí i del Líban a Mesopotàmia, dedicà molts anys a conéixer els escenaris on s’originà la Bíblia. El moment culminant va ser el viatge que, del 30 de juny de 1922 al 15 d’octubre de 1923, va fer a l’Irac: “No cal dir com em sent d’emocionat, i disposat a afrontar amb coratge les possibles dificultats en la realització dels meus plans” escrivia a l’inici del seu Dietari.
En el seu interés per conéixer els escenaris de les primeres civilitzacions de la humanitat i descriure els llocs, els costums i els rituals religiosos dels primers capítols del Gènesi, el P. Bonaventura va visitar les ribes del Tigris i l’Eufrates, dos dels rius que es troben a l’origen de la cultura antiga, i també Akerfur, Babilònia, les excavacions d’Ur (pàtria d’Abraham), la tomba del profeta Ezequiel i Nínive. El P. Ubach escrivia d’aquell viatge: “Davant el quadre encisador que m’oferia ací l’Eufrates, m’he lliurat un llarg temps a la seua contemplació, i a evocar les escenes de l’antiquíssima història”.
No cal dir que aquell viatge en camell i en cotxes de l’època van ajudar-lo a conéixer més l’ambient i les condicions de la terra que va originar la narració de la Bíblia.
El 1924 inicià el seu projecte més important: la traducció de la Bíblia al català. Així, i majoritàriament des de Terra Santa, va anar publicant la versió del Gènesi (1926), l’Èxode i el Levític (1927), els Nombres i el Deuteronomi (1928), el llibre dels Salms (1932) i el I i II llibre de Samuel (1952).
En els trenta anys que va estar a l’Orient Mitjà recorregué Palestina, l’Àsia Menor, Grècia i Egipte, escenaris bíblics de l’Èxode, dels profetes i dels Reis, de la vida de Jesús i dels viatges de Sant Pau.
Dissortadament, Alep ja no és aquella ciutat de diàleg entre cultures i religions que va conéixer el P. Ubach. Ara que viu enmig d’un infern, mentre el món “civilitzat” s’ho mira amb indiferència. Per això el desembre de 2021 l’Església de Síria demanava ajuda urgent, “perquè aquí no hi ha futur”. Monsenyor Nidal Abdel Massih Thomas, vicari patriarcal caldeu d’Al Giazira, al nord de l’Eufrates, deia: “set de cada deu cristians emigren”. Per la seua part, el cardenal Mario Zenari deia: “Síria ha estat oblidada, però el sofriment no s’atura i ningú no n’escolta el crit. Es necessiten, com a mínim, 400.000 milions de dòlars per iniciar la reconstrucció, posar en marxa l’economia i retornar l’esperança a la població. És la catàstrofe humanitària més gran de la Segona Guerra Mundial ençà”.
