El mussol

La casa del cantó ha tingut la seua història, vulgar, això sí. Però supose que ha valgut d’excusa perquè uns germans es barallaren, fa ja anys, i es quedara buida, emmudida, amb aquell posat que es fixa a les cases quan s’abandonen mentre s’allarguen els pleits o els viatges llargs. Les finestres es mantenien tacades com uns ulls clucs i la persiana de la porta es deixava desenrotllada fins al portal. En aquells dies d’aparent abandó, els papers perduts, la pols i les fulles seques trobaven els seus racons entre els angles de la portalada, entre els ampits. Les teranyines cosien qualsevol escletxa com si la casa necessitara una quietud espiritual, un silenci compassiu que contrabalançara el cruiximent dels germans que la casa veié créixer des de menuts. Aleshores, els teuladins eren els únics que campaven al seu aire per la teulada i feien nius a la cornisa.

El temps ha fet més que passar i malgrat que un dels dos hereus es quedà amb la casa, tots dos moriren de vells sense tornar a veure la porta mai oberta. Imagine la mort d’un dels dos, capaç d’acaparar tot el dolor possible convençut que era un bé que la seua enveja no podia deixar perdre; la de l’altre, degué ser una mort solitària, entre cares desconegudes, desvalgut i ranquejant com havia viscut.

Però d’un dia per l’altre arribaren els obrers i amb el sotrac somort de les masses començaren a tombar els barandats, a treure els enderrocs com si estigueren netejant-li la tosca dental a un cadàver que havia de ressuscitar. En pocs mesos canviaren la teulada i la façana, sense tombar les parets de càrrega, ubicaren la porta a l’altre carrer, més ample, perquè és una casa cantonera. Renovaren les reixes, posaren pis nou, canviaren els marcs de les finestres i obriren un balcó llarguíssim. Però de bell nou, la casa es tancà amb pany i clau. Sense més explicació. Hom podia imaginar l’atmosfera carregada pels bafs de pintura encara tendra formant remolins fantasmagòrics de frustració. Pel poble es comentava que, ara, eren les dues filles del vell avariciós les que estaven en pleit per a veure qui es quedava amb la casa. Segons es deia, la germana menuda que es creia amb el dret d’heretar-la fou qui manà fer la reforma amb presses i correres, com si avançant-se a l’altra germana reafirmara el mateix dret que mostrà el pare en el seu dia. I així, tancada, entretenint la curiositat dels parroquians, ha estat la casa perquè les dues filles, que viuen fora, tampoc van donar mai detalls estridents del litigi. Únicament els anys i, de bell nou, la pols, les fulles seques i les teranyines han cicatritzat els fets i les paraules de l’herència com si el silenci fóra una part important del dot.

Fa poc, es comentava que la casa s’havia venut a uns forasters, com si la propietària, una vegada reconeguda com a legítima hereva, volguera despallussar-se d’una maledicció. Algun cap de setmana s’han vist les finestres obertes, com si estigueren netejant per a posar-s’hi a viure. Després, un camió de mudança hi va descarregar mobles i els llums brillaren a poqueta nit mentre els fusters treballaven polint la fusta. Però després s’ha dit que és la filla que viu a Madrid qui l’ha enllestida per a passar les vacances i algun cap de setmana perquè, els que la coneixen, diuen que enyorava molt el poble. Així deu ser perquè ja he vist el matrimoni entrar i eixir de la casa. Quan m’he topat amb ells, els he saludats obviant les canes, els temps i les intrigues. La base de la seua alegria -segons diuen- rau en les vistes que des del balcó tenen de la muntanya, que això és un luxe: la vida, el poble.

Ara, doncs, la casa està intermitentment tancada, o oberta. Quan menys ho esperes veus la parella, i molt de tant en tant el fill, que ja és un home, que els acompanya. Sovint ixen al balcó i es recolzen en la barana que mantenen neta com una patena. He vist que el marit ha instal·lat un espantall en forma de mussol a l’extrem d’una perxa tan llarga com una canya de pescar. L’ha falcat com si estiguera sobre la teulada. És un mussol groller, amb un cap giratori que ben bé sembla el barret d’un samurai. He estat mirant-lo i quan li frega una ràfega d’aire fa un capcineig parkinsonià, incontrolable, que no quadra amb les fortes urpes d’ungles negres i els ulls oberts com llunes plenes. És com un mussol nival, jaspiat de blanc i de muscles grisos. Però sembla que els teuladins s’han adonat que l’esperpent és una rapaç de joguina i no li tenen gens de respecte. Al principi, rondaven pels voltants de l’ombra que projectava el mussol, en una cautelosa aproximació envers la novetat. Ara, estan, com sempre, feliços. Fan que piquen les teules i quasi que el toquen amb les ales burletes. Al capdavall, són els únics exempts de rancúnia encara que, de tant en tant deixen, caure engrut i alguna ploma enutjosa.