El Llombo, 25 anys d’independència

Ara fa 25 anys, en setembre de l’any 1991, apareixia el primer número de la revista El Llombo. Durant l’estiu l’havíem escrita a maquina i fent fotocòpies –reduint i ampliant–, vam anar maquetant-la encasellant tots els reportatges i totes les fotografies dins les pàgines com si fóra un trencaclosques. Fou un treball esgotador, propi de qui no en sabia. Tant, que al concloure el primer número, teníem seriosos dubtes sobre si el número dos eixiria algun dia.

Aquell primer número duia en portada l’Avenida, com a símbol de tot el barri. L’Avenida, les Cases Barates, la part de fora del Barranquet, el cine Lux, les hortes del Llombo, eren noms que servien per a determinar un lloc inconcret que encara no era el Llombo. Era una fotografia feta a nivell de terra des de la part de dalt. D’aquell número ens quedem ara únicament amb una secció i unes paraules per al present reportatge [el lector podrà trobar la portada i quatre articles més d’aquell número a les pàgines d’aquesta revista]. La secció (que encara perviu, discontínuament) era ‘Gent del barri’. El nom l’havíem pres d’una série de televisió britànica que aleshores feia en la TV3, que l’havia comprada a la BBC, on encara s’hi emet, complides les tres dècades ininterrompudes en pantalla. El primer protagonista fou el poeta i escriptor, i veí del Llombo, David Mira.

En la entrevista, de dues pàgines, li preguntàvem a Mira per una série de temes candents del poble. Un d’ells, la famosa circumval·lació de què ja es parlava, perquè més prompte que tard es faria. La resposta de David Mira no té pèrdua passats 25 anys. Com si la contestació fóra de l’altre dia. Veiem: ‘Comptant amb el pont del Salt del Bou i l’altre pont que fa falta [el de Sant Vicent. Aleshores l’activitat tèxtil el feia molt necessari, molt més que quan s’ha fet], la ronda de circumval·lació és actualment l’obra més peremptòria que té per fer Ontinyent. També cal tindre en compte que si la circumval·lació és la infraestructura més necessària per a la nostra ciutat, el seu traçat i desenvolupament podria significar, a més d’alguns beneficis, problemes per al Llombo’. Senzillament, ho va clavar. Perquè un quart de segle després, el Llombo encara no ha vist resolt el tema de l’enllaç amb la ronda de circumval·lació. Fa falta, o tindre una bola de vidre per encertar el futur –ens consta que no la té– o ser un cap molt clar, en la matèria que siga, per veure per on poden anar les coses. Però això, les anomenades forces vives de la ciutat –que dit siga de passada estan tan mortes com sempre han estat–, eixes que solament estan i se’ls espera, que reviscolen a l’olor de la notorietat, quan hi ha qualsevol prebenda a repartir o un fotògraf per immortalitzar els deu mil milions de moments efímers d’una existència, mai no li ho reconeixeran al bo de David, per una raó molt senzilla, perquè al costat del poeta, escriptor i periodista són uns mediocres. A hores d’ara se’ns passen pel cap més d’una dotzena d’aquests espantalls, tots grans senyors, tots ontinyentins de pro.

El següent número va aparéixer en la primavera de 1992. Si més no, la revista va tindre una seguida en els primers temps. Aquesta vegada el tema de portada era el carrer de les Monges Carmelites i cridaven sobre el mateix que es feia una modificació en el Pla General o seria el caos. Cal dir que 25 anys després no és el caos perquè es va fer l’oportuna modificació tècnica que reclamava el Llombo de fer un carrer ample i no perpetuar el carreró estret i empinat que hi havia aleshores. Cal dir que els responsables de l’Oficina Tècnica Municipal, en un primer moment, ens van titllar de bojos, perquè deien que el desnivell que tindria la nova via seria exagerat.

