09.09.2015 - 19:48
M’ha demanat l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida que analitze i comente cap on va el País Valencià des de la meua simple vessant d’interessat en els processos electorals de la història recent, una vegada (re)instaurada la democràcia. A partir d’aquella petició, ve aquesta reflexió.
Posat davant la bola de vidre, creat l’ambient apropiat i col·locat en la millor disposició d’encertar què serà el que passarà, he de dir que no tinc ni remota idea cap on es decantaran els ciutadans valencians en la pròxima o pròximes cites electorals a nivell autonòmic. Després d’afirmar açò, i producte d’una anàlisi àmplia i concísa (la qual cosa no vol dir que siga encertada), he de dir, no obstant, el següent:
És impossible de saber a hores d’ara quin serà el futur polític que triarem els valencians. Bàsicament per dues raons, la primera d’àmbit global i la segona en el terreny casolà. Perquè si bé en el terreny valencià –que és el que ens ocupa i preocupa i on mal que bé podria aventurar què passarà i cap on aniran els vots–, és en l’esfera internacional on està debatent-se a hores d’ara una batalla que tindrà conseqüències de ben segur en el terreny domèstic.
La Unió Europea i Grècia, Angela Merkel i Alexis Tsipras, Syriza i el PP, la vella i la nova política. Ací és on es troba el quid de la qüestió. Què hi ha en joc a hores d’ara (i ben segur que no serà una guerra curta) és el combat desigual a nivell polític, econòmic i social que actualment es lliura. Sense entrar en discussions sobre en quina part està la raó que ha provocat l’enfrontament (difícilment la culpa està solament en un costat) i adoptant una postura neutra, crida l’atenció la virulència amb què la vella política (PP i PSOE, per exemple, a nivell de l’estat espanyol) i la seua guardiana (Angela Merkel) estan posant pals a les rodes per fer fracassar a la nova política.
Quines són les diferències? Evidentment moltes. La vella política és capaç d’agafar una constitució sacrosanta i inamovible, posar-se d’acord en 48 hores els dos partits paradigma de l’antigor i aprovar, amb nocturnitat i traïdoria, d’esquena a la ciutadania, quasi d’amagat i ‘per l’interés nacional’ una esmena que, bàsicament, diu que en cas de no poder pagar l’estat els seus deutes, els primers en la llista d’espera seran els bancs i els països estrangers, deixant de banda (o en terra) els ciutadans del país. Front aquest indecent comportament, la nova política adopta, com a Grècia, la consulta popular mitjançant un referèndum en coses que són capitals i afecten l’opinió pública. La vella política, d’acord amb els envellits i immorals ideals, que ja ningú mira ni de dissimular (la Unió Europea), adopta la decisió de trencar relacions per consultar el país (Grècia) i posteriorment prendre represàlies. L’acord s’ha posat més car i dur des del referèndum.
Posar per davant dels interessos generals els interessos dels bancs, de les multinacionals, dels lobbies, dels gran grups de pressió, del capitalisme, front el pobre ciutadà de a peu, que és espectador no passiu, sinó actiu, s’ha convertit en una cosa normal i corrent per als partits politics.
Ací, no sorprén que la dreta defense la dreta –i en consonància solament hauria de recollir els vots d’aquells a qui beneficia i no els d’una part molt important de la societat–, però crida poderosament l’atenció que els partits d’esquerra es pleguen a les exigències del capital i disfressen, ara sí i després també, la humiliació a què sotmeten als seus conciutadans.
Angela Merkel, Alemanya, en definitiva, no busca derrotar Grècia, cosa que seria fins un cert punt assumible. No. Busca humiliar Grècia, cosa que diu ben poc en favor del líder de la Unió Europea. I humiliant Grècia ja saben a què s’arrisquen els atrevits que vinguen darrere.
Hi ha en joc la política econòmica i social d’Europa. Saber si és com fins ara, com ha passat a Espanya (rescatar els bancs amb 120.000 milions d’euros de diners públics, mentre els desnonats han d’eixir de casa amb una mà davant i l’altra al darrere i si es neguen a abandonar la casa, la policia els en trau per deixar-los al carrer) o són primer els ciutadans que el gran capital. Fer una política més humana, més social, i no sé si dir més acord als temps que corren, perquè el temps que corren són el present, i estan allunyats de qualsevol devenir social.
