El pin parental contra el valencià

A l’inici del curs escolar 2017-2018, la Sra. Bonig, per trobar una ‘solució’ al plurilingüisme, no va tindre altra ocurrència -realment brillant- que ‘deixar en mans de les famílies el nivell d’aprenentatge del valencià’. La Sra. Bonig, abans que Vox, ja va proposar el pin parental contra el valencià.

En la trobada amb el Molt Honorable President Puig, cap de govern del País Valencià, la Sra. Bonig va presentar-li com a alternativa al plurilingüisme un model ‘revolucionari’ i ‘avançat’ per a les zones castellanoparlants, on el reforç del valencià fóra ‘voluntari’ i que d’aquesta manera, no ‘s’impose a les famílies’.

Amb aquesta una idea ‘excel·lent’, proposava que els pares pogueren triar per als seus fills el model i el nivell de llengua a aprendre. És a dir, el pin lingüístic. Només hi ha una qüestió no resolta. Si els pares poden triar per als fills el nivell d’aprenentatge del valencià, supose que per la mateixa raó, els pares (i per què no ho poden decidir directament els alumnes?) també haurien de poder triar el nivell d’aprenentatge de l’anglès, de les ciències socials, de la geografia, de les matemàtiques i de les ciències naturals.

D’aquesta manera, la Sra. Bonig s’hauria carregat el currículum escolar o el pla d’estudis, perquè les famílies, i ningú més, decidirien el nivell d’aprenentatge dels fills. Un altre problema afegit seria quan, en una mateixa aula, unes famílies decidiren que els fills (en matemàtiques) estudiaren integrals i derivades i unes altres famílies decidiren que ‘això’ no val la pena.

Amb el seu argument podríem començar precisament amb les matemàtiques. Els nostres fills haurien d’estudiar la suma i la resta, però no la multiplicació. I per a la divisió i les arrels quadrades o les integrals, ja faríem una comissió de pares a veure si cal que entren en el nivell d’aprenentatge o no. Els alumnes haurien de fer àlgebra però no trigonometria, perquè els pares decidirien el nivell d’aprenentatge de les matemàtiques. Pel que fa a la natura, no caldria estudiar les cèl·lules procariòtiques (si no tenen nucli, per què estudiar-les?), sinó només les eucariòtiques. Tampoc caldria estudiar el cervell humà, perquè per a l’ús que alguns fan de les neurones, els alumnes s’ho poden estalviar. Tampoc caldria estudiar la botànica, atés que un estiu i un altre també, se’ns cremen els boscos i per això mateix no cal perdre el temps estudiant les plantes.

Quant a la geografia, caldria que els alumnes estudiaren bé la comunitat autònoma de Madrid i també Castella la Manxa i Castella la Vella, els seus rius, muntanyes i ports de muntanya. No cal que els llibres parlen de la geografia del País Valencià perquè com que els nostres xiquets i xiquetes ja viuen ací, ja ho descobriran ells mateixos.

Pel que fa a la literatura caldria potenciar sobretot la literatura castellana: si els nostres xiquets parlen valencià, se senten discriminats, ja que no tenen la llengua de Cervantes com a llengua habitual com passa a Sevilla o a Salamanca, que tenen la sort de viure com a persones normals i no com els nostres xiquets que no saben parlar castellà com Déu mana. I sobre el valencià, només cal que aprenguen a dir quatre coses en la llengua d’ací (tampoc no cal massa) perquè per a fer un sainet i cantar el ‘PeraofrenarnovesglòriesaEspanya’, ja anem bé.

Davant l’aberració del pin lingüístic proposat per la Sra. Bonig, cal sentit comú per a aplicar les mesures pedagògiques que el conseller Marzà ha establert en aquest decret de plurilingüisme, per tal de protegir la nostra llengua, i així tots els nostres alumnes tinguen un coneixement del valencià, de la mateixa manera com el tenen del castellà.

Curiosament, la Sra. Bonig no defensa la voluntarietat de l’anglès o de les matemàtiques, sinó l’obligatorietat d’aquestes i d’altres assignatures, a diferència del que vol per al valencià, amb el seu pin parental.

A més, els que parlen del decret de plurilingüisme com a ‘decretazo’, obliden que les altres assignatures també són ‘imposades’ amb un ‘decretazo’. Però ja se sap: no hi ha pitjor cec que qui no hi vol veure.