El perdó, camí de pau

‘Si no abandonem enemistats i odis i no fem pactes ferms i honestos pel que fa a la pau, la humanitat es veurà abocada a la mort’. Així ens exhorta, encara avui, la Constitució Gaudium et Spes del Vaticà II per tal de construir camins de pau.

He recordat aquest text del Concili perquè el 28 de febrer passat va eixir de la presó de Zaballa, a Àlaba, José Luís Urrusolo Sistiaga, l’ex-cap d’ETA que ordenà l’assassinat del professor Manuel Broseta, el 15 de gener de 1992 i que a més participà amb l’escamot Ekaitz en la mort d’altres set valencians més. Acollit a la via Nanclares, per als presos que rebutjaren la violència, Urrusolo ha eixit després del compliment de la seua condemna. Només fa uns dies, José Luís Urrusolo lamentava la mort del professor Broseta, i declarava: ‘Sent el dolor causat a les víctimes. Va ser una brutalitat utilitzar la violència’. També Arnaldo Otegui reconeixia el dolor que ETA va causar amb els seus atemptats.

Ja fa temps, algunes víctimes d’ETA es van pronunciar sobre la violència i el perdó. Si per una part, M. Carmen Hernández, viuda d’un regidor del PP de Durango deia: ‘Jo ja he perdonat, crec en el penediment i la reinserció’, per l’altra, Mari Mar Blanco, germana del regidor Miguel Ángel Blanco, afirmava: ‘mai no apel·laré a la reconciliació’. També l’ex-ministre Enrique Múgica estava en la línia de M. Mar Blanco, ja que deia que ‘en contra de les declaracions convencionals que es fan, jo vull dir ben clar als assassins del meu germà que ni perdone ni oblide’.

Pel contrari, Rosa Lluch, filla d’Ernest Lluch, fa uns anys va fer aquetes declaracions sobre la fi del terrorisme d’ETA: ‘És un moment històric que s’ha d’administrar amb generositat. Tot això s’ha de resoldre ara. El pare estava a favor del diàleg. Per això hi haurà coses que no m’agradaran, però mirant el futur hem de ser generosos’. I encara, la jove Irene Villa, víctima d’un atemptat d’ETA, afirmava: ‘La generositat es troba quan perdones els terroristes, quan t’hi vols reconciliar’.

Ja el papa Joan Pau II, a Assís, el 2002, proclamà el Decàleg per a la Pau, on es condemnava la violència i el terrorisme i s’instava a promoure la cultura del diàleg i a ‘perdonar-nos mútuament, per vèncer l’odi i la violència’. És el que va fer el capellà Jesús Garitaonandia, rector de la basílica de Begonya, apallissat el 1970 pel grup d’extremadreta Guerrilleros de Cristo Rey, i que declarava fa uns anys: ‘Hem d’avançar en la reconciliació de la nostra societat i reconèixer i assistir totes les víctimes. Reconèixer el dolor causat i ajudar a sanar les ferides personals i socials’. I encara afegia: ‘ni la pàtria, ni el poder, ni l’Estat, ni l’Església són més importants que un ésser humà’. Per això, també el lendakari Íñigo Erkullu, recentment, demanava perdó pel tracte donat a les víctimes d’ETA.

En el camí cap a la pau, és necessari el perdó, com el va viure Kim Phuc, la ‘xiqueta del napalm’, cremada per les bombes que van caure al Vietnam el 8 de juny de 1972 i immortalitzada en la fotografia de Nick Üt. Anys més tard, la gent no comprengué que el 1992, Kim es casara amb un comunista del Vietcong. Però encara comprengueren menys que el 1996 Kim Phuc abraçara i perdonara John Plummer, el pilot que va llançar les bombes aquell 8 de juny, i que van cremar el cos de la menuda.

També és impactant l’exemple d’Alfons Cànovas, que abraçà Rosina Costa. El pare de Rosina, Luigi Costa, va ser un dels aviadors que tirà les bombes sobre Barcelona que mataren més de 2.000 barcelonins, entre els quals el pare d’Alfons Cànovas.

Un altre exemple de perdó és el pas que han fet les víctimes del GAL i d’ETA. Concretament, Luís Carrasco, l’assassí de l’ex-governador socialista Juan M. Jáuregi, es va trobar amb Maixabel Lasa, viuda de Jáuregi, en un encontre on els dos van poder parlar i mirar-se als ulls, per així superar la violència i el desig de venjança.   

Un dels etarres més sanguinaris, Iñaki Rekarte, després de pagar amb la presó els crims del seu passat, ha escrit el llibre: ‘El més difícil és perdonar-se a un mateix’. I és que  el perdó revela la generositat més gran, tant envers els altres com també a un mateix. Com ha dit el periodista Xevi Sala en relació al perdó, ‘demanar-lo ens fa més valents i donar-lo ens fa més forts’.

En aquest camí cap a una pau fonamentada en la reconciliació, Mark Twain, gran defensor de l’abolició de l’esclavitud, va ser testimoni d’escenes de perdó que el van impactar. Li va cridar l’atenció què deia un esclau acabat d’alliberar: ‘El perdó és l’olor que fa la flor quan s’alça la sola de la sabata que l’ha aixafada’. El nostre món, malgrat que la flor ha estat aixafada sense mirament tantes voltes, també fa olor de llibertat quan fem l’experiència del perdó.  

Per això els cristians (i també tots els hòmens i les dones amb un cor ple d’humanitat) hem d’esdevenir pacífics i pacificadors, per tal de fer un món més humà, allunyat de la violència, de les rancúnies, de la venjança i de l’odi. I és que perdonar és no bloquejar el present i el futur. Per això no és estrany que els psicòlegs parlen del perdó com a instrument per curar les ferides del cor.