El món al revés

El món al revés és el títol del llibre de Fina Girbés i Cèsar Barceló publicat per Andana Editorial. Però també podria ser la síntesi que explicaria la vertiginosa caiguda del Sr. Pablo Casado, president fins fa poc del PP. I és que pel simple fet de demanar explicacions a la Sra. Díaz Ayuso, en relació amb el treball del germà de la presidenta de la Comunitat de Madrid (com a intermediari en l’aconseguiment de mascaretes), el Sr. Casado ha acabat dimitint, ja que les explicacions que demanava no només no se li han donat, sinó que a més li ha eixit el tret per la culata.

El papa ha elogiat diverses vegades els polítics quan aquests entenen la política com un servei a favor dels ciutadans, i més encara a favor dels més desvalguts. Però la defenestració del Sr. Casado demostra que la política (i no només al PP) es regeix per la llei de la selva, amb una gossada de personatges que estan a l’aguait per a atacar-se mútuament. I posa de manifest la tan coneguda expressió que a la vida hi ha “amics, enemics i companys de partit”. I aquests últims, són els més ferotges.

La caiguda vertiginosa del Sr. Casado no s’hauria produït si els polítics deixaren de banda els seus egos, enveges, orgull, recels, desconfiances i revenges.

Encara que semble mentida, el Sr. Casado ha perdut la confiança del seu partit, senzillament per una cosa tan sensata com intentar esbrinar si el germà de la presidenta Isabel Díaz Ayuso havia comés alguna irregularitat amb la comissió que va cobrar per la gestió per a aconseguir màscares en plena pandèmia. De fet, l’interés del Sr. Casado era més que legítim, si tenim en compte que alguns “comissionistes de les màscares, gastaven els diners públics” en luxes.

El més curió de la dimissió i de la caiguda, és que confirma la teoria del món al revés. I és que ha estat ell el censurat (i el seu secretari general), pel simple fet (del tot normal), d’haver intentat esbrinar si hi hagué corrupció o, com a mínim, una actitud poc ètica per part del germà de la Sra. Díaz Ayuso.

Al contrari, davant l’opinió pública, la presidenta de Madrid (i el seu germà) han quedat com a víctimes, i per art de màgia han eixit airosos d’aquesta “vendetta”. Fins i tot hi va haver manifestacions contra el Sr. Casado i a favor de la Sra. Díaz Ayuso, a causa de la fe cega i la plena sintonia (i fins i tot veneració) dels militants del PP en la presidenta de Madrid.

Paradoxalment, els barons del PP que havien donat suport al Sr. Casado en el congrés de 2018, s’han posat al costat de la presidenta Díaz Ayuso i contra el president del seu propi partit i del seu secretari general, sense saber si els fets que el Sr. Casado volia investigar tenien algun fonament o no.

És evident (per més irracional que semble) que el Sr. Casado que estava esperançat a esbrinar aquest afer, no només no ho ha aconseguit, sinó que ha estat ell mateix qui n’ha eixit escaldat. A l’ex-president del PP no li ha anat com ell s’esperava, sinó tot el contrari, ja que el seu intent per saber si el germà de la presidenta de Madrid havia actuat correctament ha desembocat en un desenllaç decebedor, que, per increïble que semble, ha posat fi a la vida política del Sr. Casado i del Sr. García Egea.

El papa Francesc, a l’encíclica Evangelii Gaudium, defensa l’activitat política, ja que “és una altíssima vocació, una de les formes més precioses de la caritat, perquè busca el bé comú” (EG núm. 205). I a l’encíclica Fratelli tutti, el papa demana als polítics que milloren la política, perquè estiga sempre “al servei del veritable bé comú” (núm. 154). I per això diu que no hi pot haver “un camí eficaç cap a la fraternitat universal i la pau social, sense una bona política” (núm. 176). En aquesta mateixa encíclica, i concretament al capítol 5 (“La millor política”), el papa dóna unes pautes per als polítics (núm. 177, 178 i 179) perquè l’acció política no se sotmeta a l’economia ni a la tecnocràcia, perquè es busque el bé comú i lidere els canvis, convocant els altres.

Estic segur que en la seua guerra (a mort), el Sr. Casado i la Sra. Díaz Ayuso no han tingut en compte les paraules del papa, que convida a buscar, per mitjà de la política, el bé dels ciutadans, sinó que el Sr. Casado i la Sra. Díaz Ayuso s’han deixat portar per enveges, recels, odis o desconfiances.

Però el que més m’ha sorprés, com he dit abans, és que el Sr. Casado, que pretenia saber la veritat sobre la comissió del germà de la presidenta de Madrid, és qui ha eixit perjudicat. I pel contrari, la Sra. Díaz Ayuso ha eixit indemne d’aquesta picabaralla. I a més reforçada, guanyant el pols que ha tingut amb el fins ara president del PP.

D’una manera sorprenent, el Sr. Casado ha quedat desautoritzat pel seu propi partit, malgrat la seua carrera meteòrica: president de NNGG el 2005 (a 24 anys), diputat a l’Assemblea de Madrid el 2007, i diputat al Congrés en les legislatures X, XI, XII, XIII i XIV i president del PP des del 2018.

Davant tot això, hem d’acceptar que s’ha tancat un cas, com a mínim, fosc, com creia el Sr. Casado, a qui no ha quedat cap altra opció que fer un pas al costat, i deixar l’escó, la presidència del PP, i fins i tot la política activa.

Sic transit gloria mundi.