21.10.2017 - 22:05
Existeix una idea errònia i generalitzada sobre la utilitat de les rotondes. Hom tendeix a pensar que l’emplaçament d’aquestes construccions viàries faciliten l’encreuament de camins i redueix, també, el perill d’accidents. Influenciada per aquesta creença s’ha observat en els darrers anys la multiplicació d’aquests illots al voltant dels quals conflueixen els més inversemblants camins i carreteres. En aparença, les rodones confereixen certa homogeneïtat, certa igualtat anivelladora i pacífica a les vies que hi conflueixen. Tant s’hi val que siga una carretera (de les anomenades generals), una via augusta o un simple caminal polsós que acabarà cegat entre bancals a un centenar de metres. Tots els camins que hi intersecten prenen la mateixa consideració sota l’ordre lògic imposat a la circulació.
Per això les rotondes susciten l’entusiasme d’una bona part de la humanitat que marxa motoritzada. Se’ls acostuma a atribuir més efectivitat que als semàfors quant a la distribució del trànsit; són d’una geometria evident, cosa que també sol agradar i, per últim, són barates de construir i de mantenir. Encara que tampoc no s’hauria d’oblidar la romàntica evocació que ens deixa en l’ànim la paraula glorieta, que és com també se’n diuen, de vegades, les rotondes. Vist així, aquestes són les successores d’aquells jardins d’ombra circular i una font al bell mig, que es bastien per tal d’aproximar la foresta cap a les asfàltiques ciutats. En aquests llocs antics, i de gran urbanitat, sembla que hom podia seure sota les plantes enfiladisses i badar amb un sentiment de plena seguretat tant física com espiritual.
Però vet aquí que la comesa de les rotondes actuals és una altra. Es pot intuir que hi ha una finalitat més sibil·lina en tot aquest afer circulatori. Certament, existeix una correlació sospitosa entre rotondes i polítics. En un principi, sembla que els governants les usaven com una mena de comodí per tal de validar la seua existència pública. Valia a construir una rotonda si s’estava escàs d’idees, si calia aparentar un punt de preocupació ciutadana o si es necessitava manifestar moviment, qualitat sempre agraïda pels votants.
Potser foren aquests els inicis de l’èxit d’aquestes estructures viàries però tot fa pensar que la proliferació sistemàtica de rotondes ha de respondre a altres poders ocults i poderosos. Els governants els deuen d’haver endevinat. Per tant, justificar-ne la multiplicació només en l’ordenació del trànsit sona a excusa total. Deteniu-vos un instant i penseu-ho. Els polítics deuen haver descobert que les rotondes fan giravoltar subtilment les persones. Quan s’entra sense precaució, o sense preparació -que ve a ser el mateix- en una rotonda, hom queda impel·lit per un impuls de navegació dòcil i hipnòtica. Les rotondes han esdevingut sénies contemporànies on els conductors queden atrapats en un gir interminable que els difumina la voluntat. És més, el moviment tàntric que impulsen fa oblidar qualsevol destinació que es tinguera al cap. Molts dels automobilistes semblen enganxats als giravolts com un gat queda embadalit amb un reflex juganer sobre la paret. En aquest punt, es pot comprovar com qualsevol polític que es pree reclamarà la seua rotonda, gran o menuda, segons la mida de la seua ambició. De fet, sembla que aquest és un afer que ells planegen de forma conscienciosa, encara que nosaltres no n’entreveiem la darrera utilitat.
És estrany que encara no s’haja publicat en cap diari el cas del parroquià que s’ha instal·lat permanentment en un d’aquests dolços corrents que no du enlloc. Res no el fa eixir del cercle. Ja fa mesos, des que el cotxe se li quedà sense gasolina, que recorre, compulsiu, la mateixa rotonda caminant nit i dia. És un cas extrem, cert, però al darrere d’aquest fidel devot del deambular hi ha una família que pateix les conseqüències d’una addicció silenciosa i, descaradament, premeditada.
