‘El PP valencià anima les famílies a recórrer la imposició del castellà’

És això el que defensa el PP del País Valencià davant l’actitud despòtica del govern de la Generalitat, que en la seua política lingüística imposa el castellà en contra del parer de les famílies valencianes. La diputada a les Corts Valencianes Beatriz Gascó, ha dit que el PP oferirà assessorament jurídic a les famílies que vulguen oposar-se a la “imposició del castellà com a llengua vehicular a les aules el curs vinent”. I és que segons el PP, “s’estan vulnerant els drets dels alumnes” valencians amb la imposició del castellà a les aules. La Sra. Gascó ha afirmat que “batallarem perquè no s’impose una forma d’actuar sectària”, ja que segons la diputada del PP “la gent demana llibertat i només demanem a Educació que respecte la llei i les famílies puguen elegir” i que no s’impose el castellà.

Algú amb dos dits de front (de cervell), es creuria que el PP animaria les famílies valencianes a recórrer la “imposició” del castellà? Perquè d’imposició del castellà, evidentment, n’hi ha. I no només a les aules, sinó també, i molt majoritàriament, als llibres que podem comprar a les llibreries, a les revistes, a les obres de teatre i al cinema, a les misses als temples, a les emissores de ràdio, a l’exèrcit, als jutjats… Però el que sí que fa el PP (valencià?) és demanar a les famílies que recórreguen la “imposició” del valencià a les aules.

El PP no qüestiona (ni ha qüestionat mai) la imposició del castellà al País Valencià. Com tampoc no l’han qüestionat mai els bisbes valencians, que defensen aferrissadament la llengua de Cervantes i menyspreen la de Sant Vicent Ferrer. Segurament els bisbes valencians ja haurien protestat (i fins i tot haurien encapçalat una manifestació) si un partit polític animara les famílies valencianes a recórrer la “imposició” del castellà. Però la discriminació (i la persecució) del valencià (pels segles dels segles) de l’estat i de l’Església no mereix cap protesta dels bisbes, que no es pronuncien perquè diuen que si ho feren, això seria “fer política”. Com si el seu silenci còmplice de l’espanyolisme no fóra també fer política.

En una entrevista de 1979 a mossèn Josep Espasa, el canonge de Dénia contava que quan va “anar a demanar-li a González Moralejo l’ús del valencià a la litúrgia, em va contestar que ‘eso es hacer política’. Escolta tu, va ser la meua resposta, i prohibir l’ús del valencià no és política centralista o què?”. I és que tot és política. Per acció o per omissió. Com fa el PP amb la seua política miserable d’odi al valencià.

El canonge Espasa deia també en aquella entrevista, que el papa Joan Pau II “va dir que no era missió dels capellans fer política. D’acord, hi estic d’acord”, afirmava mossèn Espasa a l’entrevista. I afegia: “Però tampoc no s’ha de fer política de dretes, que és la que normalment es fa”. Perquè, no va fer política Joan Pau II els anys vuitanta en donar suport a Lech Walesa i el sindicat polonès Solidaritat?

El 2012, el Sr. Serafín Castellano, llavors secretari general del PP del País Valencià, deia referint-se al seu partit que “a valencianos no nos gana nadie” ni “tampoco en la defensa de lo nuestro”. Però jo recorde el telegrama que el Sr. Castellano (i també el president Alberto Fabra) ens envià a les meues germanes i a mi amb motiu de la mort del nostre pare, el juny de 2012. En el telegrama, el Sr. Castellano, conseller de Governació de la Generalitat, ens expressava les “sinceras condolencias” i també “mi más sentido pésame” pel traspàs. Uns telegrames en castellà, que menyspreaven la llengua del nostre pare i que per això mateix (no per estar escrits en castellà, sinó per no estar en valencià), les meues germanes i jo els vam retornar. Tant el que envià el president Fabra com el del conseller Castellano.

El que veiem de fa temps és el cinisme i la hipocresia del PP valencià, que anima les famílies valencianes a recórrer la “imposició” del valencià. L’autoodi dels dirigents del PP valencià, marginant i perseguint la nostra llengua, és digne de ser psicoanalitzat. I és que denuncien el requisit lingüístic per al valencià però no per al castellà. No volen que als metges o als mestres se’ls demane el requisit lingüístic, però no acceptarien mai en un hospital un metge alemany que desconeguera el castellà. I és que el PP valencià (i els nostres bisbes) defensa el castellà com a llengua oficial, però el valencià no té els mateixos drets que la llengua de Cervantes.

Fa uns anys, el professor Joaquim Garcia Roca ens recordava que mossèn Espasa estava a favor de la llibertat, que, “o és absoluta o no és llibertat”. Com deia Garcia Roca, “la passió per la llibertat serà un motiu permanent de la vida i de les preocupacions d’Espasa, que el va dur a distanciar-se de l’individualisme, del dirigisme i de la irresponsabilitat”. Per això, des del seu refugi de la Marina, Espasa s’entristia el 1972 pel “programa d’un Rector del Seminari, que invitava els seminaristes a ‘volver a la obediencia y a la disciplina, y a renunciar a los propios criterios’”. Pel contrari, mossèn Espasa proposava “aprendre a exercir personalment  la pròpia responsabilitat”.

Exercir la pròpia responsabilitat, com desitjava mossèn Josep Espasa, és el que jo desitjaria dels bisbes valencians, perquè, posant-se al costat de la veritat, denunciaren així la mentida i la manipulació que fa el PP i el seu odi al valencià.

“La democràcia i la identitat nacional del País Valencià, serien les llargues apostes d’Espasa”, com deia mossèn Joaquim Garcia Roca. Per què la nostra llengua no és una aposta decidida i valenta dels nostres bisbes? No recorden les paraules de Jesús, “la veritat vos farà lliures”?

El PP, que recull signatures contra els indults als presos polítics catalans i anima les famílies a recórrer la “imposició” del valencià (però no la del castellà), faria millor si airejara el seu partit i acabara amb la pudor de corrupció de tants i tants dels seus dirigents. I si acabara també amb la seua miserable política lingüística de persecució i extermini del valencià.