25.10.2019 - 18:47
|
Actualització: 25.10.2019 - 20:47
En el marc del Sínode de l’Amazònia, que s’acaba aquest diumenge 27 d’octubre, quaranta bisbes van firmar a les catacumbes de Santa Domitil·la el nou Pacte de les Catacumbes durant l’Eucaristia presidida pel cardenal Hummes. Aquest text, que busca fer realitat una Església amb rostre amazònic, senzilla, pobra, profètica, servidora i samaritana, vol recordar el Pacte de les Catacumbes, firmat el 16 de novembre de 1965, a punt d’acabar-se el Concili Vaticà II i en què els signants propugnaven una Església més fidel a Jesús de Natzaret.
En el text, ‘els participants del Sínode Panamazònic’ manifesten ‘l’alegria de viure entre nombrosos pobles indígenes’, amb els quals ‘hem experimentat la força de l’Evangeli que actua en els menuts’. Els bisbes signants manifesten també que ‘el trobament amb aquests pobles ens convida a una vida més simple de compartir i gratuïtat’.
Aquest nou Pacte de les Catacumbes recorda ‘amb gratitud els bisbes que a les Catacumbes de Santa Domitil·la’, al final del Concili Vaticà II, ‘firmaren el pacte per una Església servidora i pobra’.
En el primer punt d’aquest text, els membres signants del nou Pacte es comprometen a ‘assumir un compromís per defensar la selva amazònica’, ja que reconeixen ‘que no som amos de la mare terra’. Per això d’aquest text naix el compromís de fer realitat ‘una ecologia integral’.
El nou pacte també vol ‘renovar l’aliança de Déu amb tot el que ha estat creat’, i també ‘renovar en les nostres Esglésies l’opció preferencial pels pobres’.
Els signants del pacte es comprometen a ajudar els indígenes a ‘preservar les seues terres, cultures, llengües, història i identitats’, per això insten a ‘abandonar la mentalitat colonialista, acollint i valorant la diversitat cultural, ètnica i lingüística’ dels pobles. Pense que aquest punt hauria de fer reflexionar els nostres bisbes i preveres, que no només no preserven la nostra llengua i la nostra cultura al si de l’Església, sinó que menyspreen la riquesa cultural i lingüística dels valencians, actuant amb una mentalitat colonialista.
El nou pacte denuncia ‘les formes de violència i agressió contra els drets dels pobles indígenes, la seua identitat i formes de vida’. Per això defensa ‘la novetat alliberadora de l’Evangeli de Jesucrist en l’acolliment a qui és diferent’. Aquest text també proposa ‘caminar ecumènicament en l’anunci de cultura i alliberador de l’Evangeli’. Precisament, harmonitzar fe i cultura al País Valencià és encara una assignatura pendent de l’Església Valenciana.
Un altre punt fonamental és la importància d’establir a l’Església una ‘forma de vida sinodal’, perquè ‘els representants dels pobles tinguen veu i vot en les assemblees diocesanes i en els consells pastorals i parroquials’. Per això els signants d’aquest text es comprometen a reconèixer ‘els ministeris eclesials ja existents en les comunitats’. A més, els pastors de l’Església volen fer efectiva en les comunitats cristianes que els han estat confiades ‘una pastoral de presència’, no de visita, per assegurar-los ‘el dret a la Taula de la Paraula i de l’Eucaristia’. D’ací que siga important, com diu aquest document, reconèixer ‘els serveis i la real diaconia de les dones i buscar consolidar-los’, per tal que puguen exercir ‘un ministeri apropiat’.
El nou Pacte de les Catacumbes aposta també per ‘buscar nous camins d’acció pastoral a les ciutats, amb atenció a les seues perifèries’, amb una atenció sol·lícita als ‘migrants, treballadors, aturats, estudiants, educadors i investigadors’.
Davant el consumisme imperant, aquest text vol assumir ‘un estil de vida sobri, senzill i solidari amb els qui tenen poc o no tenen res’.
Finalment, el text signat a les Catacumbes de Santa Domitil·la manifesta el desig dels qui l’han signat de posar-se ‘al costat dels qui són perseguits pel seu servei profètic de denúncia de les injustícies, de defensa de la terra i dels drets dels menuts, d’acollida als migrants i refugiats’.
Aquest nou pacte propugna un retorn a l’Evangeli, amb una Església que ha de caminar sense nostàlgies, allunyada de tics colonialistes, amb pastors que siguen servidors de les comunitats cristianes i no prínceps o amos del ramat. Una Església amb rostre compassiu, encarnada en la cultura de cada poble i sensible al dolor de la humanitat, amb una atenció especial per la defensa del medi ambient i compromesa amb la lluita contra el canvi climàtic.
