El mecànic

Quan eixia del poble he vist el ti Minxeta recolzat a la porta del seu taller jubilat. Parlava amb algú. Després de tants anys encara va vestit amb el pantaló i la caçadora blaus de treball, com si després de fer el barret en la vorera hagués de tornar a entrar per a resoldre la tos d’una moto o la febra d’una bomba de reg. M’ha donat temps de veure que tenia les mans a l’esquena, tocant la paret, i sobre elles descansava el cos, inclinat cap avant, mirant en terra per a centrar-se en les explicacions de l’altre tertulià. Encara du els cabells com quan era jove: lleugerament pentinats cap arrere per a equilibrar la força amb què li creixen tan espigats. De fet, li fosquegen com abans. Habitualment, trobe que no du les ulleres, només se les posa quan ha de mirar alguna cosa de prop. Aleshores, de la butxaca de la camisa també blava, trau una muntura pesant de color carei que li estan tan perfectes que es podria dir que tan sols se les posa per a presumir. 

Minxa encara és un home fort, corpulent, malgrat que no para massa alt. Si hagués nascut en un altre segle, potser també haguera pogut ser ferrer, per ser aquesta una professió lligada al metall i al moviment. No debades, quan algun client treia la Mobylette acabada de reparar, ell eixia uns metres al darrere seguint l’evolució de la moto a les mans del propietari, observant com xafava i els sorolls que feia l’animal, com un ruc o un mul acabat de ferrar a qui comprovava l’equilibri. També és cert que abans es treballava d’una altra manera. Ara, ni els metges, ni els mestres, ni els rectors, ni els mecànics ja no són com abans. Hi haurà qui pensarà que antany eren millor, o que, al contrari, ho són ara. No ho sé, però de segur que eren diferents, i això, potser, xoca a aquells que viuen la vida amb una melangia perpètua.

En el món en el qual ell habitava -o habita- no existien els luxes i totes les coses havien de tindre la seua explicació de ser, d’estar o de paréixer. Supose que ser mecànic en un poble rural donava molta responsabilitat a l’ofici. Aleshores, les escoles de mecànics, almenys a les que tenia accés una persona com ell, devien ser molt elementals i segur que un bon mecànic hauria de ser-ho per vocació. Hauria, doncs, de desenvolupar unes habilitats basades en l’atracció secular pels enginys, i possiblement ell ho féu quan era un xiquet que començava a fixar-se en els rodaments i les rosques de la bicicleta d’algun amic de família més acomodada.

Antonio Minxa sempre ha tingut el taller baix de sa casa. El recorde com una mena de paral·lelepípede allargat que anava des de la portella fins al banc on tenia les ferramentes. En una vora de la taula de treball tenia el serjant de ferro que semblava el cap d’un animal amb unes mandíbules obertes i lluents de tan tocat, de tan gastat com estava. L’ordre amb què penjaven les claus, els tornavisos de totes les mides o les claus angleses tan pulcres i primmirades era rigorós i perfecte. No hi havia cap rosca sense caragol, cap rastre de greix sense sentit, i al taller no hi sonava  tampoc cap martellada debades.

Segurament deu ser una impressió meua que aquest mecànic sempre ha conviscut amb una bona proporció de malenconia, amb un cert estoïcisme que l’ha dut a conrear una dignitat a prova d’haver d’abandonar aquest món en qualsevol moment i sense més explicació. Potser per això el seu tarannà s’ha mantingut ferm al llarg dels anys, com si les gràcies i les desgràcies que l’han anat assaltant no foren més que detalls passatgers que a penes han esguitat la seua tenaç missió. Supose que de tant en tant encara continuarà fent favors a algun dels seus contemporanis si li toquen la porta amb la cavalcadura baldada. Aquest deu ser el motiu pel qual hui l’he vist a la porta del taller, com cavil·lejant la millor forma de curar alguna màquina, tal vegada perquè dure més enllà del que ell puga arreglar-la en un futur. Per això deu estar tan acostumat a recolzar-se amb les mans creuades contra la paret per a escoltar, i també, per això, m’ha fet l’efecte de tornar-lo a haver vist per uns instants quan era jove.