El Nadal que hem perdut

Ara resulta que també tenim elfs. Ja saben: eixes criatures nòrdiques diminutes amb poders màgics que fan enviscades per tota la casa a les nits, quan els menuts dormen. Així, que si no en teníem prou amb el Halloween, el Black Friday, el Cyber Monday,  el Pare Noel i els arbres de Nadal, ara també tenim la màgia dels elfs. Per no parlar de tota la parafernàlia lumínica que, des que l’encenen a primers de desembre, actua com a reclam d’un consumisme desenfrenat.

Els que tenim una certa edat recordem amb nostàlgia aquelles festes de Nadal de la infantesa, quan amb poca cosa ens conformàvem i ho passàvem bé. Aquells dies, Nadal devia començar també amb el sorteig de la rifa, però d’això no me’n recorde massa bé perquè no em va tocar mai. Però sí que recorde els rastres de llanderoles que arrossegàvem els xiquets amb una corda llarga pels carrers del poble, amb gran soroll, per a atraure l’atenció dels majors que estaven a la vora del foc dins de casa.

També recorde els pessebres que muntàvem any rere any, amb les figures de fang curosament guardades en caixes de sabates. Les figuretes creixien en nombre cada any: un any uns pastors i uns borreguets, l’altre el castell d’Herodes, al següent un pontet,  etc. Em vénen al cap la molsa que buscàvem a la serra per a fer-lo més autèntic; les pedretes per a fer els camins o apuntalar els bancals; les terres de diferents colors; el cagaferro per a fer les muntanyes per on venien els Reis guiats per una estrella; la neu de farina i el riuet de paper de plata… D’entre tots els pessebres, els més màgics i autèntics eren el de l’església parroquial i el que feien els frares del convent dels caputxins.

En la Nit de Nadal no faltaven mai unes xulles amb allioli i un tros de cansalada entreverada, torrada amb les brases del foc, perquè no hi havia un Nadal vertader sense la llar encesa i la xumenera a cada casa. La botella de sidra i la barra de torró. Els pastissets de moniato i sagí, i els polvorons. Poc més, i ja era molt. Després de sopar cantàvem unes nadales i de pressa ens n’anàvem a la missa del Gall,  al final de la qual besàvem els peus del Jesuset. Les estrenes dels avis, dels padrins i dels oncles eren tota una tradició. Llavors el ritme de la vida era molt més assossegat: no hi havia cotxes i els carrers estaven per asfaltar. La televisió encara no ens havia colonitzat i érem éssers innocents.

La vespra de Reis deixàvem un cabàs de palla i garrofes en una finestra de casa perquè els cavalls reials reposaren forces, mentre els menuts acompanyats dels pares i mares esperàvem a la placeta del Convent de Loreto la cavalcada reial. En acabant repartien els regals pels carrers, al mateix temps que l’àvia Teresa buidava el cabàs, escampava unes garrofes i un poc de palla per terra, i ens feia creure que els reis havien acabat de passar mentre nosaltres tornàvem a casa. ‘Ti-ro-ri, ti-ro-ri, senyor rei, ja estic ací; les garrofes i la palla per al seu rosí, i les coses bones per a mi, per a mi!’. La cistella amb un bescuit de la meua àvia Emília no hi faltava cap any. També recorde els joguets que ens duien els reis i que, al cap d’unes setmanes, desapareixien per a tornar de nou l’any següent, embolicats amb un paper diferent.

Ara tot transcorre molt de pressa: encara no hem pres les postres i els joves ja estan canviant-se per a eixir de marxa. Els costums han canviat radicalment. I fins i tot quan proposes a  classe de guitarra que assagem unes nadales de tota la vida, en valencià o castellà, a tots els entren picors i desficis com si estiguérem afectats per la malaltia del laïcisme mal entés. Tal com van les coses, si no preservem les nostres tradicions, com ara les nadales alcoianes, el Betlem de Tirisiti o el pessebre més gran del món com el de Xàtiva, en pocs anys acabarem sent una sucursal més dels Estats Units.

Diuen que abans, per Nadal feia més fred que ara. No obstant això, per a mi aquest Nadal farà més fred que mai perquè, a més de perdre lentament, any rere any, els records d’infantesa mentre enyore els qui no hi són, aquest Nadal no tindré ma mare i amb ella se n’aniran els records de xiquet que em quedaven. Sí, enguany estaré un poc més sol, i recordaré la gelor del seu front i les seues mans en l’últim adéu.