10.09.2016 - 23:05
Ell ho té claríssim: parla el valencià del carrer, del carrer d’Ontinyent, d’una manera fluïda i el parla sempre que li parlen en valencià. Quan li parlen en castellà, com és molt ‘normal’ i ‘educat’ contesta en castellà, i prou. No vol problemes. Quan va a València o a Alacant no vol tindre problemes tampoc i usa d’entrada el castellà com sap que fa la gran majoria dels qui treballen i viuen a les nostres capitals més grans. Quan parla amb una persona estrangera parla en castellà, com toca, diu ell, encara que la persona estrangera sàpiga parlar, llegir i escriure el valencià com si hagués viscut ací tota la vida.
Amb el meu amic podem parlar i entendre’ns de dèficit fiscal, d’infraestructures, del corredor mediterrani, de democràcia de debò i no tan sols nominal, de les pensions, d’educació, de sanitat i dels problemes de finançament que té el País Valencià. I quasi sempre estem els dos d’acord. Fins i tot estem d’acord moltes voltes en parlar de la llengua, però no coincidim quan discutim dels problemes que té encara el valencià. ‘Que no està bé?’, em pregunta. ‘Ja s’ensenya a l’escola, teníem televisions i ràdios i diaris en valencià i dins de poc els tornarem a tindre, a internet va prou bé, fins i tot el menú del meu mòbil el tinc en valencià’, diu. Jo li raone que això no és encara normalitat. Els jutges que se suposa que ens imparteixen justícia no tenen obligació d’entendre el valencià i les institucions de l’estat no han assumit que el valencià també és seu i això ens discrimina permanentment. A més, els productes del supermercat majoritàriament no són en la nostra llengua, com tampoc els joguets. Quantes pel·lícules es poden veure en valencià? Quantes medecines tenen el prospecte en la nostra llengua? Quantes misses es diuen en valencià? Espanya no és democràtica i respectuosa respecte de les altres llengües. Un estat autonòmic ben governat ens hauria permès que la nostra llengua esdevingués una llengua normal i que els seus parlants fórem tractats com a ciutadans de primera categoria per l’estat que se suposa que ens ha de defensar. L’estat hauria de ser el primer que respectara la Constitució com tant exigeix als altres que la respectem. Però no, des de la Transició cap govern de Madrid no ha tractat la nostra llengua com una llengua oficial, com hauria de fer, ans el contrari. Per a Madrid les llengües de la perifèria són simple folklore, i si deixaren d’existir, per a ells seria un descans. I no només ignoren la seua obligació amb les altres llengües minoritzades de l’estat, sinó que fan tots els possibles per dificultar-ne l’ús normal i l’aprenentatge als centres escolars. El cas valencià ha estat un criminal exemple durant els vint anys de govern del Partit Popular: han potenciat i afavorit l’augment de l’ensenyament concertat, quasi sempre reticent a normalitzar a les seues aules la nostra llengua, han fet i fan tots els possibles per acabar amb els programes d’immersió lingüística a les escoles, han tancat Canal 9 i Ràdio 9 i prohibit TV3 i Catalunya Ràdio, han permès, quan no obligat, la desaparició de diaris i revistes en valencià, els únics mitjans que teníem per poder veure programes, escoltar, llegir en valencià. Però, a més de tot això, encara patim una llarga sèrie de discriminacions lingüístiques.
El meu amic i jo fins i tot hem parlat de la independència de Catalunya. Ell està en contra, però no per principi. Diu que com a demòcrata que és pensa que qualsevol país de l’estat té dret de marxar si així ho volen els seus habitants, que al segle XXI no hauria de caldre fer una guerra com quan no estàvem civilitzats; però culte i documentat com és i llegidor de diferents mitjans de comunicació, sap que si se’n va Catalunya, ‘la principal mamelleta d’Espanya’, diu, als valencians ens tocaria ocupar el seu lloc per a abastir als espanyols de tot el que demanen, i ens xuclarien la poca sang que ens queda. El meu amic, estic segur, un dia començarà a no ser ni tan ‘normal’ ni tan ‘educat’ com ara.
