El llarg camí cap a César Orquín

La primera vegada que vaig sentir a parlar de César Orquín fou amb la lectura d’Els catalans als camps nazis, de l’enyorada Montserrat Roig. D’això fa, com a poc, més de trenta anys. O potser quaranta. Roig parlava bé i mal d’ell segons les opinions que li havien arribat, i com que no era el motiu de l’obra, deixava paleses les dues interpretacions recollides. 

No sé ni quan, ni com, vaig saber que en la novel·la K.L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella, un dels protagonistes era César Orquín, encara que l’autor –que també havia estat deportat a Mauthausen–, li havia canviat el nom. El llibre el tenia, i feia temps que l’havia llegit. Així doncs, em vaig disposar a llegir-lo de nou, sabent ara que Orquín era, en la narració, August. Vaig arribar a la conclusió que era un personatge fantàstic, de faula, i que no necessitava àvia que el lloara.

Per les festes de Nadal de 2017 vaig rebre una trucada telefònica del periodista i historiador Carles Senso, qui havia publicat junt a Ximo Vidal La ignomínia de l’oblit, un llibre que recollia el pas dels riberencs pels camps de concentració nazis. Senso pretenia d’escriure ara un llibre amb la història dels deportats de la Vall d’Albaida, la Costera i la Canal de Navarrés. Volia que jo m’encarregara dels de la Vall. Li vaig dir que sí. 

En buscar informació complementària dels republicans que van anar a parar als camps de la infàmia (havia aparegut en 2013 el llibre Valldalbaidins a Mauthausen, per la qual cosa no es podia copiar i enganxar) em va cridar l’atenció un detall: l’ontinyentí Vicent Gandia Reig havia estat deportat en el Kommando César. El valencià César Orquín tornava a passar per davant meu i, aquesta vegada, sí que va moure la meua curiositat. Necessitava saber si havia estat un heroi o, per contra, un personatge detestable. 

Vaig decidir d’indagar. La primera sorpresa és que no hi havia historiador, investigador o periodista (Roig, Serrano, Pike, Vilanova, Toran, etc.) que en parlar d’ell no deixara escrites les dues versions. A favor seu havien parlat els deportats del kommando, per a qui sense ell no n’hagueren eixit amb vida. En contra, bàsicament hi havia les opinions de Mariano Constante i Francisco Batiste. Aquestes opinions demolidores (pres comú i provocador, sanguinari…) eren de gent que no havien estat amb ell durant la deportació. A més a més, Constante havia estat del comitè de resistència del camp, on tots eren comunistes. Batiste vivia en l’exili a la mateixa població que Constante. Orquín era anarquista, i les diferències entre comunistes i anarquistes foren abismals. Massa coses sospitoses. Alguna cosa em deia que hi havia pel mig un relat que no es corresponia amb la realitat. El tema va quedar aparcat fins a lliurar a la impremta La derrota perpètua, obra que recollia els deportats de les tres comarques valencianes.

El primer que calia fer era documentar-se. Vaig buscar bibliografia que parlara d’ell i va aparèixer un llibre escrit fa una dècada: El Kommando César, d’Ernest Gallart. El llibre estava esgotat, però finalment el vaig aconseguir en una llibreria de vell. L’autor, que no prenia partit en cap moment, feia una recopilació extensíssima de testimonis sobre Orquín, la gran majoria favorables o molt favorables. També n’hi havia alguns de contraris al seu pas per Mauthausen. Malauradament, Gallart no va voler dir res sobre el personatge. És més, no va ni contestar. Ni atendre’m. Ho va fer la seua muller. 

No era el camí. Havia esbrinat el que ja sabia. Del camp de concentració de Mauthausen no existia res, segons m’havien confirmat durant la recent investigació per a La derrota perpètua. Calia buscar en l’arxiu de Bad Arolsen, del llavors International Tracing Service (actualment Arolsen Archives). Com que tots –foren deportats o no– parlaven que havia enviat a la mort a Gusen, des de Redl-Zipf, més d’un centenar de comunistes, calia saber si era veritat o no. Vaig preguntar si hi havia alguna relació, llistat o el que fóra que tinguera vincles amb aquest subcamp. La sort va posar la seua millor cara. Perquè dels últims temps hi havia abundant documentació a l’arxiu, com per exemple, la llista completa de deportats que foren traslladats el 2 de desembre de 1944 a Redl-Zipf, i una troballa extraordinària: el llistat que el 27 de març de 1945 foren traslladats a Gusen, però no solament deportats del Kommando César sinó, també, de la resta del camp de Redl-Zipf, i del kommando de Steyr.

En aquell moment vaig fer partícip Carles Senso del que tenia entre mans. Entre els dos vam anar esbrinant, deportat a deportat, si havia mort algú a Gusen. En acabar, la sorpresa fou majúscula: tots n’havien eixit amb vida. Els morts tenien bona salut. Evidentment, el relat que havia difós el Partit Comunista d’Espanya en acabar la guerra en 1945 i que s’havia mantingut des d’aleshores era un relat mentider. Fals. L’havien acusat sense cap fonament ni motiu en compte de reconèixer-li la gesta.

Vam presentar el treball al premi Ramon Barnils de Periodisme d’Investigació 2018. Tot d’una ens van demanar la documentació per a comprovar-ho i ens van dir que si era cert allò que dèiem, en seríem els guanyadors. Perquè la història era extraordinària. Vam aportar tota la documentació i en desembre de 2018 vam recollir a Barcelona el premi, del qual únicament Vilaweb Ontinyent va informar la nostra comarca.

Pel camí havíem descobert algunes coses més de César Orquín, cadascuna més sorprenent que l’anterior. El pas següent estava cantat: escriure una biografia del personatge. Era una tasca difícil, per com havia estat de polièdric el protagonista i per les diferents versions que existien; però absolutament apassionant. Vam entrar en contacte amb la família, que viu tota (excepte un nét) a Godoy Cruz, al Gran Mendoza, a la República Argentina. I vam bussejar als arxius, des de Rússia, on es troba tota la documentació de les Brigades Internacionals, fins als Estats Units, on hi ha els registres de la Brigada Abraham Lincoln, on havia estat en guerra César Orquín; passant pels d’Àustria, Suïssa, Alemanya, França i Espanya. Vam entrar en contacte amb persones que l’havien conegut i havien tingut un tracte de proximitat amb ell, des de Mendoza, a Houston (EUA) i… València, on viu Mechu Anzorena, una artista el primer lloc de faena de la qual fou l’agència de publicitat d’Orquín. La família ens va obrir, també, l’arxiu personal de César. I ens ha facilitat informació. Fet i fet, César Orquín Serra, el anarquista que salvó a 300 españoles en Mauthausen és una història apassionant però, sobretot, és una narració que posa les coses al seu lloc. La mentida, el relat, no podia durar sempre.  

El llibre apareix en castellà perquè la venda se centralitza a l’estat espanyol i l’Argentina. Queda pendent l’edició en català.