El papa de saó

No em podia imaginar que quan li vaig recomanar a Vicent Boscà, director de la revista Saó, el nom de l’escolapi valencià (i amic) Francesc Mulet, resident a Roma, perquè escriguera un article sobre el papa Francesc, la notícia seria la foto del papa amb un exemplar de Saó a les mans.

Va ser el 25 de novembre, en l’audiència del papa als Superiors Generals, quan el P. Francesc Mulet, Secretari General dels Escolapis, oferí a Francesc l’exemplar de novembre de la revista. En el correu que Francesc Mulet m’envià (amb les fotografies) m’explicà que en l’audiència amb el papa ‘portava, a més dels paraigües -al camí ens havia plogut a bots i barrals- una cartera amb la última revista Saó i una llibreta per prendre notes’. I va ser en acomiadar-se, em deia el P. Mulet, quan ‘li la vaig oferir i m’ho va agrair’.

Crec que la fotografia del papa Francesc mirant aquest número de Saó és com una metàfora d’aquesta publicació i dels qui, des de fa tants i tants anys, estem compromesos amb la tasca de fer saó a l’Església del País Valencià.

El Diccionari Normatiu Valencià diu que ‘saó’ és l’estat d’una cosa que ha arribat a la maduresa. I també el grau d’humitat d’una terra suficient perquè produïsca fruit. I no creieu que, per això mateix, podem anomenar Francesc el papa de saó? O el papa que fa saó a l’Església?

Francesc ha demanat, amb la valentia dels profetes, la construcció d’una Església amb saó. Una Església que treballe per arribar a la maduresa, una Església amb un grau d’autenticitat capaç de donar fruit.

El papa ha denunciat la guerra, que ‘és el suïcidi de la humanitat’ (2 de juny de 2013) i ha condemnat la indústria bèl·lica que guanya uns diners tacats de sang. Aquesta denúncia és la saó del papa a favor de la pau.

El papa vol resoldre ‘la qüestió dels divorciats’ (16 de setembre del 2013) per amorosir les ferides de les famílies trencades. També aquesta intenció del papa és saó per a la convivència.

Proclamant que ‘els cardenals no són amos sinó servidors’ (23 de febrer de 2014), que ‘un bisbe que no està al servei de la comunitat no ho fa bé’ (26 de març de 2014) i que ‘els bisbes vanitosos fan el ridícul’ (15 de maig de 2013), el papa està fent saó perquè els pastors de l’Església siguen autèntics servidors del Poble de Déu, no senyors feudals que fan i desfan segons les seues conveniències.

Demanant que ‘terra, casa i treball’ siguen ‘drets sagrats’ (28 d’octubre de 2014), el papa Francesc està fent saó per un món més just, allunyat de la prepotència dels opressors i posant-se al costat dels oprimits.

Expressant el seu anhel per tal que ‘arribe l’hora de construir l’Europa que no gire al voltant de l’economia’ (25 de novembre de 2014), el papa Francesc està fent saó per fer del nostre continent un espai més humà i més fratern, allunyat de la indiferència i de l’egoisme. Un espai per acollir amb sol·licitud els refugiats i els immigrants que fugen de la por, de la fam i de la mort.

Quan proclama que ‘l’Església no necessita diners bruts’ (3 de març de 2016), el papa fa saó a favor d’una Església que no caiga en la idolatria dels diners i perquè els cristians mai no ens embrutem les mans amb la cobdícia, la corrupció i l’avarícia.

Animant les famílies a utilitzar ‘tres paraules clau per viure en pau i alegria: per favor, gràcies i perdó’ (29 de desembre de 2013), el papa Francesc està fent saó perquè la nostra societat es fonamente en l’amabilitat, l’afabilitat i el respecte.

Quan el papa demana ‘una Església pobra i per als pobres’ (16 de març de 2013), està fent saó per fer possible una Església més fraterna i més acollidora (no elitista) que siga capaç d’acollir sense jutjar, de perdonar sense condemnar i d’escoltar i curar les ferides dels qui pateixen.

En dir que ‘quan no tothom té la possibilitat de treballar, la societat no va bé’ (1 de maig de 2013), el papa està fent saó a favor d’un món que siga capaç de donar treball a tots els qui viuen en l’atur, una situació que degrada i fa perdre la dignitat dels aturats.

Després de tres anys llargs de servei a l’Evangeli, podem dir que el papa Francesc és un papa de saó, que desperta l’interès dels mitjans de comunicació, l’adhesió de la gran majoria dels cristians de base, l’admiració de les Esglésies d’altres confessions i el respecte dels no creients. I també, cal dir-ho, l’animadversió dels de sempre: dels ‘profetes de desgràcies’, com els va qualificar el papa Joan XXIII. Dels qui miren arrere amb nostàlgia per protegir els seus privilegis.