14.02.2016 - 00:05
En el seu viatge a Mèxic, del 12 al 18 d’aquest mes, papa Francesc anirà dilluns dia 15 a Chipas, d’on en va ser bisbe Samuel Ruiz. Anomenat col·loquialment pels indígenes, ‘Tatic’, Samuel Ruiz García, nascut a la ciutat mexicana de Irapuato el 1924, va ser bisbe de San Cristóbal de las Casas des de 1959 al 2000. El bisbe Ruiz va participar activament en el Concili Vaticà II, va presidir el departament de Missions del CELAM i dins l’Església va ser un dels promotors de l’opció preferencial pels pobres. El bisbe Ruiz defensava que els pobres havien de participar en la presa de decisions a l’interior de l’Església, ja que els pobres eren majoria.
Mèxic, com el País Valencià, no tenia consciència identitària, ja que els indígenes van ser marginats i tractats pels conqueridors com un apèndix molest que calia eliminar. I és que la mirada homogeneïtzadora no va tindre mai en compte les cultures autòctones, que els colonitzadors espanyols van dissoldre. Per defendre la cultura indígena, els bisbes llatinoamericans, reunits a Santo Domingo el 1992, van proclamar amb valentia que Colom no havia dut Déu a bord de la Santa Maria, la Pinta i la Niña, sinó que Déu ja era present en els camins dels hòmens d’aquells països, afirmant també que ‘l’Evangeli ha d’esdevenir cultura’.
En el seu servei episcopal a Chiapas, el bisbe Samuel va ser un profeta que treballà per superar les injustícies i les opressions, i per afavorir la presència de les dones en la pastoral. Per això el Govern de Mèxic va pressionar el nunci Prigione en aquests termes: ‘Caldria traure del mig el bisbe de San Cristóbal, per molest’. També els terratinents que veien afectats els seus interessos van pressionar el cardenal Primat de Mèxic per traure de la diòcesi el bisbe Samuel. Enmig d’aquesta pressió contra ‘Tatic’, el cardenal brasiler Evaristo Arns, de Sâo Paulo, va manifestar la seua solidaritat amb el bisbe Samuel, a qui digué: ‘No renuncie, perquè en el continent tots quedaríem debilitats’. I afegí encara: ‘Qui es fica amb vostè es fica contra tots nosaltres’.
El bisbe Samuel va defendre l’opció pels pobres abans que fóra proclamada pels bisbes llatinoamericans reunits a l’Assemblea de Puebla el 1979, ja que ‘si l’Església no és Església dels pobres [com defensa també el papa Francesc] no és l’Església de Déu’. Uns anys abans, en el Concili, el papa Pau VI havia afirmat: ‘Hem de tractar l’opció dels pobres. No és un tema del Concili, és el tema del Concili’. I és que si l’Església no fa una opció preferencial pels pobres, els cristians no tenim cap resposta per a les altres qüestions que afecten la Humanitat. El bisbe Samuel lluità contra un sistema que concentrava la riquesa en mans d’un xicotet grup, desposseint la majoria de la població de les seues possessions legítimes.
En la seua lluita per la justícia, el bisbe Samuel va seguir l’exemple de fra Bartolomé de las Casas, qui segles abans havia rebutjat el perdó dels pecats als qui, prèviament, no hagueren alliberat els esclaus indis. A més, el bisbe Samuel va contribuir a portar la pau a la regió de Chiapas, ja que després de l’alçament de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional, Ruiz es va convertir en un mediador en el conflicte entre els zapatistes i el govern mexicà.
El bisbe Samuel Ruiz va afavorir una reflexió sobre el Regne de Déu, que va permetre d’acostar-se a la fe de les comunitats indígenes, cosa que implicava una acció per instaurar la justícia i la fraternitat. El bisbe Samuel Ruiz va ser un profeta. Un home que es va ‘convertir’, ja que va comprendre que la primera acció de l’Església ha de ser acostar-se a l’home i veure què cal fer per ajudar-lo. El bisbe Samuel va comprendre, a la llum de l’Evangeli, que la prioritat de l’Església és ser al costat de l’home esclafat, per traure’l de l’opressió i ajudar-lo a superar les injustícies.
