El primer professor d’anglés

Per si de cas li interessa a algú, per a recordar imatges i records remots solc recórrer a una tècnica d’estudi, anomenada ‘mapes mentals’, que vaig aprendre en un curset fet a una ciutat del sud d’Anglaterra, el nom de la qual no recorde ara —potser Bournemouth, Southampton o Portsmouth—, però que tinc associat a aquells dies de finals del 2002 en què l’aleshores portaveu del govern espanyol, Mariano Rajoy,  deia en una roda de premsa allò de ‘salen unos pequeños hilillos, cuatro en concreto, regueros solidificados con aspecto de plastilina’, en referència al desastre ecològic pel naufragi del petrolier Prestige a 246 quilómetres de Fisterra, a Galícia.

Un mapa mental és un diagrama que s’utilitza per a  representar idees, tasques, lectures o altres conceptes disposats a la manera de les branques d’un arbre vist des de dalt, mitjançant una paraula clau o idea central que és el tronc. A continuació es fa un brainstorming i les branques comencen a omplir-se de fulles o paraules. El creador de la idea va ser Tony Buzan, el 1974, en el llibre Use Your Head on pretenia afavorir l’ensenyament i l’aprenentatge. Com que ara ja no ensenye, doncs utilitze aquesta tècnica per a coses particulars, com ara escorcollar racons de la memòria no explorats fa temps, i així és com tractaré de recordar un professor que vaig tindre uns quants cursos.

Per raons desconegudes però fàcils d’endevinar, alguns professors deixen més empremta en nosaltres del que ens podem imaginar. Aquest és el cas de don Manuel Canet Simó, el primer professor d’anglés oficial que vaig tindre, en segon curs de batxillerat (curs 1964-65) o humaniorum litterarum, com deien els documents oficials. Crec que era de Torrent. Era alt, corpulent i guapot; el despullaves de la sotana i ningú no diria que era clergue. Amb els professors passa com amb les persones amb qui tens tracte habitual: n’hi ha amb qui tens feeling, mentre que amb  altres no hi ha mans. Aquest sí, aquell no. Sense més explicacions.

A classe d’anglés usàvem un métode que es deia Modern English (Editorial Mangold). Eren tres llibres que vam estudiar al llarg del batxiller. Llavors s’estudiava llengua estrangera en 2n, 3r, 4t, 5é i PREU. Vaig tindre don Manuel els tres primers cursos i vaig adquirir una bona base: les paperetes amb les qualificacions d’eixa matèria són testimoni del que dic. Tinc al calaix un examen que va posar un d’eixos cursos. El repasse amb atenció, errades incloses, i, modèstia a part, no sé si els meus alumnes de 2n de batxillerat de fa deu anys l’hagueren aprovat.

En 2n curs, com que jo era el delegat, també era el dipositari de la placa o LP que acompanyava el mètode d’anglés i que en contenia la gravació de lectures i diàlegs. Després de cada lliçó, el professor em deia: ‘Senyor Sanz, saque el disco, por favor’, i jo treia amb cura el disc de vinil que guardava entre els fulls de l’atles de geografia que tenia al pupitre. Ell posava el disc i nosaltres l’escoltàvem amb atenció, procurant d’imitar la pronunciació. L’aula on féiem classe, és a dir, on diàriament tenia el lloc el miracle de l’ensenyament-aprenentatge, era també l’aula d’estudi, i hi teníem tot el material escolar que de cap manera eixia d’allí. No vaig sentir dir mai a ningú que li faltara una llapissera. 

Amb un humor burleta molt característic, don Manuel es reia, per exemple, de les pancartes amb què els pobles donaven la benvinguda a les autoritats eclesiàstiques en les visites pastorals, com ara ‘Pego al obispo’. Es reia  de Salvador Sendra (de Pego): ‘¿Usted también le pegó al obispo el verano pasado?’. Els seus acudits eren mortals, de tan roïns com eren: ‘A ver, señor Pastor, usted se encuentra buceando en el Nilo y ve que se le acerca un cocodrilo con malas intenciones, ¿qué haría?’. I ja tenies Pastor (de Gandia) rascant-se el cap sense saber què dir: ‘Pues yo…’. I ja tenies també don Manuel amb el seu somriure irònic i mirada distanciada eixint en la seua ajuda: ‘Muy fácil. Se pone las gafas al revés, y de un zarpazo lo coge por la cola como si fuera una lagartija’. I així un dia rere l’altre; sempre tenia temps per a una facècia.

