El Museu Joan Fuster

Una visita ràpida a l’Alcúdia m’ha fet conèixer el Museu Joan Fuster, a Sueca. Ja fa temps, l’amic Francesc Pérez i Moragon em va escriure per convidar-me a visitar-lo. I és que si bé la inauguració oficial va ser el dia 25, dos dies abans, em deia Pérez Moragon, s’havia programat una visita per als fills dels amics de Joan Fuster.

Amb les meues germanes, dilluns 23 vaig anar al mític número 10 del carrer de Sant Josep de Sueca, on tantes vegades havia acompanyat mon pare per conversar amb Fuster. Feia molts i molts anys que no hi havia tornat. Recordava aquelles tertúlies amb l’assagista de Sueca, quan jo de menut quedava admirat d’aquells dos homenots, Fuster i mon pare, que parlaven i parlaven de coses que jo, al principi, no entenia. Pacientment vaig anar descobrint que darrere aquelles converses hi havia una gran amistat i una passió que compartien tots dos: la llengua i el País.

En entrar a la Casa Museu dilluns passat, amb l’habitatge del costat d’on vivia Fuster i sa casa, vaig veure amb goig la muller del professor Josep Iborra (gran amic de mon pare i de Fuster) i els seus dos fills, i també, entre més, la germana i els nebots de l’amic Josep Garcia Richart.

Francesc Pérez i Moragon ens va rebre amb una sol·licitud extrema i ens va anar ensenyant el Museu Fuster, d’una gran dignitat i construït tot ell amb molt bon gust. La magnífica pintura de Manolo Boix, amb un Joan Fuster en la plenitud de la vida, els seus llibres, una carta de mon pare (de finals dels anys quaranta si no recorde malament) i la resposta de Fuster, fulletons ben exposats, fotografies, els compactes al pis de dalt… I sobretot el racó que jo recordava, al costat de la llar, on Fuster en la seua butaca i mon pare (i jo de ‘convidat’) passaven llargues hores conversant.

Fuster i mon pare es van conèixer els anys quaranta a la pensió del carrer de la Mar de València, on tots dos s’hostatjaven: mon pare perquè feia classes al Cap i Casal i Fuster perquè hi estudiava Dret. Com que Fuster era molt reservat, pràcticament no intervenia en les converses a l’hora dels àpats dels hostatjats a la pensió ‘clorofil·la’ com l’anomenava mon pare, ja que només hi havia verdures i, de carn, poca. Més d’una vegada Fuster i mon pare havien coincidit en una llibreria de vell i d’aquesta manera, per l’afició als llibres, nasqué una amistat que durà tota la vida. De Fuster és el qualificatiu de ‘subterrani’ que dedicà a mon pare en un article a la revista Qué y donde el 1984.

Recorde que, com que Fuster no obria la porta a tothom, li havia dit a mon pare com havia de trucar (no recorde si a la porta o bé a la finestra de sa casa) perquè ell reconeguera qui era i d’aquesta manera, obrir-li.

De la correspondència de Fuster amb mon pare, que vull digitalitzar per tal que estiga al museu, hi ha unes quantes cartes des dels anys quaranta als noranta.

En una carta Fuster feia referència a la Flor Natural que va guanyar Xavier Casp i al sopar que li farien en homenatge. En una altra envia a mon pare el seu quadern de poemes ‘Sobre Narcís’, demanant-li que no el donara a conèixer ja que tenia pocs exemplars i no podria donar-ne a tots els amics. Fruit de la seua amistat (i de la seua ironia) li escrivia a mon pare al final de la targeta: ‘Em nego rotundament a explicar els meus versos; si n’hi ha alguns que no els entens, et fots.’

També hi ha una carta del 23 d’abril de 1951 felicitant mon pare pel seu casament, que seria el 28 dels mateix mes i donant-li l’enhorabona ‘perquè després de la benedicció del capellà, entres en la categoria d’homes feliços i respectables’. Evidentment li deia que no faltaria al casament que es va celebrar, en valencià, a l’Alcúdia i que el seu regal ‘modest i bibliogràfic t’anirà més endavant’.

En diverses cartes i també en telegrames, Fuster acordava la data per veure’s amb ell i amb els amics que mon pare portava a sa casa (com Ramon Trullenque, Santi Vallès o Daniel Miquel) o bé per anar a sopar.

Encara hi ha, entre moltes altres cartes, una altra que li envià a mon pare amb un poema seu dedicat a Sant Vicent Ferrer, ‘Apocalíptic en llegir uns sermons seus’, d’abril de 1949:

“Encara, sobre els segles, ens desperta
la pietat tan dura del teu crit,
com una mà roent de sobte oberta
contra el límit o vol del nostre pit.

Encara, aquell convit a l’esperança,
perdura, amarg, colpint-nos vida endins,
i al teu gest habitat de confiança
seguim trobant els despullats camins.

 Encara creix i tempta i ens demana
el teu combat fet carn de pensament,
Mestre Vicent, en l’alta i casolana
paraula, a posta afany impacient.

I encara, sota el vent de la temença
que encens inestroncable en cada cor,
saps convocar-nos l’enyorança immensa
de més penediment en goig de plor! ”

El Museu Joan Fuster, que com ens recordà Pérez i Moragon no és cap magatzem, ha de ser un lloc perquè les generacions que no han conegut el nostre amic puguen descobrir el més gran pensador valencià del segle XX. Ha de ser un lloc per a l’estudi de l’obra de l’assagista de Sueca, proscrit per la dreta analfabeta del nostre País i no reconegut com cal per un Consell del País Valencià que va malbaratar la seua força i la seua majoria absoluta, en temps del president Joan Lerma, per la por i la covardia davant el blaverisme. Un blaverisme que no anava amb bromes, ja que va atemptar violentament contra Joan Fuster. Un terrorisme que, per altra part, mai va ser perseguit com hauria d’haver-ho estat.

Tant de bo que el museu siga un homenatge al nostre assagista més universal i també un lloc per recordar i estudiar l’obra immensa i valuosa de Joan Fuster.

El Museu Joan Fuster ha de ser, com escrivia fa uns dies al diari Avui l’escriptora Isabel-Clara Simó, un lloc per redescobrir ‘la seua intel·ligència, la seua esmolada manera d’escriure, els seus vastos coneixements i la seua aspra cordialitat’ que ‘van ser de tal magnitud que podem afirmar que ell va refundar el País Valencià’. Per això aquest Museu ens ha d’ajudar a ‘fascinar-nos de nou amb l’esperit de Fuster’.