El Palomar (I)

Quan vaig començar aquest periple pels pobles de la Vall, em presentava com un passejant sense cap propòsit en concret i que, com a signe distintiu de les intencions pacífiques simplement caminaria amb un llibre o una llibreta sota el braç perquè pensava que era una de les formes més evidents de comunicar concòrdia. Però després d’aquest temps que ben bé pot començar a contar-se en anys, la realitat m’ha demostrat tot el contrari. El personal anònim amb què sovint m’he trobat m’ha vist com un cobrador de qualsevol cosa: d’aigua potable, de llum, d’arbitris. Fins i tot, a la plaça de Montitxelvo una dona em parlava com si jo fóra el responsable que les campanes no funcionaren quan em va veure escriure davant l’església. La qüestió és que, amb aquestes passejades, he canviat la percepció d’allò que la gent entén per pau o per guerra, per amenaça o carantoines i, està comprovat que, un llapis a la mà, per a molts, pot suposar una intimidació o una intriga que, en tot cas, alguns tractaran de diagnosticar amb una certa sornegueria poruga.

Hui, només he baixat del cotxe, al costat de la carretera que va del Palomar a Albaida, he vist un gran retaule ceràmic a la façana de la casa d’enfront. He tancat el cotxe, i amb la llibreta i el bolígraf -això és cert- m’he acostat per a veure’l més a prop. Feia molt de vent i duia la cremallera de la jaca passada fins al coll. La vorera era amplíssima davant d’aquella casa amb el número onze i jardineres plenes de geranis a les finestres. La pintura estava dedicada en concret a la Beata Sor Àngela de la Creu que ocupava el bell mig de l’escena amb l’hàbit contornejant-li una cara rodona de certituds rígides i emparades sota una certa contenció beatífica. Als peus, una parella d’ancians s’agenollava, l’home amb el braç esquerre en cabestrell, i enfront d’aquests una xiqueta -potser la néta- feia una gavelleta de lliris. A banda de la cohort d’àngels que adoraven la monja, els ancians i la jove supose que representaven persones reals que, agraïdes per alguna gràcia de la monja, havien manat pintar aquell retaule, en el qual ells mateixos eren protagonistes. ‘Prega per nosaltres’, s’hi llegia. Un angelet sostenia un medalló amb el lema ‘No ser, no querer ser, pisotear el yo’.

Mentre pensava sobre l’enigmàtic significat de la màxima, ha arribat com un llamp intimidatori un cotxe -ara diria que era una furgoneta- circulant per dalt de la vorera i ha frenat a mig metre de mi. He fet mig pas enrere i el vehicle ha avançat fins a posar-se a la meua alçada. El conductor, un home jove i de barba rogenca, ha baixat la finestreta per a dir-me:

– ¿Hay algún problema? Es que como lo he visto apuntando cosas de la fachada. Somos los propietarios -referint-se, imagine, al copilot que feia l’efecte d’estar tan estranyat com jo d’haver-se convertit de sotbe i, miraculosament, en ‘propietario’.

-No, simplemente miraba lo bonito que es -li conteste jo, atabalat, com si m’hagueren pillat furtant nispros, per les paraules que em sonaven a desafiament.

-Sí, está hecho en Sevilla -sembla que li ha canviat algun ressort.

-Ah!, no ho sabia -li conteste-, és molt bonic -torne a disfressar la resposta.

-També fas rellotges de sol? -em pregunta el paio, folgat, com si estiguera investigant si, a banda, de taronges, també comercie amb llimes i aranges.

-Jo faig el que em trobe -li dic, amb ànim d’acabar l’interrogatori.

-Doncs, ara tenim rellotges nous -i comença a donar-me indicacions, suposant que conec el poble: que si la guarderia, que si el carrer que puja, que si el carrer que baixa. Amb aquella explicativa sembla haver trobat la substància de la seua existència.

-Molt bé! -dic, a veure si se’n va ja, pense. I com sembla que ja no té més coses a dir s’acomiada i els dos ‘propietarios’ desapareixen tal com han vingut, ja més tranquils de saber que ningú no els furtarà res. Imagine que aquesta intriga per a esbrinar què fa un foraster en la casa aliena és una cosa consubstancial a la condició més animal. Al final, em fixe, i en una manisa del retaule veig la firma: V. Aquilella (ONDA 97). Poc dalt o baix, al costat de Sevilla.

Una mica tip, travesse la carretera, fins a l’altra vorera que baixa resguardada per una jardinera contínua que la separa del trànsit. M’adone que aquesta carretera delimita el polígon industrial que està al costat mateix, una fàbrica tèxtil anomenada Exporttrading Textile n’és testimoni. En aquesta banda de carretera, o de carrer, algunes cases tenen jardí. Passe pel costat d’una construcció amb l’estructura de fàbrica menuda, bastida amb pedra i maons massissos, amb tots els finestrals tapiats i, per tant, deduïsc que no se li dóna cap ús. Una mica més endavant hi ha la Casa Cultura, en un edifici que també alberga, al primer pis, l’Associació Som Rurals i, al segon, la biblioteca i el saló de plens.

Passe per davant del New Peoble Pub, que està tancat. Els ornaments nadalencs que s’han començat a penjar pels carrers s’engronsen amb el vent. A l’aparador de la tenda i perruqueria canina Thais dormen dos gats dins d’un cistell. Estan tan quiets que pareix que ni respiren. Dubte si són reals fins que un obri els ulls verds per a mirar també aquest foraster.