Servisca d’exemple el que diu Yanis Varoufakis, l’ex-ministre grec de Finances, sobre l’ajuda de la UE a Grècia i a la qual ell es va oposar: ‘els nous préstecs no representaven tant un rescat per a Grècia com una cínica transferència de pèrdues privades de la comptabilitat dels bancs a les espatlles dels ciutadans més vulnerables de Grècia. Quants contribuents d’Europa –que han pagat la factura d’aquests préstecs– saben que més del 90% dels 240.000 milions d’euros que Grècia va demanar prestats van anar a parar a entitats financeres i no a l’Estat grec i als seus ciutadans?’.
Però en aquesta batalla s’evidencia, també, que Syriza està verda per governar. Solament es pot qualificar de pardillos el qui després de mig any al govern –i veient com han anat en tot moment de malament les converses amb la UE– no hagen estat capaços d’establir amb eficàcia ponts de diàleg per a un pla B. És inconcebible que en cas d’extrema necessitat no tinguen tancat un acord ni amb la Xina ni amb Rússia, grans superpotències. O, almenys, haver amenaçat amb això. Més encara. És del tot estrany que s’hagen oblidat dels EUA, que són qui vertaderament poden pressionar als alemanys. I els grecs tenen, en unes hipotètiques converses amb els americans, un as a la màniga que brandar: la posició geoestratègica que ocupa al món, vital des que els islàmics estan contra tot i contra tothom. Ni tant sols el paper vital dins de l’OTAN. No ho han fet valdre. Tot açò al marge que en una hipotètica eixida de Grècia de l’euro, Angela Merkel i el seu ministre de Finances, l’amargat Wolfgang Schäuble, s’haurien cobert de glòria per a les generacions futures, en haver dinamitat la Unió Europea i, a banda, els bancs alemanys encararien un període extremadament dur per la prepotència assolida, en no tornar Grècia ni un euro del seu deute.
Alemanya, la Unió Europea, el PP i el PSOE, la vella política, han guanyat el primer assalt o la primera batalla. Però evidentment, obert el meló, n’hi haurà més. I ací es juga una bona part de cap on aniran els vots valencians. I hi ha una altra parcel·la, aquesta intrínsecament valenciana.
Som tant patètics els valencians que, mentre la resta de ciutadans de l’estat espanyol van passar 40 anys d’una dictadura franquista, els valencians, a més d’aquests 40 anys, ens hem passat 35 anys més segrestats en la nostra voluntat i, en el súmmum del desficaci, estant segrestats, hem estat contents i pagats. Una prova d’aquesta absurditat que hem viscut en silenci són les últimes declaracions de l’empresariat valencià: frases com ‘Montoro passa de nosaltres’ (Vicente Boluda, president de la Associació Valenciana Empresarial), ‘El govern [espanyol] ens discrimina’ (el col·lectiu dels empresaris) o ‘Políticament no hem pintat una merda en 30 anys’ (Federico Félix, president de la fundació Pro-Ave) són una bona mostra de quina es la realitat, d’on venim i cap on anem.
Tant de bo siga cert que a hores d’ara s’han donat compte, encara que siga amb tres dècades de retard sobre l’horari previst. Perquè la realitat que hem viscut, estem vivint i esperem no viure, és decebedora des del primer a l’últim instant.
Venim d’uns temps –els de la UCD– que van ser la negació de la política i del trellat. Orfes d’un dictat polític, es van encabotar a buscar-se un enemic al que van traure tota la punta i tot el suc que tenia: l’enemic català. Van trobar la col·laboració entusiasta d’una mala periodista, María Consuelo Reyna, i d’un bon grapat de polítics com el cunero Fernando Abril Martorell, el president autonòmic Enrique Monsonís Domingo, les ànimes maters de l’estratègia, Manuel Broseta Pont i Emilio Attard Alonso, més tot el tall d’aduladors i palmeros que van deixar el País Valencià en estat de xoc i letàrgic, unes circumstàncies que encara perduren hui en dia. Com a complement d’aquest equip fet a la contra (contra Catalunya, contra els valencians, contra la lògica) solament faltava un bufó, i aquest va aparéixer: es diu Alfonso Guerra González i era el ‘negociador’ de l’estatut d’autonomia per part del Congrés de Diputats. Una anècdota que posa negre sobre blanc l’infortuni valencià: estant en plena discussió sobre l’Estatut d’Autonomia, Abril Martorell i Alfonso Guerra [costa d’entendre què pintava aquest polític andalús discutint la nostra autonomia], Guerra es va sorprendre que Fernando Abril s’hi negara a tot. Fins que en un moment donat li pregunta què pretenia i, aquest, com la cosa més natural del món contesta: ‘què els valencians no tinguen estatut’. Eixos són els polítics que ens han representat. Una colla d’impresentables, com a poc.