Tenia un bolígraf de quatre colors, i quan el treia de la cartera ho feia amb una parsimònia tan estudiada que ens quedàvem bocabadats mirant quin color empraria cada moment. ‘Le voy a poner una nota de color negro’. Li posava la nota a qui fóra, es quedava mirant el bolígraf com si tinguera entre mans un objecte de gran valor, ens mirava, i finalment accionava el mecanisme pel qual el color corresponent tornava al seu lloc d’origen fent clic. L’ambient a l’aula era d’atmosfera tensa d’’aquí se masca la  tragedia’, però sense que la sang arribara al riu, almenys per a mi, que ho veia com una representació teatral assajada. No vam saber mai quin era el significat de cada color, però ens intrigava cada vegada que el quatricolor eixia de la seua cartera. Ara que repasse eixe examen que encara conserve doblegat, veig que les correccions estaven fetes amb colors diferents segons el tipus d’errada: mal ús d’un temps verbal, vocabulari, un false friend, desconeixement d’una estructura gramatical, etc.

Tenia una metodologia que en molts aspectes vaig posar en pràctica, inconscientment, molts anys després; per exemple, la forma d’explicar les variants del genitiu saxó o forma possessiva dels noms; not any = no; determinades estructures més complexes, etc. Recorde que un dia, quan li vaig dir que una determinada estructura sintàctica  anglesa era un calc de les oracions subordinades d’infinitiu no concertades del llatí i li vaig posar un exemple, es va alçar de la cadira, va eixir de l’aula a la recerca de don José Aguilar Risetes, el professor de llatí, perquè vinguera a veure la meua proesa. Eixe curs, el mateix curs que em van suspendre matemàtiques i que no sabia com dir-ho al rector del meu poble,  vaig traure la nota màxima en les dues assignatures.

Una altra cosa que no he oblidat mai és que em va ensenyar que en castellà era incorrecte dir: ‘Habían dos niños en el pasillo’, encara que ell no em va explicar el perquè.  Això ho va fer un professor d’anglés, i no de castellà. Doncs bé, em moriré sense aconseguir que això s’entenga, encara que ho explique i ho corregisca cada dia.

Aquells anys no era normal que un professor d’anglés cantara una cançó a classe. Doncs bé, eixe curs ell ens en va ensenyar dos a capella: ‘Tom Dooley’ de The Kingston Trio (1958) i ‘Oh, Sinner Man’, de The Weavers (1959) o potser dels danesos Nina & Frederik (1961), prou populars aleshores a Espanya. El grup Nuestro Pequeño Mundo encara no havia nascut. Per aquells anys jo no sabia qui eren els Beatles; ni jo ni ningú. Recorde que mon pare estava enganxat a Antonio Molina i al seu repertori: ‘Soy minero’, ‘Adiós España’, ‘Cocinero, cocinero’, ‘Camino verde’, etc.; a Luís Mariano amb ‘Doce cascabeles’,  i  també al ‘Mustafá’ de José Guardiola, que cantava ‘Chery, te quiero, Chery yo te adoro como la salsa del comodoro’,  i jo li pegava voltes al significat d’aquelles paraules: ‘la salsa del comodoro’.

Don Manuel Canet tenia temps per a fer la classe d’anglés, fer dictats, contar acudits roïns, posar-nos el ‘picú’ i riure’s de la nostra ignorància. A més d’això, encara li’n quedava per a eixir al corredor, refermar-se en la paret que donava al pati i llegir una novel·leta que sostenia amb la mà esquerra mentre amb la dreta en un petit diccionari consultava les paraules que no coneixia. Amb un ull llegia la novel·la i amb l’altre ens vigilava. Mentrestant, jo, com vostés poden veure, anava depurant els meus dots d’observació.

Recorde aquestes coses ara, després de tants anys, i pense on deuen estar aquells professors, aquells superiors-educadors i aquells companys del meu  batxillerat, a qui tant vaig estimar i de qui tant vaig aprendre. I sense voler em ve al cap tema medieval de l’ubi sunt qui ante nos in hoc mundo fuere, tan ben explicat pel professor  José M. Belarte cursos després. On deuen ser tantes i tantes persones que viatgen pel meu pensament amb flaixos retrospectius i breus? On deu ser tanta gent de qui no sé tan sols si encara viu?