Aquesta resulta ser l’avinguda de València que vaig recorrent acompanyat pel trànsit lleuger però constant. Al final, hi ha una escultura metàl·lica d’un arbre tombat que descansa allargat sobre dos cavallets amb forma de X. En un panell s’explica que és l’escultura del xop, un homenatge a la festa -segons s’afirma- mil·lenària, que se celebra el segon diumenge de maig que és coneguda com la plantada del Xop. De l’arbre s’han respectat la forma de les fulles, la resta és una interpretació, més o menys lliure, del que és un Populus alba o nigra. El dissabte, vespra de la festa, després de dinar, els joves del poble baixen a la vora del riu per a tallar un arbre. Després el duen a muscles i el planten al bell mig de la plaça a l’ordre de: ‘¡arribaaaa!’.

Al costat mateix, hi ha el parc dels Astres, on hi ha representats a terra, sobre un alteró circular, un rellotge de sol entrellaçat amb la rosa dels vents. L’obra està signada per Elisa Martí i Joan Olivares. Quaerendum in te ipso est o, ‘això que busques eres tu mateix’, segurament, dóna la pista de per on para el gnòmon que no es veu. Però hui està núvol i aquests dies els rellotges com aquest es paren. Ara, tampoc sabria on col·locar-me per donar-li corda.

Al final del passeig, entre la zona enjardinada, s’aixeca un mural ceràmic meravellós. Representa una divinitat de llarga crinera que bufa i genera les parets, les teulades i els penals d’un poble que ella mateixa circumda amb els braços. Contrasta la vista zenital del cap amb la perspectiva plana de les cases. L’escena continua per darrere, amb peces ceràmiques geomètriques de colors que allarguen la cabellera. Un escrit resa:

Veniu…
Escolteu la séquia
i oïu el temps com corre
i s’abraça, etern
amb la terra eixuta.

A. Soler

Sabem, doncs, de quina divinitat es tractava. Després d’una estona mirant l’escultura pense que deu ser una font, perquè s’hi veuen les marques que va deixar l’aigua mentre funcionava, quan regalimava per la ceràmica. La solidesa de l’argila cuita produeix un gran efecte. Una llàstima! Veig que el mural està signat també per Elisa Martí i ¿Fanfancarlos?, no ho puc llegir bé, com tampoc entenc una altra inscripció pràcticament esborrada: (…) futur d’un poble (…). 1995. La zona s’envolta per mates de murta amb els punts de les baies color regalèssia. Baixant les escales, a la dreta, està el poliesportiu ‘Carlos Seguer Pont’.

Després de recrear-me amb el fantàstic mural, torne cap arrere per a baixar pel carrer de la Creu, que deu prendre el nom de la creu de terme que hi ha al costat del xop de ferro. En l’ampla jardinera que separa els dos sentits de carrer una escultura escenifica el Ball dels Pastorets. Aquesta dansa, s’escriu literalment, és un element simbòlic que es fa després d’alçat i plantat el xop. Entre cinc i vuit xiquets ballen davant de l’arbre i de la Mare de Déu dels Desemparats. Els balladors estan dirigits pel pastor que sol ser un home major amb un xiulet, un gran garrot i unes alforges plenes de pa. A mi, la interpretació que l’escultor ha fet de l’escena em sembla una desfilada d’alienígenes amb cossos desproporcionats, caps diminuts i figures clonades per a representar els xiquets. És la mateixa factura, amb l’acabament de ferro rovellat, que s’observa en les rotondes d’alguns pobles.

Unes passes més endavant, es representa amb les mateixes figures el Ball de la Bandera. Aquesta dansa es balla l’endemà, diumenge, de plantat el xop. La bandera es trau per un balcó de la plaça i el ballador giravolta un penó roig. En aquesta escultura, germana de l’anterior, el banderer manté l’estètica alienígena, com els dos acompanyants amb ales d’angelets que duen a cada costat. La complexitat o la barroeria de l’art o, més aïna, en aquest cas, l’analgèsia de l’observador.

Aprofitant que passen uns treballadors, els pregunte on puc dinar i, aleshores, m’indiquen un bar que ofereix un menú. Està als afores, en un càmping, i un dels operaris s’esforça en què entenga la ubicació exacta del lloc tot explicant-se amb mans i braços com si anara a fer aterrar un avió. Així que, seguisc el camí. De seguida ensopegue amb un rellotge de sol bastit amb trossos de vidre, com aiguamarines, que semblen brollar de la façana on estan. Es llig la inscripció ‘Sine sole taceo’. Doncs, això mateix, un dia com hui s’ha de mirar el rellotge de polsera si es vol saber l’hora, i ara toca dinar.

Vaig baixant alhora que isc del poble i veig sobre la paret d’una casa cantonera un munt de closques daurades de caragol que fan que repten amb les molles pintades sobre la calç tot formant un cercle, al bell mig del qual es troba el fòssil que sembla un ammonit. Des d’ací, el tòtem dels gasteròpodes. Mentre observe l’escena escolte la dringadissa d’unes campanetes de vent, invisibles, que canten amb cada bufit de vent. En la porta de la cotxera d’aquesta mateixa casa hi ha pintat un Citroen Dyane, com si anara a eixir en aquell moment. Tota aquesta complicitat estètica sumada als nius d’oroneta que pengen buits esperant la primavera, fan especular sobre els habitants d’aquesta gran casa que forma un xamfrà alt i arredonit sobre el qual s’obri una terrassa, el sostre de la qual està completament enteranyinada amb els circells de l’Ampelopsis que han quedat nus.

Seguisc buscant el bar pel carrer del Riuet fins que arribe al càmping. Al jardí trobe algunes oliveres capolades com bonsais. Crec que ja ho he comentat alguna vegada, és una forma que no m’agrada gens: m’estime els bonsais d’olivera, però no les oliveres disfressades de bonsai. En fi!