D’aquesta realitat, finida la UCD, vam passar a una altra realitat. El PSPV havia estat engolit pel PSOE i Juan Lerma era l’alumne més avantatjat. Un home que tot i estar en un partit d’esquerres, aleshores escombrava amb la senyera blavera, abominava del català, i dir-li al territori País Valencià li provocava mal de cap. El partit es va disputar entre anticatalans i antivalencians. El grau d’una animadversió i de l’altra no es pot saber en no haver-se inventat encara els termòmetres anticatalans i valencianíssims que al cap del temps trauria el diari Las Provincias. Una vegada més, no hi havia cap respecte per les senyes d’identitat dels valencians i la ciutadania és la portava fluixa.
Lerma va ser un mirall. I encara que l’esperit seu pul·lula per les altes esferes de la política valenciana, és un mort vivent. En realitat, no hi havia diferència quan en 1995, li va disputar la presidència de la Generalitat un murcià, Eduardo Zaplana. Era més del mateix, a pitjor. Zaplana es va fer amb el poder i va començar el període més negre dels valencians. L’abundant corrupció, el malbaratament dels diners públics (Ciutat de les Arts i les Ciències, Ciutat de la Llum, Terra Mítica, aeroport de Castelló, la televisió valenciana,…), segrest de la democràcia, atacs sistemàtics contra el valencià, el castellà com a llengua mare i universal, allunyar-nos tant com fora possible dels nostres germans catalans, desmantellament del teixit industrial sense un sol pegat que n’aminorara els efectes desoladors, acostar-nos a un inexistent eix amb Madrid d’infaustos resultats: l’infrafinançament com a realitat recurrent i el corredor mediterrani com a il·lusió de babaus.
Vint anys. Vint anys hem estat així, en la demostració més clara de la necessitat que, com a poble, hem d’anar no al psicòleg, sinó al psiquiatra. Eixa és la realitat, d’on venim. I, cap on anem?
Sortosament, l’empresariat valencià pareix que comença a tindre bastant clar que Madrid solament porta disgustos. I que alguna cosa caldrà fer. Prop d’un segle després de tutelatge, tant de bo siga ara, per fi, que s’haja fet la llum i miren primer cap a casa nostra i es deixen de ‘ofrenar noves glòries a Espanya’. Perquè el País Valencià necessita dels empresaris per a eixir i tirar endavant. Com necessita dels nous partits polítics que demostren, d’una vegada, que Catalunya no és l’enemic, sinó l’aliat incondicional; perquè hi ha moltes coses igual, més d’altres semblants, i en anar junts sempre serem més forts.
Se’ls presenta una ocasió única a l’esquerra (moderada, nacionalista, ecologista, més radical,…) per fer net i començar a fer una nova política que il·lusione els valencians i, sobretot, que ens allunye del victimisme en què hem caigut després de veure la ruïna a què ens portaven els successius governants populars: el manxec José Luis Olivas, el valencià-castellà Francisco Camps i l’illetrat castellonenc Alberto Fabra.
No és senzill. El PP ha dilapidat tot el que era dilapidable i més. L’infrafinançament es una llosa de gros calat que, oa consegueixen renegociar amb el govern central, o el poble valencià va cap a una mort segura en l’empobriment general dins de l’Espanya falsa que volen construir els nacionalistes més radicals de tots: els espanyols.
Després de tres quartes parts de segle arriba l’hora dels valencians. Els polítics tenen una ocasió d’or, única, excepcional, per fer sentir a la ciutadania l’orgull de ser valencians. Si ho fan mitjanament bé, indudablement l’elector ho agrairà. I els ho agrairà. L’interrogant ve si no arriben a un aprovat i aleshores el poble es torna a quedar sense una esperança a què agafar-se. Almenys, ara, i després de tant de temps –des de 1939– comença la il·lusió per a qui vivim i habitem al País Valencià.