El Llombo va desaparéixer. Momentàniament. Durant tot un any no se’n va publicar cap número, i quan tornà a eixir ho va fer com a número u de la segona època. Era la primavera de 1993. El següent exemplar que va veure la llum va haver d’esperar-se fins l’estiu de 1994. Aleshores, començàvem a tindre clares certes coses en matèria de comunicació. Com ara que era més important acudir a la cita amb els socis periòdicament que no el nombre de pàgines i no saber quan eixiríem. Així va començar la revista El Llombo a tindre una periodicitat fixa (trimestral) i un nombre de pàgines canviant (d’entre 8 i 48).

Des de l’estiu de 1994 la publicació és trimestral. I no ha faltat a la cita amb els socis, anunciants, polítics, mitjans, col·lectius diversos, cap número. En aquests 22 anys sempre hem anat a més, sense pausa però sense aturar-se. La introducció de la portada a color, l’increment del nombre de pàgines, la maquetació, el fet de canviar de grapada a encolada, cosa que li dona un aire més elegant, la possibilitat a aquells socis que vulguen tindre-la a color per un preu mòdic d’increment… Els reportatges i les entrevistes han millorat en contingut i qualitat. Les activitats fetes per l’Associació de Veïns el Llombo han guanyat un protagonisme capital. També les reivindicacions.

Així és com, consolidant cada escaló que hem pujat, hem convertit El Llombo en la publicació degana de les que s’editen a Ontinyent. Som la més veterana. I la que s’edita amb el menor pressupost imaginable. Modestament, sense grans pretensions, però amb la independència per bandera i com a leiv motiv constant. Una revista digna i independent i que diu les coses clares, pese a qui pese.

Precisament aquesta independència que sempre hem mantingut al llarg de 91 números de la segona època, i dos números de la primera, és la que ens ha fet incòmodes per a una série de gent. També ací han fracassat tots els intents per encasellar-la en una ideologia concreta. Socialista, nacionalista, comunista… Fins i tot pepera. Però no. Independent. In-de-pen-dent. La qual cosa ha evidenciat que són persones de curta mirada i nul·la perspectiva. Sense anar més lluny, el lector que es fixe veurà que abans apareixia en tots els números la publicitat d’una caixa d’estalvis. Posteriorment, solament ho feia a vegades. I des de fa cosa d’uns tres anys, no apareix. Per què? Fàcil, molt fàcil. Perquè a causa de les ingerències patides en un número en què sí que es va anunciar, vam decidir que la publicitat no pagava la independència de l’associació, per la qual cosa vam desistir que l’esmentada entitat tornara a aparéixer a les pàgines de la revista.

Mai, ningú, mai (fora d’aquest cas) ens ha pretés dir –o amenaçar; és més correcte dir les coses pel seu nom, i ‘amenaçar’ es fidedigne de què va passar– que si dèiem certes coses ens hauríem de replantejar d’inserir publicitat com va fer l’entitat financera. Llàstima. Perquè això és no saber el terreny que xafen ni saben què significa: el terreny de la independència, aquell que diu que abans ens n’anem a casa que renunciem a les nostres idees. Llàstima i gràcies. Gràcies als xicotets anunciants, perquè sense ells, probablement no hauríem complit aquests 25 anys.

En honor a la realitat –i cal fer-ho constar perquè en quede constància–, l’Ajuntament d’Ontinyent s’ha portat democràticament en aquest aspecte. Sabem que la revista se la lligen, sabem que la revista moltes vegades els molesta, però deixen fer. Amb Manuel Requena, amb Lina Insa, amb Rafael Portero, amb Manuel Reguart i amb Jorge Rodríguez, els batles que ha hi hagut a Ontinyent en els darrers 25 anys, no han pretés influir en res. Això sí, a hores d’ara, amb la Rodríguezmania que ha instaurat l’Ajuntament arreu els mitjans de comunicació, percebem com un halo d’indiferència pul·lula en l’ambient cada vegada que el Llombo publica i diu qualsevol cosa que no interessa al poder establert. La solució de deixar morir les lletres per inanició dóna bon resultat amb els amics que ha comprat el poder.