El poema

Era l’únic bar del poble, sense nom, perquè tampoc no li calia. S’accedia per una escala exterior i el primer a rebre’t era el tuf úric que eixia entre els dos excusats que flanquejaven la porta d’entrada. Primerament, s’havia d’apartar una cortina de fils que mitigava la intriga de les mosques per a investigar la foscor i, després, la porta de fusta s’obria cap a una saleta quadrada, amb unes poques taules tan juntes que semblaven les peces d’un mosaic sutjós i groller. Tan sols hi havia una parella que enraonava amb un home baixotet, que s’estava dret al seu costat i que apuntava cap a una ancianitat imminent. Comentaven alguna cosa del Tour que s’emetia des del televisor mut que penjava d’un racó del local. Allí dins l’olor acre de l’entrada es mesclava, ponderadament, amb el fum de tabacs pretèrits i d’olis negres i refregits fins al punt que, aquesta consistència, es materialitzava sobre les parets com una pàtina bruna.

Al darrere de la barra hi havia un tipus que duia una camisa granat, arromangada, solta, per fora del pantaló. Era cellut, de mitjana edat i amb la cara ratada per una contumaç acne juvenil. Mirava amb ulls de corder degollat i semblava que tenia el front cobert per la mateixa capa que untava el local. Al dit menut de la mà esquerra duia un anell prim, d’or, com si fos un record eixamplat de la infantesa; com la mateixa polsera que també lluïa entre les voltes de la camisa.

Quan ens acostàrem a la barra, l’ancià que parlava amb els de la taula deixà la conversa i es col·locà al darrere del taulell, com si la nostra presència li augurara una quantitat de treball inusual que l’altre home no podria atendre tot sol. Sense parlar, el cambrer enjoiat, que estava més a prop, ens preguntà que volíem aixecant les celles.

-Un café americà, una coca-cola i una aigua -vaig gosar a demanar. Silenciós, malcontent, l’home anà servint sobre el taulell la comanda. La tassa de café va arribar amb la cullereta dins, sense plat, perquè d’aquesta manera s’estalviava haver d’escurar una peça més. Semblava diligent i disgustat alhora, submís i contrariat. Mentre treballava, les mànegues de la camisa revolaven inhibides per les dimensions d’aquell cau minúscul.

El bar tenia un menjador contigu, més ample. També estava ple de taules i altres andròmines, però la llum que entrava pels finestrals feia aquest espai una mica més amable. Quan passàrem per a seure-hi tan sols hi quedava una dona que rematava el dinar, asseguda davant d’un tapet de paper brut com un camp de batalla. Ens instal·làrem a prop seu sense que cap curiositat per nosaltres no la distraguera. Aquesta estança mantenia la mateixa atmosfera de derrota, de residus vells i estantissos surant per l’ambient. Una taula acumulava botelles i més botelles, de vi, aigua, de refrescos a mig consumir, com si les hagueren deixat allí per no trobar un altre lloc més adient.

A la paret de la dreta d’on érem asseguts hi havia penjat un estudi d’un adolescent nu realitzat amb sanguina. En la paret d’enfront es podia veure un altre estudi acadèmic d’anatomia evidenciant la musculatura d’extremitats i abdòmens. Dalt d’aquest, pervivia el retrat d’un home pintat amb carbonet en un paper tacat de temps.

L’home de la camisa granat va entrar al menjador, revolant mànegues i gestos. Li duia un café amb cullereta incorporada a la dona que seguia capficada amb les engrunes de la guerra. Vaig aprofitar la proximitat del cambrer per a preguntar-li:

-És vosté l’artista de la casa? L’home em tornà a mirar amb ulls de corder degollat, com si tot aquest temps hagués estat esperant que algú li ho preguntara.

-No! -digué dràstic.

-Ah!, pensava que ho havia dibuixat vosté.

-No -tornà a insistir categòric. Allò és una reproducció -i assenyalà amb mà libidinosa l’estudi de l’efebus. Aquell altre -continuà, aparentant desgana- el de les extremitats, sí que és autèntic; el retrat també. Pretenia ser enigmàtic, fer veure que estava enfadat amb el món. Tal vegada l’alé etílic que li traspassava la màscara era l’únic consol que tenia a l’abast. Amb aquella contestació va desaparéixer, desairat, arrossegant les xancles, com si en compte de la camisa granat duguera un batí de seda japonesa brodat.

Vaig quedar abstret mirant el batibull d’objectes que omplien aquell indret: una columna mig tombada de llibres, caixes, un tros de capitell trobat en algun lloc, algun calaix sense còmoda ni armari, l’olor d’aire respirat. Mentre observava, l’home tornà a aparéixer i dient alguna cosa inintel·ligible deixà com una sentència un àlbum de fotos al meu davant. El vaig obrir i vaig veure que sobretot eren fotografies de nevades. Entre les imatges s’amagaven detalls de vegetacions, d’ombres, d’arnes i papallones mortes i críptiques. Mentre ho escodrinyava, el cambrer tornà amb un full que va deixar sobre la taula, també com si fos un secret revelat. Resultà ser la pàgina reaprofitada d’un calendari. A l’anvers hi havia escrit una mena d’oda dedicada al gèlid cerç. Estava escrita a llapis amb una lletra neurastènica i glossava la follia causada per la presència del vent i la serenor fatigada que sobrevenia quan abandonava aquelles muntanyes.

En una vora hi havien escrits tres versos més, diferents, escrits amb lletra menuda. Era un arravatament de lirisme contrariat, compungit. El vaig llegir algunes vegades per a memoritzar-lo:

“A la probesó un dia vaig anà
i com que puesto no en vaig trobà
a casa me’n vaig tornà”.

Aquest home no sabrà mai que, ara, els seus versos han sigut publicats; potser, això també el consolara.