04.02.2016 - 20:45
|
Actualització: 04.02.2016 - 21:45
A Josep Lluís Bausset, gran cronista de la pilota valenciana i pioner de la ràdio en valencià.
El Mural del mes de febrer fa una aproximació al ric, extens i polièdric món de la pilota valenciana des de diversos vessants: la promoció de l’esport de base des de la Federació, les escoles i els clubs. La formació al centre d’especialització, la vigència vibrant dels seus jugadors, els mites i les llegendes, la posada en valor dels trinquets i sobretot el repte de crear nous corrents de comunicació que seduïsquen al públic del present i el futur.
La pilota valenciana és més que un esport: és la vida a peu de carrer. És la identificació amb el fet de ser valencià. Les imbricacions entre llengua i pilota són intenssísimes i variades segons les comarques. El valencià ha sigut sempre la llengua del joc de pilota i fins els anys 50 els trinquets eren un dels fonaments de la sociabilitat valenciana. No és cap casualitat que en els llocs on ha retrocedit la llengua han desaparegut també els trinquets. Trinquets i carrers configuraven la plaça del poble on es construïen prestigis i reputacions. Així ho explica el lletraferit Víctor Labrado, autor de l’obra ‘No mataràs’ (Bromera). Un dels últims exercicis de literatura que hi ha hagut darrerament per retratar la vida d’un mite del raspall, Pepe el Carinyo de Rafelcofer, jugador en els anys 30 del segle passat, l’època contemporània de més entronització dels pilotaris: el nen de Murla, Malonda d’Oliva o Godofredo de la Font, en són alguns dels noms destacats.
En el Mural sentireu les veus de personatges i llegendes del món de la pilota. Les d’abans: Rovellet, Malonda, Fredi o Genovés. I les d’ara: Soro III i Puchol II. Dues generacions diferents de pilotaris. Els primers mostren el seu amor per l’esport i evoquen moments de glòria; i els segons afirmen que estan més formats acadèmicament que abans, tot i que els seus predecessors eren molt més rics. I és que la situació professional dels jugadors de cartell és una de les urgències que cal reorientar per dignificar-los. La pilota depén dels recursos públics i quan les subvencions no arriben i els patrocinis cauen es produeix l’enfonsament. Ha sigut un empresari qui ha fet el miracle comprant la catedral de la pilota i fent un préstec personal sense interessos perquè els jugadors puguen cobrar. José Luís López, l’amo del trinquet de Pelayo explica com va transcórrer el procés de compra del buc insígnia de la pilota fins que l’administració puga adquirir-lo i passe a ser de titularitat pública. Des de la Direcció General d’Esports, Josep Miquel Moya afirma que hi ha un milió d’euros per a la remodelació i millora dels trinquets ja existents i 4000.000 més per enllestir les infraestructures bàsiques que envolten el trinquet del complex inacabat de la Ciutat de la Pilota. Moya dibuixa en El Mural el full de ruta a seguir. Per donar estabilitat a l’esport s’ha constiuït una comissió de treball on tots els estaments hi estan presents amb l’objectiu de crear una fundació.
No hi ha pilota sense travesses? Sobre la tradició arrelada de les apostes i els canvis que s’han de produir en el segle XXI per tal que la pilota reviscole i torne a tindre el protagonisme que es mereix, en parlen trinqueters com Balduino de Llosa de Ranes i gent imprescindible dels clubs com Vicent Malonda d’Oliva.
L’esport o el joc de pilota ha arribat a tindre més de vint modalitats. El professor de sociologia esportiva, Víctor Agulló, ens fa de guia pels indrets de la nostra geografia i ens instrueix sobre els seus orígens fa més de 700 anys en terres valencianes i com ha sigut l’evolució fins els nostres dies.
L’ecosistema de la pilota hui en dia té tres eixos que se sustenten des de la promoció de l’esport de base: l’escola i els clubs, els aficionats i els jugadors professionals. Tres ingredients que es retroalimenten. La Federació de Pilota Valenciana que depén de la Generalitat, n’és una pota fonamental. Gestiona el programa Pilota Escola en 321 centres educatius i el Centre d’Especialització de Pilota, CESPIVA, la pedrera dels jugadors del futur. També coordina la selecció valenciana en les partides de pilota a nivell internacional. Tota aquesta estructura potencia l’afició. Un públic necessari per omplir els trinquets. Per a seduir-lo cal que les partides siguen visibles. Una visibilitat transversal que només li la pot donar una ràdio i televisió públiques que siguen capaces de tractar el nostre esport al mateix nivell que la Champions League. Actualment, la presència de la pilota en els mitjans de comunicació està servida amb comptagotes. Només el diari digital Pilota Veu es dedica exclusivament a informar-ne. El seu lema, ‘la pilota és més que un esport’, ens mostra el camí a seguir a través del seu impulsor, Ricard Sentandreu. En aquest sentit hi ha qui clama per un activisme al ciberespai. Helena Malonda, de la nissaga dels Malonda d’Oliva, demana que ens envisquem a les xarxes socials perquè del tuit al trinquet hi ha només un pas.
Aquest Mural radiofònic és un trinquet il·lustrat amb les veus dels marxadors, feridors i jugadors d’escala i corda i de raspall; dels professors i els alumnes; i també de les dones que hi juguen i de les mares de figures com Waldo. És El Mural de les ‘Cançons al dau’ una iniciativa de l’empresari Lluís Planes per unir la música i l’esport . Els sons que ens endinsen en un univers polièdric resseguint l’activitat dels centenars de clubs; mostrant interés per la nova càtedra universitària de la pilota valenciana; posant en valor el patrimoni arquitectonic dels nostres trinquets i la creació artesanal mil.lenària de pilotes de vaqueta i didals. La pilota valenciana és BIC, Bé d’Interés Cultural, i és el moment de reivindicar a les institucions públiques que tinga un futur sòlid.
Tots tenim l’esperança i al mateix temps el deure
de posarhi la carn, l’esperit, la consciència,
en aquesta empresa molt més que identitària,
perquè apel?la al proïsme i ens exigeix el màxim
per tornarnos l’orgull de ser, precisament,
el que encara no som: valencians de ple dret;
ens hi juguem la Vida. Ja ho deia el rei en Jaume
fa gairebé vuit segles: «Vergonya, cavallers,
vergonya!». Ja no hi ha camí de tornada.
Cal fer-hi les travesses, apostar fort pels rojos
o pels blaus. Va de bo, cavallers, va de bo!
(Raspall, de Juli Capilla. Editat per Bromera.
XXVII Premi Roís de Corella de Poesia Ciutat de València)
